La XX edició dels Premis d’Arquitectura de la Regió de Múrcia ha decidit reconèixer el treball del professor de la Universitat d’Alacant Javier Sánchez Merina. El professor de Projectes Arquitectònics del Departament d’Expressió Gràfica, Composició i Projectes ha donat vida a la primera casa del món dissenyada per a ajudar a la inserció d’un xiquet autista de 8 anys i dels seus pares.

El projecte parteix del concepte d’Arquitectura Terapèutica, que el professor Sánchez Merina ha utilitzat en diferents iniciatives i ha suposat una investigació de més de quatre anys en què han participat arquitectes, psicòlegs, neuròlegs, logopedes i l’Associació TEA Astrade (Associació per a l’Atenció de Persones amb Autisme i altres Trastorn Generalitzats del Desenvolupament) de la Regió de Múrcia.

L’habitatge, que es troba a la localitat murciana de Cabezo de Torres, allotja la família des de fa un any i ofereix una sèrie de solucions als problemes que el trastorn que pateix genera al xiquet i ha passat a formar part de la seua teràpia.

La iniciativa va partir de la mateixa família, els quals després de conèixer el treball que desenvolupa el professor de la Universitat d’Alacant a través del concepte d’arquitectura terapèutica, li van proposar que dissenyara i executara un habitatge unifamiliar que poguera millorar les condicions de vida del menor autista. La resposta de Sánchez Merina a la família va ser la de crear una casa que no sols millorara la qualitat de vida, sinó que a més les seues estances estigueren projectades per a ajudar el desenvolupament del xiquet.

L’habitatge té dues plantes i un total de 150 metres quadrats i s’ha construït seguint un recorregut previsible, des del vestíbul fins al dormitori del xiquet amb autisme, on dreceres, finestres a diferents orientacions o mobles dissenyats l’ajuden a prendre decisions, a entendre el pas del temps i a reconèixer emocions que enforteixen habilitats socials.

Aquesta llar presenta els objectes de cada estança amb una visió frontal i lectura d’esquerra a dreta, fet que facilita a la persona amb el trastorn a entendre el seu entorn sense l’ajuda de fitxes amb pictogrames. Li ensenya, en el seu context natural, destreses per a ordenar processos, com llevar-se l’abric i sabates a l’entrar a casa, la seqüència de llavar-se les mans o la de preparar una ensalada agafant una tomaca de l’hort de davant de la cuina, i habilitats com, la fins ara conflictiva, elecció de la roba en vestir-se o parar taula.

El dormitori del xiquet, per exemple, té dues finestres, una de les quals està orientada a l’est i l’altra a l’oest, de manera que aquesta habitació fa que el xicotet, quan es desperta, veja com es fa de dia i, a les vesprada, com es fa de nit. En aquest mateix sentit, des de la cuina es pot veure l’hort, on es cultiven verdures i li permet observar el pas del temps, en adonar-se com creixen les plantes, floreixen, donen fruit i maduren.

El professor de la UA explica que “les rutines brinden a la persona amb TEA una estratègia per a comprendre i predir l’ordre dels esdeveniments, fet que disminueix l’agitació i l’ajuda en el desenvolupament de destreses” i ha destacat que, encara que el “projecte marca una ruta amb claredat lineal, l’arquitectura presenta una flexibilitat d’ús a través de dreceres. I és que les rutines ensenyades han de ser flexibles perquè això reflecteix la realitat de la nostra cultura”.