Si nosaltres no trobem consol, nosaltres, que veiem la tragèdia des de la distància, quin consol podran trobar ells. Si nosaltres ens estremim, nosaltres, que observem el desastre des de la distància, quin terrible sotrac en el més profund de les entranyes no estaran patint ells, als qui la desgràcia va sorprendre a la meitat de la seua rutina, als qui el destí ha arrabassat tot allò que donava algun sentit a les seues vides. Si a nosaltres se’ns estripa el cor, si a nosaltres, gota a gota, se’ns dessagna l’ànima, a nosaltres, que contemplem aquesta desfeta des de la distància, quina ànima en peus podrà quedar-los a ells, quina enteresa podrà mantindre’ls encara alçats.

Potser era aquesta l’última prova que necessitàvem per a comprendre la veritable insignificància de l’ésser humà? Era aquesta la demostració definitiva, tal vegada, de que fràgil és la vida humana? I era precisa una crueltat semblant per a entendre-ho tot? Som el bri de pols més irrellevant en tot el vast univers. La més nímia partícula d’arena en aquest immens llenç de vellut blau, la més trivial, i també la més tendra, la més entranyable, la més valuosa. Som una figureta de preciós cristall embolicant un bes, el més dolç, el més innocent, i res podem contra els arravataments furiosos de la naturalesa. Enfront d’ella, enfront del capritx del seu enuig, enfront de la seua còlera insensata, no som més que trèmuls barquitos de paper. Som el xiquet que enarbora una espasa de fusta enfront de la rabiosa envestida d’una tempesta infernal. Amb un només de les seues urpades, la naturalesa ens venç, no requereix més. Un només dels seus revessos basta per a descosir la més bella dels somriures, per a destruir una vida, per a enterrar els somnis, les il·lusions que esperàvem veure florir demà.

Temps haurà de jutjar si una hora abans o una hora després hauria significat una major o menor tragèdia, si la urgència en l’avís hauria canviat en alguna cosa aquest espantós resultat d’agra desolació. Estem convençuts que no. Temps haurà d’analitzar les travetes de la burocràcia, els estúpids bastons a la roda que es van col·locar per a impedir el passe a aquells cors benintencionats i generosos que només pretenien ajudar. Temps haurà d’admirar, sorpresos una vegada més, les piruetes polítiques que els uns i els altres duran a terme per a intentar apartar dels seus faldons les esquitxades de la culpa, és a dir, de la ineptitud, de la malaptesa. Vaga dir que aquests escarafalls polítics i els seus mutus atacs, fruit de la més repugnant misèria personal, i calculats únicament per a protegir-se, no quedaran gravats en la memòria col·lectiva, com mereixerien —i molt menys castigats—, perquè seran sepultats sota tones de la més podrida demagògia, com invariablement ocorre. Però sí que quedaran gravades a foc aquestes luctuoses jornades de colossal catàstrofe.

El futur de totes eixes persones fet xixines en un instant, en una amarga nit d’infern. L’ànima d’un país, per sempre, en mil trossos.