La mort d’un escriptor fa que els seus lectors i els que no han llegit mai un llibre seu, s’interessin per la seva vida i miracles. A mi m’interessen sovint més aquests avatars que les seves obres, no sabria dir la raó però intueixo que sent jo un Bartleby -és a dir, un escriptor frustrat per autonegació- vull saber per què dimonis aquests personatges s’han dedicat a un ofici tan estrany. Que, la majoria de les vegades, sorprèn a ells mateixos. Martin Amis (1949-2023) va deixar entre novel·les i assajos un parell de relats autobiogràfics (Experiència, en 2000 i Des de dins, en 2020) en els quals confessa les seves motivacions i conta anècdotes sobre la seva pròpia vivència com a autor. En una ocasió va veure en el metre de Londres a un lector que somreia a estones, amb èmfasis algunes vegades i altres no tant, i va estar a punt de parlar-li, però es va contenir. “Aquell dia em vaig dir: Escolta, això et succeirà contínuament; acostuma’t”. No va tornar a succeir-li en molt de temps, uns quinze anys després en un avió. Quan la seva primera novel·la va guanyar un premi es va dir també que havia d’acostumar-se, però no va tornar a ocórrer. “El meu pare em va dir l’única cosa que pot dir-se dels premis: que està bé si tu els ganes” (Experiència, pág.65).

AMIS SEGONS HITCH

L’humor i l’erudició, l’ús documentat i exquisit del seu primer i gran, únic amor -la llengua anglesa- són la característica més notòria de la seva extensa obra. Tant el seu país natal, el Regne Unit, com l’adoptiu, els Estats Units, on va morir als 73 anys, fa unes setmanes, van ser el blanc de les seves sàtires. Deixa una bibliografia molt interessant no solament per polèmica sinó perquè Amis va ser un escriptor brillant i d’una personalitat molt especial. Es diria que és un autor o novel·lista per a altres escriptors, tal és la seva singularitat i això explica en gran part el seu èxit.

No es pot tenir una visió de gran angular del personatge Amis només per la lectura dels llibres de memòries citats anteriorment. Tal vegada la perspectiva del retrat biogràfic de Martin Amis-*Marty per als seus amics està completa amb el capítol titulat Martin en les memòries del seu inseparable gran amic Christopher Hitchens. Amb ell va compartir gran part del seu temps des que tots dos es van conèixer per mitjà de l’escriptor Peter Ackroyd, sent tots dos molt joves. És cert que Hitchens- “Hitch” per als amics, recorda que ja s’havien vist fugaçment, però no va ser fins a aquest moment en què els van presentar que va sorgir un “enamorament sobtat” entre ells. No obstant això, després de la trobada i enmig d’una partida de pinball va quedar molt clar que tenien gustos literaris molt diferents. Hitch apreciava a Graham Greene i Marty era fan de Nabokov i de Dickens. La següent reunió va ser en companyia de les seves respectives núvies i, relata Hitch, d’aquí d’ara endavant les coses “van ser sobre rodes”. Quan Marty va publicar la seva primera novel·la (El llibre de Rachel), ell va figurar entre els convidats a una festa en el seu petit pis compartit. Eren els anys del boig swinging London i els convidats anaven a la moda de començaments dels anys 70, botes vaqueres i pantalons de campana. Hitch no va perdre el temps i es va escapolir de la festa amb la germana de l’amfitrió a una habitació d’hotel Hitchens, puntualitza aquí que va tenir els seus dubtes sobre si aquesta elecció podria tenir a veure amb algun desig ocult pel seu amic. Però aclareix que, amb el temps va quedar clar que la seva amistat amb Amis era “la més heterosexual que un home jove pot tenir per un altre”. I per descomptat, no hi havia dubte que l’atractiu de Marty Amis era fulminant, ja fora per la seva gran semblança a Mick Jagger o per la seva aclaparadora personalitat. Però l’escriptor era inequívocament hetero, a tal punt que solia oblidar les seves xacres davant qualsevol visió femenina i en la seva vida va tenir tants romanços i trobades sexuals que un es pregunta quan li quedava temps per a ser escriptor.

VIDES PARAL·LELES

Martin Amis tenia algun hàndicap, derivat de la seva infància, quan era un nen gordito i de baixa alçada per a la seva edat. Sent adolescent, es va enfundar en un modern vestit i en mirar-se al mirall es va avergonyir del seu enorme darrere. Més endavant, seria la seva dentadura la que li provocaria sofriments físics i psicològics.

El pare de Amis, Kingsley, era un dels novel·listes més famosos en llengua anglesa i aquest fet va perjudicar també el seu fill. Les relacions patern filials no van anar mai molt agradables, excepte en un breu període en què tots dos van semblar entendre’s a través de l’enginy i l’humor que desplegava Amis pare en reunions ben regades amb els brous del seu ben assortit celler. D’això dona compte Hitchens en aquest capítol de les seves memòries , publicades en 2010 sota el títol de Hitch-22.

L’èxit primerenc del seu amic Marty va ser una petita diferència que va separar aquestes vides paral·leles. Nascuts en el mateix any, els va unir el seu afany pel debat públic, l’audàcia de les seves idees, el seu origen jueu-encara que el van conèixer tard en les seves vides-i curiosament la malaltia causant de les seves morts: càncer d’esòfag. Una malaltia que es va emportar a Hitchens en 2011, també als Estats Units. Marty mai va poder consolar-se d’aquesta pèrdua, diuen els seus afins.

Marty i Hitch van compartir un món que convulsionava amb les últimes guerres colonials, amb la revolució hippy, amb la revolució a Cuba (Hitch va arribar fins i tot a tallar canya a l’illa del Carib) i en el pla personal també tertúlies literàries amb la crema i nata de la intel·lectualitat britànica, molt d’alcohol i amors. Les seves converses íntimes versaven les més de les vegades de dones que tots dos havien conegut carnalment. “No tots els nostres plaers eren innocents”, confessa aquí Hitchens. En una ocasió van visitar junts un elegant prostíbul de Nova York, encara que amb propòsits estrictament literaris segons assevera Hitchens en aquest capítol dedicat a les seves aventures comunes. Christopher va aprendre de Amis a apreciar a Nabokov i va rebre de bona gana el seu aprenentatge literari i fins i tot gramatical del seu amic, que li retornava els seus manuscrits corregits al llapis vermell.

Martin Amis, del qual he llegit solament la seva curiosa biografia de Stalin, Koba el temible i Experiència, mereix que torni sobre els seus passos, a la seva escriptura concisa i intel·ligent. Deia que escriure era simplement contar històries, però que valguessin la pena d’explicar-se i fer-ho bé. Com només ell sabia fer-ho.

Descansi en pau, el jove iracund d’una època irrepetible i fascinant. Al costat del seu col·lega Hitch estaran muntant glorioses taboles en el Més enllà.