Marías, el príncep autista

L’escriptor Javier Marías, mort recentment en la ja fatídica data de l’11 de setembre, era príncep o monarca d’una illa literària imaginària anomenada Rotonda. Pel seu caràcter retret, misantròpic, era significativa la seua idea de viure, encara que fora com un dels seus personatges de ficció, en una espècie de metaverso o espai virtual només habitat per ell mateix i alguns dels quals considerava els seus parells.

No entrarem en la seua vida privada, deixarem aqueixa àrdua tasca als biògrafs del futur -si n’hi ha- encara que en ella hi ha aspectes que farien sospitar que s’està enfront d’una personalitat egocèntrica i afligida d’algun trastorn. Res tan seriós com per a jutjar-ho per mantindre una relació marital a distància o eludir constantment el contacte o relació amb la premsa o les seues molts admiradors. Ni pel seu hàbit inveterat d’aïllar-se totalment en el seu vetust pis de Madrid i per rebutjar de pla la tecnologia informàtica -usava una màquina d’escriure al vell estil- o la conducció, perquè sempre anava a peu o en taxi per la ciutat. En aquesta època malvada de teletreballs treballosos, el taller o laboratori, el vulgar “tall” obliga a la vida monacal, i per què no, també al “telematrimonio”, que diuen que podria ser així més durador i afable.

Sí resulta faceciosa la seua agressivitat cap a tot el que es moguera i que li causara molèsties, com els ciclistes, els automobilistes (també els taxistes quan es posaven en vaga), els esportistes de carrer, els amos de mascotes, els gossos, els crítics de cinema -especialment els que no apreciaven els seus gustos en el seté art- els periodistes d’RTVE i La Sexta, els edils madrilenys-de tots els partits polítics sense excepció, els polítics (de tot l’espectre, igualment), sense oblidar a altres escriptors que no esmenta però deixa entreveure.

Javier Marías, com a columnista habitual i degà d’importants periòdics de tirada nacional, no deixava canya dreta. Per les forques caudinas dels seus breus, càustics i acerats articles van passar des de Pablo Neruda, al qual va enlletgir el seu físic atribuint-li característiques negatives com a persona, a Trump i Putin, passant per Sánchez, Pablo Iglesias Turrión -la seua vertadera “bèstia negra”- al costat de la seua dona (a la qual anomena “Montero menor”) i especialment a totes les feministes. La misogínia era evident en el seu cas, encara que ell ho negava a peus junts argumentant que en una ocasió havia col·laborat amb pseudònim amb publicacions dirigides per les líders Falcón i Alcalde, per a defensar a una coneguda de l’assetjament del seu marit. No obstant això, allí estan com a prova del seu tarannà masclista les seues frases contra el moviment Em Too: Donar crèdit a les víctimes per presentar-se com a tals és obrir la porta a les venjances, les revenges, les calúmnies, les difamacions i els ajustos de comptes. Les dones menteixen tant com els homes, és a dir unes sí i altres, no. Si se’ls dona crèdit a totes, per principi, s’està entregant una arma mortífera a les envejoses, a les despechadas, a les malvades, a les misándricas, i a les quals simplement li la guarden a algú. Podrien inventar, retorçar, distorsionar, tergiverses impunement i amb èxit. El resultat d’aquesta “barra lliure” és que les acusacions fundades i vertaderes- i a fe que n’hi ha a milers-seran objecte de sospita i al pitjor cauran en sac foradat, hi haja o no hi haja proves. Això seria el més greu i perniciós”(En El País, 11 de febrer de 2018, “Ull amb la barra lliure”. A aquest enfilall de despropòsits, l’articulista agrega comentaris vexatoris com ara que, sovint moltes dones es prostituïen davant “un home vell, ric i lleig, famós i desagradable, poderós i seboso, exclusivament per interés i profit”. Al qual, òbviament, podrien haver-se negat.

Naturalment, Plácido Domingo era exculpat de tot malament per Marías. Els seus presumptes abusos pels quals encara es troba el tenor en dubte eren per a ell simples pilatunadas de galant una mica verd. Tocar a una dona, ens diu, és el més normal del món si un és un ligón. I també hi ha persones molt toconas sense males intencions i cita a la Milá quan entrevistava els seus personatges en la tele.

Kevin Spacey, que s’enfronta a un judici milionari per abús sexual contra un menor, té també la presumpció d’innocència per a Marías, el mateix que Woody Allen o el fotògraf Mario Testino.

Causa sorprenc considerar que aquests exabruptes es publicaren en un periòdic que posa de progressisme i respectabilitat, crec que mai li ho haurien permés a un altre personatge literari o a algun polític d’idees feixistes. Però allí estan, al costat de moltes altres, les proves de la butla amb què el seu escriptor fetitxe es despatxava impunement contra tot i contra totes. Guarde en els meus arxius algunes cartes de rèplica enviades per aquest servidor de Vostés, que mai van arribar a publicar-se i em tem que ni tan sols es van atrevir al fet que arribaren a les mans de l’energumen tancat com a franctirador en la seua blindada torre d’ivori.

Era Marías un feixista encobert? O un anarquista nihilista que no es va atrevir mai a eixir del seu apolillado armari? Dis-me amb els qui fas amistat i et diré qui eres. En la llista de planyívols en els seus funerals figuraven, entre altres, ni més ni menys que l’ex Ministre de l’Interior del Rajoy, Fernández Díaz i l’ínclit Arturo Pérez Reverte, un altre fer sicambro al qual cal donar menjar apart. El príncep regent de Rotonda no entenia que es manifestaren a Madrid pel Black lives matter ni per cap altra iniquitat o injustícia comesa en altres latituds. Això li semblaven dissimulats actes de supèrbia o postureo pur i dur. A més li bloquejaven el passe a les seues caminades per aqueixa vila i cort que provocava en ell nostàlgia del Segle d’Or, quan “els seus veïns d’un altre temps” eren Cervantes , Velázquez, Larra o Goya, gents a la seua altura, per descomptat, no destripaterrones amb bici o patinets, com els d’ara.

L’escriptor i cronista de la Vila, cognomenat Franco per part de mare -encara que no hi havia allí llaços de sang que se sàpia- es curava en salut davant tota sospita de tall franquisme evocant la figura del seu il·lustre pare, el filòsof Julián Marías, represaliat del règim per haver servit en les tropes republicanes. També criticava molt a VOX i al seu líder Abascal, al qual assimilava a Podemos i a Iglesias per les seues tendències totalitàries, deia. Ficava en el mateix sac als independentistes catalans, als bascos abertzales, en fi, no se salvava ningú excepte la monarquia, Rei Emèrit inclòs.

BONA PERSONA?

Al febrer de 2022 apareix publicat el volum dels seus articles en la premsa titulat Serà bona persona el cuiner?, que juntament amb la seua última novel·la Tomás Nevinson seran les seues obres pòstumes. El text que dona nom a aquesta recopilació de cròniques publicades en el suplement dominical de l’El País Setmanal entre el 3 de febrer de 2019 i el 24 de gener de 2021, fa esment al que ell estima com a judicis sumaríssims a personatges de la cultura en virtut dels seus errors o suposats delictes en la seua vida personal. Cita a artistes i escriptors homicides, com un tal Baretti, Caravaggio, Marlowe i altres de l’actualitat, com Woody Allen, Polanski o Michael Jackson, les conductes de la qual són sospitoses d’haver creuat la barrera de la legalitat o la moralitat. I al·lega que “plantejar-se, com passa ara, si hem de continuar admirant el seu art quan sabem que alguns van ser tot menys exemplars, és tan ridícul com preguntar-nos si podem visitar palaus o catedrals ignorant si van ser bones o males persones els qui els van construir. O si ens és lícit contemplar un fresc sense tindre ni idea de si qui el va executar va ser un rufià o un ciutadà probe”. I ací apareix el cuiner, al qual Marías considera al mateix nivell o rang que els artistes: “Tampoc esbrinem les virtuts o vicis de l’artífex de les nostres robes o el nostre calçat, ni del xef que ha preparat els plats del restaurant. Ens els mengem sense més, sense que ens importe res si el cuiner tracta bé a la seua dona o és un bon pare”. El raonament anterior a aquest dels artesans de la moda o els fogons, és molt correcte. En aquestes mateixes pàgines he defensat jo a Neruda de les infàmies que li atribueixen els seus perseguidors, entre ells el mateix Marías. Però no així amb els cuiners de postín, aqueixos mediàtics que estan permanentment exposats al foc amic o enemic per les seues actituds tiràniques en els realities o per ser sospitosos de practicar l’esclavitud amb els seus aprenents, per posar preus escandalosos als seus menús, etc. I què dir dels modistes i estilistes, que també li les porten i que són deixats com un drap brut en la premsa i en les xarxes.

La moral i la decència en aquests casos sí que importen. Com que són també comerciants i haurien d’estar sotmesos a principis d’ètica o moralitat. Marías va posar en la pica a diversos dels seus editors, com Jorge Herralde, als qui va acusar de ser “uns ignorants quincallaires” i de comparar-los amb proxenetes “dedicats a traficar amb putes de postín”. Tampoc les va tindre a les bones amb els Querejeta, als quals va ficar plet judicial per la seua adaptació de la novel·la de Marías Totes les ànimes, titulada L’últim viatge de Robert Rylands, perquè els que va acusar d’haver desfigurat el seu llibre. A un altre famós escriptor espanyol ho va acusar de plagi i en el seu currículum de greuges també figuren publicacions diàries que es van negar a publicar algun article seu i l’AVT.

Les polèmiques de Marías no acaben allí. L’escriptor, poeta i assagista sevillà Manuel García Viñó va entrar al drap per a esbudellar les entranyes de la seua obra literària , a la qual va considerar sobrevalorada i plagada d’errors d’estil i sintaxi. Escriptors amb bona prosa castissa, com Francisco Umbral, l’acusaven d’escriure en un anglés mal traduït. He de reconéixer que mai vaig ser un fan de la literatura “mariana” (soc més de la tropa vilamatiana , en narrativa espanyola), malgrat haver calibrat positivament els seus primers lliuraments com a Cor tan blanc o La negra esquena del temps. Sempre em va semblar que Marías era apreciat majorment per lectors d’escassa formació i gust literari, i que aquests se sentien atrets per la carismàtica influència de l’autor que, com apunta amb encert García Viñó, sempre va escriure en primera persona “viatjant entorn del seu propi melic”, prova, segons aquest crític, de “la seua impotència expressiva”. I agrega encara més:”…immiscint-se sense encant i pedantescament en el que hauria de ser necessàriament un món altre, una realitat altra, sense alçar una realitat en la consciència del lector amb la major densitat , embalum, consistència i expressivitat, que és la missió del llenguatge novel·lístic” .L’andanada de Garcia Viñó se centra també en què Marías “no sap puntuar”, “destrossa contínuament la sintaxi”, “manca en absolut d’elegància i estil” és “summament maldestre en l’adjectivació”, “té llenguatge de funcionari”, etc.

Proves al cant, segons G. Viñó són les següents:

“Pensé que pensaría en su hijo”

“una mirada mirando”

“al hacer este recorrido que hizo”

“He sabido cuando supe”

“es la persona a la que voy a preguntar y cuando este sentada le preguntaré”

“Me di cuenta de que era ella , o así creí darme cuenta”

“El olor de las zonas más olorosas”

“las manos no comprenden las medidas que rebosan las manos”

“Así iba yo pensando y pensé “

“Ya ahora no estoy seguro de quererme marchar ahora”

(Todas las almas)

“Un joven tan joven”

“canción bailable que baila”

(Corazón tan blanco)

La llista de despropòsits, frases absurdes i atropellaments gramaticals és extensíssima. Qui vulga consultar-los pot anar a la pàgina L’Estenedor (García Viñó contra Javier Marias) que reprodueix quasi en forma de facsímil un article publicat en Rebel·lió.

En la recopilació d’articles , en la qual apareix en la portada una il·lustració retro o camp d’un cuiner, responsabilitat del dissenyador Enric Satué, diu Marías que “sovint es diu-una vella superstició-que els artistes tenen un costat escuro, i li’ls pinta com a éssers desagradables o pesadísimos”. És el seu cas, sens dubte, i seria tal vegada injust jutjar al que s’autodenominava com King Xavier de Rotonda d’aqueixa forma. Diguem, en tot cas, que va ser un escriptor al qual li agradava , a ell sí, jutjar de manera sumaríssima a polítics, artistes, escriptors, i a tot quisque.

Déu ho tinga en el seu sant regne, malgrat el seu manifest ateisme. Perquè el Purgatori, o el Inferno poblat de les seues moltes víctimes, no li hauria acollit amb vítores ni aplaudiments.

Requiescat in pastura, dolç Principe. I que, com va dir el teu estimat Shakespeare referint-se a aqueix Hamlet, al qual tant t’assemblaves, t’amanyaguen cors angelicals. Amén.