“Les revolucions es produeixen en els atzucacs”. (Bertolt Brecht)

Friedrich Engels, “gran lluitador i mestre del proletariat”, en paraules de Lenin, va ser un amic i col·laborador de Karl Marx, encara que ell sempre es va reconéixer com “el seu segon violí”, ajudant-lo a formular la seua teoria revolucionària. Ara, un altre Engels, David (Bèlgica, 1979), des d’una posició ideològicament oposada, represa la famosa frase del Manifest Comunista que signara l’altre Engels amb Marx : “un fantasma recorre Europa”.

L’espectre malèfic que visualitza aquest jove professor, historiador, filòsof i economista, titular de la càtedra d’història romana en la Universitat Lliure de Brussel·les, actualment al capdavant d’una altra a Polònia, a més de col·laborador de diversos mitjans europeus, és la decadència que observa i que aguaita a Europa. Com el seu admirat Spengler, que va vaticinar el lent declivi de la civilització Occidental, David Engels afirma que encara que semble que ja és tard per a evitar una guerra civil provocada per la immigració descontrolada i la delinqüència en les banlieues de París i altres capitals europees, és necessari reaccionar amb una sèrie de mesures que proposa en Què fer? Viure amb la decadència d’Europa (2019), espècie de manual per a neoconservadors el títol dels quals remet també al revolucionari rus Tchernychevski, que va escriure en el segle XIX una famosa novel·la amb aqueix nom i que després inspiraria al mateix Lenin, que el va usar per a un dels seus pamflets polítics.

DESESPERATS

David Engels veu al món occidental “desesperat” enfront dels desafiaments que, segons ell, representen l’ona de migracions, el multiculturalisme, els estats “orwel·lians”, la destrucció de la família i els valors cristians. En una entrevista publicada per una revista que es diu Valeurs Actuelles i que es reprodueix en la part final del llibre que ens ocupa, afirma que “la nostra civilització europea està sense bleix en tot Occident”. Els responsables són la “islamització, la desindustrialització, la destrucció de l’Estat-nació, la transformació de la democràcia en plutocràcia, etc.”.

La seua desconfiança cap a les estructures institucionals com a defensa de la identitat i manera de vida europeus li porta proposar una espècie de resistència pacífica-però no tant-basada en la determinació individual. Això és, que cada ciutadà s’organitze en cèl·lules resistents en la seua pròpia família, també en el seu entorn social més pròxim, per a crear una comuna autàrquica en l’econòmic i crítica referent a la imposició del Leviatan modern, el de la biempensancia tolerant amb els costums dels forans i altres “forces de la dissolució” com ara “l’igualitarisme, l’internacionalisme, l’ateisme, el masoquisme cultural i el comunisme”. Cal retornar la fe en les “bondats del cristianisme” i no transar amb l’enemic invasor. Si potser, per exemple, donar suport al sorgiment de “un islam moderat i adaptat al món sentimental europeu”. I agrega, amb ingènua condescendència aquesta perla: “Així, per què no convidar als vostres coneguts musulmans a participar en les festes cristianes, a fi de trencar la no-comunicació entre les dues religions i intentar, mitjançant un contacte regular, crear un terreny d’entesa i, sobretot, posar-li cara a tots aquells que fàcilment podrien convertir-se en projectes d’hostilitat (en els dos sentits). (Op. cit. Pàg. 95).

DE DOLÇ I D’AGRÀS

Les propostes d’aquest filòsof conservador de nou estil, que es cura en salut davant les etiquetes possibles a la seua peculiar ideologia dient que són elucubracions d’índole “purament personal, fins i tot íntima”, encara que no vacil·la a publicar-les amb el seu propi nom a pesar que li van aconsellar, segons confessa, utilitzar un pseudònim, són de dolç i d’agràs. La raó que li va moure a escriure aquest pamflet neocon va ser, diu, plantejar un testimoniatge personal enfront de la desesperança.

Certament, algunes de les receptes que prescriu no són en si tan dolentes ni descaminades. De fet, quan diu que cal tornar a la naturalesa, si és que és possible abandonar les ciutats convertides en Babilònies invivibles i cultivar un hort per a proveir-se de l’essencial, connecta amb una tendència molt actual i és de sentit comú. Tampoc sembla mala idea comprar productes de qualitat en comptes de manufactures asiàtiques de baix cost i baix rendiment futur. El mateix pot dir-se de la inversió financera i la banca, encara que “posar els diners sota el matalàs” -com ens aconsella literalment- no sembla la millor de les idees. La idea central de totes aquestes mesures proposades o suggerides ací és eliminar la dependència del sistema econòmic actual. “Voleu de veritat prestar diners a aquells que somien amb reduir-vos a l’estat de simples esclaus d’una competitivitat que no beneficia més que a les butxaques dels rics?”. Res a objectar a això, que ho sap qualsevol ahorrante víctima de la cobdícia de la banca usurera.

Però sostindre, com ho fa en algun dels seus capítols (Sí a la igualtat dels sexes, no a la de la seua identitat) que la dona ha de tornar a ocupar el seu vertader lloc, és a dir les labors de la llar, o que existeix una separació inamovible, biològica, en els humans entre masculí i femení que no ha de ser alterada, ja que no es tracta de “construccions socials inventades”, és anar massa lluny. O massa arrere, retrotraient-nos al Gènesi o a la Prehistòria. Una altra de les seues concepcions ideològiques clarament discutible és la de l’ensenyament dels fills, que prefereix Engels que siga a càrrec dels pares, si pot ser a casa, per a evitar ingerències de l’Estat.

Així, l’opuscle engeliano frega a vegades les propostes més delirants de la ultradreta o del feixisme etern o Ur fascismo, que deia Eco.

L’INCENDI

La portada del llibre suggereix la inquietud que pretén transmetre l’autor sobre el futur de la civilització cristiana. Representa l’incendi de la catedral de Notre Dona’m, en 2019 i Engels diu en el pròleg que “no ha fet sinó consumir un cos l’ànima del qual es trobava ja a punt de separar-se des de fa lustres”. Les causes, “una substitució demogràfica sense precedents” i la “amenaça d’una ideologia política que es resumeix en aquesta frase. “No hi ha cultura francesa; hi ha una cultura a França i és diversa”. Occident, en les seues paraules, “està a la vora de l’abisme”. Per a evitar la caiguda final, fa una cridada a “estar preparats” per al pitjor, com si d’una destrucció apocalíptica es tractara. Enfront del futur que ens espera, diu, hem de ser realistes i acceptar que estem solos. Desconfiar de l’Estat, desobeir al règim políticament correcte, crear una nova societat civil paral·lela a la societat europea en plena dissolució, ; abandonar la ciutat per a crear nuclis de resistència en el camp; pensar bé en les inversions; preferir els productes europeus; tindre una perspectiva a llarg termini; renovar el contacte amb la naturalesa; trobar satisfacció i consol en el culte a la bellesa; assumir una actitud realista en relació a les identitats dels sexes; fundar una família; educar als fills en comptes de deixar-los a uns desconeguts; complir amb el deure a cada moment; ser tolerant front “a l’altre” sense participar en el culte a les minories; rebutjar el llenguatge políticament correcte i mesurar el que es diu; adoptar una actitud constructiva no sols enfront de l’islam sinó enfront del cristianisme; prendre’s el temps de recentrar-se sobre si mateix; llegir, encara que no qualsevol cosa; superar la divisió esquerra-dreta, reapropiar-se d’Europa, i estar orgullós de la nostra història.

Amb aquestes taules de la llei, Engels pretén sufocar el gran incendi, que al seu judici, consumeix la nostra cultura i civilització assetjada pels “bàrbars”. Alguna cosa que ja anunciava en una obra anterior, Le Declin, (La decadència, París, 2013), en la qual reprén les teories de Oswald Spengler i fa un símil entre la decadència de Roma i l’actual d’Europa. L’augment de la pobresa, les creixents commocions culturals i polítiques, més la perduda de la confiança en la democràcia, serien les causes d’un cataclisme comparable a la fi de la república romana.

La Història, disciplina bàsica d’aquest estudiós originari d’una comunitat germanoparlant de Bèlgica, ens ensenya que els grans esdeveniments solen repetir-se, com deia Marx, primer com a tragèdia i després com a farsa. El diagnòstic de les situacions pot no assemblar-se exactament als fets del passat.

Només el temps dirà si l’historiador i filòsof ha encertat en els seus ombrívols vaticinis. Corren temps difícils, és cert, i abunden els “indignats” de tota mena i pelatge que intenten pescar en aigües regirades. Les seues dianes preferides són els polítics o la política, a la qual acusen de trair als principis i valors que deien defensar. “Només els que s’indignen, per reprendre una fórmula de Stephan Hessel, que desobeeixen i creen, entorn de les seues famílies i amistats, borses de resistència que obeeixen únicament a les seues pròpies regles i valors, com els ciutadans europeus, podran fer front a les sacsejades polítiques, econòmiques socials que ens esperen en els pròxims anys”(Pàgina 35, Què fer). Però com afirma un altre filòsof, Daniel Innerarity, pitjor que la mala política és la mentalitat anti política, la de gents cabrejades, radicals que proposen grans canvis crítics més enllà de la lògica i la complexitat inherent a la democràcia i les seues limitacions. Són el caldo de cultiu per al Ur feixisme i els moviments conservadors com el que sembla voler liderar aquest jove belga descontent que reinventa el Mein Kampf hitlerià. Recordem que en aqueix pamflet antisemita i nacionalista, Hitler abomina de la “mescla de sang”, i del “verí internacional», encara que parla de “la igualtat dels homes “sense distinció de raça i color”. Poca broma amb els llops amb pell de corder i apocalíptics neocons.