NO DISPAREN SOBRE EL POLÍTIC

Diuen que en els “saloons” de l’Oest americà hi havia un rètol penjat que advertia “no disparen al pianista”. El mateix hauríem de penjar als ajuntaments o en qualsevol altra institució de l’estat.

En un programa de la televisió pública el Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, es referia a la devaluació de la política. Deia l’ex polític que era incomprensible que existira l’afany d’infamar a la classe política, com si la resta de la societat fora innocent, almenys no còmplice de totes les situacions a les quals es responsabilitza exclusivament als polítics.

Recentment, la publicació d’una nota redactada per un assessor de premsa del partit socialista a Sant Vicent del Raspeig, desqualificava a un edil de VOX per la seua “escassa preparació” per al càrrec i fins li enlletgia que confonguera uns certs termes, trepitjant així la gramàtica. Pel que sembla, l’al·ludit es va dirigir a l’autor de la nota en una actitud “intimidatòria”, segons al·leguen els responsables de la nota. Ignore si el regidor ofés li va llançar un botellín o simplement li va alçar la veu . L’alcalde, que governa amb el suport del seu grup polític ha tirat pilotes anara al·legant que els esdeveniments ocorreguts fora de l’àmbit municipal i de les competències dels edils no són qüestió de judici ni debat i menys d’expulsió, com li sol·licita l’oposició.

No seré jo qui pose ni lleve rei en aquest garbull. Bé saben els que m’hagen llegit alguna vegada en aquest mitjà que no soc simpatitzant ni del PSOE ni de VOX. Però sí que tinc una opinió, com no, dels polítics i crec amb el filòsof francés Baudrillard que porten en els seus muscles una pesada càrrega que nosaltres, bons i piadosos ciutadans, ens hem llevat de damunt per a posar-la graciosa i generosament sobre els seus. I quant a la “preparació”, caldria preguntar-se quin tenien els grans líders de masses del passat i alguns del present. Tindre un grau en Ciències Polítiques no fa que se siga un bon polític, com hem vist. Hitler no era més que un soldat ras i pintor fracassat, Stalin un seminarista. Madure un ex xofer d’autobusos i Lula obrer metal·lúrgic. Pot ser que no siguen bons exemples però ací van ser o estan i alguns segueixen.

ARGUMENTS

El filòsof i escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger ha reflexionat sobre l’ofici de la política en un article de fa algun temps titulat “Compadim als polítics”, que no em resistisc a citar. Diu Hans Magnus que “potser ha arribat el temps en què deixem d’insultar als polítics”. Les raons que esgrimeix el pensador teutó són les següents:

-“Les acusacions que els polítics s’omplin les butxaques probablement diuen més dels acusadors que dels acusats”. Perquè “ revelen una secreta enveja cap al cavaller de la indústria que viuen a costa dels altres i del desconeixement de la realitat econòmica”. És a dir, a les butxaques dels polítics arriba una suma irrisòria en comparació amb la que perceben diferents grups de pressió, entre ells els partits polítics, fons especials i avals que representen una destrucció de capital deu mil vegades major. Xocolate del lloro, en canvi, són les prebendes com ara viatges de plaer a càrrec de l’estat, factures de combustible o sastrería i les jubilacions.

-La indignació moral (i ho recordava també Gabilondo) oculta també altres problemes. I respecte a la solidesa intel·lectual dels polítics, Enzensberger afirma que per simple norma estadística no haurien de ser inferiors en capacitat a la resta dels ciutadans. El polític, en general, ens diu, no té professió (o no l’exerceix) i si ha passat per les aules universitàries ha sigut descurant els estudis per a escalar posicions sent portaveu, delegat o president. I “una vegada superada l’àrdua tasca de passar successivament per l’associació de barri, el comité de barri i el consistori municipal , ja no serà necessari buscar-se el manteniment”.

MISÈRIA DE LA POLÍTICA

Però això no significa que siguen uns vagues. Han de continuar atents al camp de batalla de la política, per tant és una ocupació de temps complet. El preu de figurar en la papereta electoral o en la cúspide de la seua organització és també un dèficit de realitat, que “defensarà enfront de qualsevol atac”. I prossegueix dient que comparada amb altres activitats com la banca o la indústria, la política perd. Els nivells de preparació per a construir una planta de muntatge, un nou avió o el sanejament econòmic d’una mitjana empresa requereixen una preparació que un polític-amb horitzó temporal restringit de poder-no pot somiar.

En suma, aquest filòsof ens indica que en comptes d’insultar als polítics reflexionem sobre el seu buit existencial i la seua misèria ( “accedir a la política és acomiadar-se de la vida, és el bes de la mort”). S’exposen a “un increïble avorriment” perquè en política tot és igual, el mateix es repeteix una vegada i una altra. Reunions, sessions, congressos, durant llargs anys. Les conseqüències han de ser terrorífiques. Finalment, el polític es cansa i delega en assessors, portaveus a sou, que li conten el que ells volen. Així només s’assabenten de poc o res en realitat. Perquè els ocultaran els que no els agrade sentir.

Al polític no se li permet expressar-se en primera persona o sincerar-se. És un actor mediocre, parla molt però diu poc. Com diga el que veritablement pensa els primers a censurar-ho seran els seus propis companys, abans que la premsa o l’opinió pública.

Ser polític és sotmetre’s a humiliacions que no existeixen en altres activitats. Disfressar-se a vegades, besar a i abraçar a gent que no coneix, també a animals, participar en carnavalesques situacions. I no parlem de vacances ni temps lliure, d’oci, en qualsevol moment salta l’emergència i adeu. El seu calendari està estrictament programat, no hi ha fulles en blanc.

La política, és a dir el seu exercici, és un parany mortal. Siguem, perquè indulgents, no disparem als polítics. No mereixen sinó la nostra pietat. Reben més tirs que una rabosa de postal.