Tot un espectacle del pur pop-rock espanyol, podrem gaudir el dissabte en la plaça de bous d’Alacant (22:30 h.), de la mà de l’ex-Heroes del Silenci, Enrique Bunbury, amb el tour del seu últim treballe Expectatives, novè disc d’estudi en el qual serà la seua única presència en la Costa Blanca.
Actuació amb la qual la productora Horitzó Musical tanca l’intens mes d’agost musical de la plaça, que continuarà al setembre amb els concerts de Dani Martín (dia 14) i Vetusta Morla+Sienna (dia 28), sens dubte, una àmplia proposta musical d’allò més variada i internacional i per a tot tipus de públic des de la seua estrena de temporada el 18 de maig amb El Barri.
Publica Enrique Bunbury el seu disc més carnívor, feroç i diagnosticador. Expectatives (OCESA / Warner, 2017) és la banda sonora d’una distopía que ha mutat en realitat, que es conjuga en present d’indicatiu i que, a primera vista, manca de data de caducitat. En les onze cançons que conformen el seu nou àlbum, el compositor ens situa en un ecosistema tan atroç com el qual apareix en Un món feliç de Huxley, en 1984 de Orwell, o, des d’un punt de vista musical, en el Diamond Dogs de Bowie, només que, en lloc de recórrer a la fabulació, el músic canta basant-se en el que veu, en el que llig, en el que viu.
No és la primera vegada que Bunbury es mostra crític amb la nostra societat. Al llarg dels seus ja més de trenta incontestables anys de biografia musical, en els quals ha encastellat i ha dotat d’avantguarda, intel·lectualisme i vida al rock en espanyol, ja siga en solitari, ja amb Herois del Silenci, el Gran Mutante ens ha brindat joies com «Desfer el món», «Món feliç», «Niant liendres» o «Tots ho farem millor en el futur». El seu anterior àlbum d’estudi, Palosanto, era una panoràmica polièdrica d’un moment de canvi social efervescent, apassionant i, segons en quins casos, esperançador. Expectatives és l’hereu lògic d’aquest disc. Resulta que l’escenari de l’endemà no s’ha revelat com a millor, i no ja només per culpa de les elits –que també: «La mà que m’alimenta / és la mà que em va a colpejar», canta en «Al caient d’un ganivet»; «Intenten plomar les nostres ales / com si foren un casino de Las Vegas», en «Semblem ximples»-, sinó perquè l’home-massa s’ha corromput, envilit, homogeneïtzat i, en definitiva, alienat.
Bunbury. Foto: José Girl
Expectativas es divideix en dues parts: en la primera, composta per les sis primeres cançons, trobem a un Bunbury que sacsa, que assenyala al grup que ens inclou, que dispara a discreció contra la mediocritat, contra la idiotez, contra el cainismo i contra el crim; en la segona, amb les cinc peces restants, el jo s’erigeix protagonista i destil·la autoritat –no autoritarisme, ull-, personalitat, rebel·lia i fins a ofereix consol –»La constant»-. El treball, produït pel propi Bunbury i gravat amb Els Sants Innocents més l’exquisit saxofon de Santiago del Camp –ex dels Especialistes-, sona contundent, elegant, tenebrós. Pot ser que siga el disc més aclaparant del saragossà, el que menys escapatòries ofereix i el que més se semble a un clam. En Expectatives, Bunbury empitjora el ‘so Palosanto’ i ens ofereix un bufé de sintetitzadors –dels 70 i dels 80, com el mini Moog, el Prophet i el Juno-60-, de mellotron, de guitarres distorsionades i subtils i de ritmes ferms i agressius.
«La cerimonia de la confusión», de fet, funciona a la perfecció com a enllaç sonor amb Palosanto. L’artista ens situa en «un formiguer de pensaments», on el cervell es manifesta com un laberint «en un niu d’especulacions», s’educa per a la programació i s’acumulen «dades ximples». La cançó és un punt de partida perfecte, una descripció precisa del lloc on ens anem a moure i una exhibició del discurs musical que vertebra l’obra. Embolicada en una melodia urgent i que convida al rugit, «L’actitud correcta» és un cañonazo satíric contra el presumpte bon ciutadà, contra el tipus de perfil, baix, gris, uniformat i, ai, pobre: «Et falta aqueix no sé què / que no sé el que és / i és l’única cosa que importa». Bunbury aprofita i arrossega aquesta crítica a la música: «Cites grups que estan de moda / i el teu nou disc serà l’hòstia. / Més guitarra i més sintetitzador, / segur que em sona la mateixa cançó».
«Cuna de Caín» té totes les paperetes per a convertir-se en un himne. La seua melodia conjuga bellesa, dolor i sotrac; en la lletra, Bunbury rebutja un aprenentatge, una llar, els jocs de vilans, «els clixés de la paranoia / de qui en tot vol veure / enemics que vèncer / i ja no es parle més, / ja no m’interessa». La tornada és poderosíssima: Cuna de Caín i guerra civil / entre germans, de la mà / ens fem mal / sempre que ens trobem».
«En bandeja de plata», musicalment, és un lleopard a l’aguait: avança amb sigil, augmenta la seua energia a mesura que avança l’estrofa i salta a la yugular en la tornada. Bunbury torna a ensenyar les dents: «Podent escollir entre dos o tres / preferim al més subnormal». Sense embuts. El votant també té la seua culpa: «Gens ocorre per casualitat, / no pot un retardat mental / estar al capdavant de tot». L’acudit no té gràcia alguna…, encara que el mecanisme no és net del tot: «Cap oportunitat em van oferir en safata de plata».
Sense ser en absolut inofensiva, «Parecemos tontos» relaxa el remolí musical. Sona íntima, nocturna, com cantada des de la riba d’un riu contaminat. Malgrat que els dolents manegen «marionetes d’aigua a la deriva», apunta l’esperança: «No aconseguiran enganyar-nos a tots / encara que a voltes semblem ximples». Aquesta primera part de l’àlbum conclou amb «Lugares comúnes, frases hechas», pegadiza, fins a bailable, amb un vernís musical que recorda al Reflektor de Arcade Fire, i sense rastre de pietat enfront del pensament únic –»Escolta a tothom / repetir la mateixa opinió / llegida en la premsa»- i el linxament –»Lapidem perquè molem, / és la cadena del vàter com una revelació»-.
Per la mateixa senda sonora transita «Al filo de un cuchillo», encara que, com ja hem assenyalat, ací el discurs canvia, passant del «Jo (us) acuse» al «Jo estic», al «Jo faig». El cantant pertany a un lloc on la seguretat total es troba «al caient d’un ganivet», sense saber callar, només obeint. No obstant açò, aquest es rebel·la en «Bartleby (Els meus dominis)», inspirada en un relat d’Herman Melville. Sobre un ritme militar, Bunbury justifica que ja ha complit el seu haver de, i subratlla que un home precisa «el temps indispensable» per a «no veure més televisió / i deixar d’atendre a l’actualitat». Reivindica el dret a la desconnexió d’un entorn putrefacto, donant una punyada en la taula.
Comentarios