Quina lluny queden aquells temps en què l’home primitiu caçava majestuosos bisons llançant esforçadament una llança. I que vigent, així mateix, manté hui el costum d’eixir a caçar l’home —primitiu també, en molts casos—, si no per a omplir el ventre, per a satisfer almenys la seua ànsia masculina i devoradora. Hem substituït la llança per la canya de pescar, i aquesta en sentit figurat, però les tècniques de persecució i enderrocament romanen greixades i intactes. L’home llança la canya instintivament a qualsevol cosa que es bellugue entre la mala herba, a qualsevol ésser viu que apunte les orelles tímidament entre les tanques. No es fa escarafalls de res. N’hi ha prou que la presa es contonee ostensiblement en el camí i respire en llibertat, si bé existeixen unes determinades característiques que orienten inevitablement la caça i la converteixen en objectiu primordial: que la presa, ací anem, atresore sins i vagina.

Rara és la jornada en què un home no punxe a una o diverses dames en un ull amb l’ham. Es llança tan indiscriminada i continuadament el sedal que algunes senyores deambulen pel carrer amb el vestit fet esquinçalls. Si hi ha alcohol pel mig, les escopetades del caçador arriben a ser fins i tot convulsius. No s’atén cap seny o a cap sort de moderació: es tracta de tirar desmesuradament la xarxa a qualsevol senyoreta que calce zapatitos de taló. Allí, entre dos cotxes, està creuant la veïna. Llancem, doncs, i sense demorar-nos un segon, el fil de pescar, que tal vegada sona hui la melodiosa flauta. Ací va la dona del fuster: tira-li la canya, Mariano, no permetes que s’escape. Tira-li, que igual hi ha sort.

Les xarxes socials, per a aquestes coses de la caça major, són pertinents i preciosos camps de batuda, planes vastes i obertes que semblen creades quasi a propòsit. S’han erigit, admetem-ho d’una vegada, en fabuloses fantasies, en l’extraordinari Coliseu de l’amor. No es deixa passar ni la menor oportunitat. No es molesta un ni a posar-se escrupolós. Ja pot mostrar-se la mossa esquelètica o amb sobrepés, que li ventaran igualment en les temples amb l’ham. Si la dama cometera a més la tempestuosa imprudència de lluir en les fotografies en vestit de bany —no diguem ja en bragues—, el pescador de sofà, a la vora de la taquicàrdia, li llançarà la canya, el guant i fins als cordons de les sabates. No es respecta ni l’edat, el mateix se li tira el sedal a una octogenària que a una xiqueta de catorze anys. A una perquè encara conserva certa gràcia, i a l’altra per anar avançant terreny. Té nom de dona? Sobra.

Però la falta d’encert i subtilesa condueix, en general, i molt patèticament, al fet que el caçador acabe caçat tard o d’hora per la seua parella. Esment a part mereix el trist desenvolupament d’aquest drama ineludible, perquè resulta paradoxal que l’enuig i la greu ofensa patida per la parenta no tinguen res a veure amb el pecaminós flirteig, sinó amb l’arbitrària elecció de la presa: «Amb aquesta, xiquet? Amb la de les cartutxeres? No hi havia una altra?» Minúcies i vergonyes de l’antropologia, amic meu, que ens aboquen contínuament al més terrible i insuportable xafogor.