No podem al·legar ignorància, perquè de sobres coneixem l’experiència dels altres. Tornar el cap distretament mentre se somriu, com si la cosa tinguera l’aire de matèria extravagant, no és admissible ni assenyat. En alguns casos puntuals, aqueixa valuosa experiència —l’argument principal de la qual hem ajudat fins i tot a esclarir, mentre eixugàvem les llàgrimes alienes— ha sigut veritablement pròxima: la d’un germà, la d’una cosina, l’empirisme adquirit com a privilegiats testimonis, sense anar més lluny, a través dels pares. Tenim, doncs, la profitosa experiència d’una relació matrimonial fallida, la descripció detallada de tots els inconvenients que van aparéixer en les recolzades més ocultes del camí, d’aqueix llarg i sinuosa sendera tan sembrat de mines i negres forats.

Malgrat això, malgrat conéixer de primera mà els obstacles que van arruïnar les relacions de parella dels altres, ens embarquem gojosament, amb acerat optimisme —com si res sabérem, com si tot el referit per altres nàufrags pertanguera a un mal somni—, ens aventurem amb una enorme i precipitada alegria en un flamant matrimoni prometedor. Caldria examinar minuciosament què és, en realitat, la qual cosa de bo de bo promet, però en sagrats assumptes d’amor, l’anàlisi excessivament meticulosa resulta groller i inapropiat: està vosté mirant les dents amb massa atenció a la somrient dama que es disposa a besar. No és elegant, no és civilitzat.

Comptem, a vegades, fins i tot amb la nostra pròpia experiència, la del recent i estrepitós fracàs. Lluïm encara les tendres magulladuras que ens va causar aqueixa idíl·lica relació matrimonial, que va tindre tant d’idíl·lica com té de refrescant —corbata o no mitjançant— un estiu de quaranta-tres graus a l’ombra. Sabem molt bé, en aquesta ocasió, quins van ser exactament els maldestres moviments que van afluixar les corretges de la fràgil armadura marital, els comentaris desafortunats que hendieron l’invisible mantell de confiança, els fatals errors que van provocar la via d’aigua en el casc, les ficades de pota que ens van arrossegar al fons de la mar, però apostem, així i tot, per la conveniència, una vegada més, del matrimoni. Podria dir-se, modificant piadosament el refrany, que l’ésser humà és l’únic animal que entropessa tossuda i cegament en el mateix altar.

Existeix una invisible línia, un pal de vella fusta en aquesta carretera mal asfaltada que anuncia el començament de l’erm amarg, un terreny desemparat del qual, una vegada visitat, no hi ha cap possibilitat de retorn. Ho hem vist en altres matrimonis, ho hem patit en les nostres pròpies malmeses relacions, i sempre, per desolador, ens entristeix profundament contemplar-ho: aqueix estadi terrible en què una parella ja és incapaç de suportar-se, en què les més inofensives propostes o el menor dels gestos aterren en el nostre estat d’ànim com un destemplado punyada. Qualsevol cosa, per insignificant que siga, ens irrita: “Amor, vols un gotet d’aigua?” “Beu-t’ho tu, imbècil, jo no tinc set”. Caldria preguntar-se per aqueixa suposada conveniència. Caldria preguntar-se si l’entusiasme està justificat. Si tanta blanca emoció porta compte.