La meua mare, que com a professora d’anglés havia llegit als clàssics en el seu idioma, em recordava a vegades la frase del soliloqui shakesperià de Marco Antonio: “El mal que els homes fan els sobreviu, el ben baixa a la tomba amb els seus ossos”.

A propòsit d’un text publicat en Somos Alacantí (Sant Vicent del Raspeig) i del qual és autor un compatriota (Carlos García Tejerina, president de la Casa Xile a Alacant), m’ha tornat a la memòria eixa sàvia sentència. Parlava aquest senyor de Sebastián Piñera, ex president del govern xilé en dues ocasions, mort tràgicament en circumstàncies que s’estan investigant. Deia alguna cosa així com que “tot mort és bo” i que al seu país a Piñera, una vegada desaparegut, ho porten als altars i sembla que volgueren canonitzar-ho. Alguna cosa ha de ser cert, ja que compatriotes que viuen ací m’han ensenyat una imatge en la qual l’ex president apareix vestit amb els hàbits d’una santa criolla. I prestos, les autoritats li han assignat una avinguda en un barri dels anomenats “alts”.

Piñera, de qui es compten els seus draps bruts en eixe article (com a defraudador i lladre de fons bancaris) va ser un polític clau dins del vast període que es va desenvolupar després de la fi de la dictadura. Els seus llaços amb ella són coneguts, el mateix que la seua astúcia al profitar de la seua posició com a polític per a pastar una immensa fortuna que no va dubtar a posar en lloc segur en paradisos fiscals. Com a president va ser el responsable d’una dura repressió en l’esclat social que va deixar morts i ferits entre els manifestants. I encara que va defensar a Pinochet, posicionant-se en el seu moment en contra del seu judici per Garzón, no va dubtar a signar recentment un a declaració amb Boric en contra de l’alçament militar protagonitzat pel dictador. Un tipus hàbil, aquest Piñera, que en els seus últims dies intentava ser la frontissa de la nova dreta, la que acaricia a grups pròxims al que és VOX ací.

ELEGIA PER A UN MÀRTIR

L’escriptor colombià Héctor Abad Faciolince va escriure una triava al seu pare, Héctor, assassinat pels paramilitars al seu país en l’època més violenta dels últims temps, la dècada dels 80 als 90 del segle passat. L’obra va ser portada al cinema per Fernando Trueba amb gran èxit de crítica (va guanyar diversos premis internacionals, i el Goya de 2021 com a millor pel·lícula iberoamericana). El protagonista com a intèrpret del metge Héctor Abad Gómez va ser Javier Cámara, que compon un personatge entranyable sobre la figura del qual va ser un lluitador per la llibertat, la vida de la qual va ser retallada per eixe motiu.

A mesura que la trama avançava mentre la visionava des de la plataforma d’RTVE, reflexionava sobre l’efímer de l’existència humana i de la importància que té, no obstant això, intentar deixar empremta del nostre esforç quotidià per millorar en la mesura que siga possible el nostre entorn i beneficiar als nostres semblants. Alguna cosa que eixe metge colombià retratat ací en la figura d’un gran actor espanyol, tenia molt clar i tractava d’aconseguir amb humilitat i perseverança, arriscant la seua pròpia vida.

Els funerals d’alguns grans protagonistes de la política dels seus països, recorden els de Manuel Fraga, cobreixen d’un mantell d’almívar els seus grans defectes i errors. Però aquests els sobreviuen. Malgrat la mala memòria d’alguns, molt interessada.