En política, ni una sola proposta del bàndol contrari pot aplaudir-se, sota pena de decapitació pública. És a dir, pot considerar-se o no afortunada, però mai obertament, mai enfront de la cambra, en cap cas davant de la parròquia. Si el portaveu d’un bàndol recomana l’establiment de la pau mundial, l’altre bàndol condemna el suggeriment immediatament, amb visible i exagerat desacord: pau mundial, quina repugnància, i a continuació se sol·licita sorollosament la seua dimissió. Els colors amb què s’identifiquen els bàndols s’eleven, refulgentes i dignes, per damunt dels caps refulgentes i dignes dels acòlits, que beneeixen amb un rotund amén qualsevol postulat, per extravagant que siga, del seu paladí: “Esfondrem les inservibles escoles —proposa aquest amb exaltació, verbigràcia— i enviem als nostres xiquets a batollar oliveres”, i els seus esclaten en encesos aplaudiments, amb llàgrimes d’incontenible felicitat. Amén!

El dolent de ser un partit polític intermedi, de suposada frontissa, és que no queda clar el bàndol, i aquesta singularitat desconcerta al votant. Davant la manca d’explícita definició —el color taronja, per exemple, no s’associa manifestament a la postura política, sinó al butà—, el ramat, amb el vot entre les dents, arranca a córrer espaordida, màximament si una dama revientatímpanos —prodigiosa bellesa i excepcional timbre de veu, tota ella passió i nervi musical— confisca voluptuosamente el cor del líder en el més desafortunat tràngol.

No es pot agradar a tothom, ni en política ni en la vida. Vosté irromp en una festa d’alta volada amb el seu millor vestit i el seu més captivador somriure: uns ho trobaran elegant i captivador, uns altres veuran en vosté un superb espantall. Hi ha bàndols també a peu de carrer, que beuen forçosament en l’espectacle parlamentari: “És vosté un reaccionari de aúpa, amb idees passades de moda”. “D’altra banda, té vosté aqueixes molestes galtes d’un encarnat pujat”. En alguns casos, tot un llinatge es resumeix en una sola frase: “Mire vosté, el meu avi va lluitar heroicament per la República”. En uns altres, l’harmonia i l’enyorada essència d’un país caben en una reflexió de pa sucat amb oli: “Amb don Francisco es vivia millor, roig dels nassos”. El qualificatiu de propina, per a conferir més empaquetatge a la sentència. Fins al feminisme es divideix en bàndols: hi ha dones de primera i dones de segona. En les celebracions reivindicatives, unes per un carrer, unes altres per una avinguda. Entropessen després en la plaça i intercanvien vituperis i galtades amb alegria, amb el degut sentit ideològic de la dignitat. L’aparell reproductor no compta, són minúcies.

S’aprofita cada ensopec per a rascar en la nafra. Un titubeig, una ombra de dubte, i el contrincant polític acosta pic i pala i extrau llavors d’or. L’ocasió la pinten pelona. En alguns barris, es passa d’una cantonada a una altra amb el carnet d’afiliat cosit a la corbata. Hi ha una aroma a família, a clan, a estirp, al que jo et diga. Ara bé, les coses de menjar provoquen el trontoll de la més acerada ideologia. Ull amb asfixiar a l’obrer, ull amb escanyar a l’empresari, que el color de l’entusiasme polític, si en això van les llentilles, muda amb la rapidesa d’un llebrer.