És considerablement freqüent que una parella es detinga enfront dels encisams, en el supermercat, i es pregunte per què no ha decidit encara tindre un fill, i és aclaparantment comú que es trobe, amb facilitat, més d’una vintena de pretextos que justifiquen totalment l’ajornament: mai és el moment adequat, mai es té el sou suficient, mai es disposa de l’entorn apropiat, fa massa fred, o massa calor. I dels encisams es llisca un als congelats, i pelillos a la mar.
Com rebre i ocupar-se d’una criatura, per exemple, en un ambient familiar que es presenta amb asfíxia, que es mostra tristament potes enlaire. «Si arriba el xiquet, què fem amb la teua mare, José Luis: en el quart de les graneres no cap ni un llit de huitanta». On mengen tres, hui no mengen ni dos. Estem dividint la sopa de fideus en cullerades famèliques, s’està repartint la rodanxa de mortadel·la en tres trossos: o menja el xiquet o mengen els pares o menja l’àvia. Cria corbs, que no podran ni traure’t els ulls, perquè els hauràs obstinats per a pagar la hipoteca.
El fill coarta, d’altra banda, la llibertat de moviment: ens hem convençut que els quaranta són els nous vint-i-tres, que la festa i les copes són religió exclusiva, que la vida és una tómbola multicolor, que un xiquet, ara, seria un pesat llast. Ja compaginarem, demà, la criança de la criatura i els viatges del Imserso. Si apareix per sorpresa, ho deixem amb la teua mare sis dies a la setmana, i el diumenge amb la teua germana. Sovint, no es tracta del sou, sinó del propòsit de gaudir ansiosament d’una quarta joventut. La població envelleix, però ja ho resoldrà la ciència, ja inventaran la manera de collir xiquets en moderns camps de sembra. Tinc una vida, mire vosté, i arribe tard.
Aterreix profundament, a més, que aquest món egoista, canviant i embriagat d’urgència vaja a convertir-se en el vast jardí on una criatura faça els seus primers passos. És molt probable que la seua primera paraula, pronunciada amb delicada tendresa, no siga «papà», sinó «inflació». Aterreix profundament imaginar a un xiquet criant-se en un sofà, tot sol, amb una pantalla a les mans, una estúpida pantalla permanent que l’aïlla del món real i el transforma en un autòmat sense eines per a socialitzar amb èxit. S’està tornant escena habitual que l’àvia done la croqueta al xiquet i el xiquet l’antihipertensiu a l’àvia. Xiquets de cinc anys que no juguen en els gronxadors per por de que els abuelitos caiguen del banc mentre esperen. Ja no distingim qui passeja a qui, ni qui dona el berenar a qui.
I és, també, des del naixement del plançó, la natural paüra de l’ésser humà a deshojar els dies esdevenidors, per a tota la vida, amb el cor encongit, tement, cada minut, que la seua criatura patisca qualsevol contratemps, que la urpada traïdor d’una malaltia l’estripe. Aquells que enarborem la bandera de la més trista incertesa saludem, amb sincera i commoguda admiració, a aqueixes persones valentes que decideixen, malgrat tot, embarcar-se en la bella creació d’una família.