Quan es llança una opinió sobre un assumpte tan controvertit i delicat com el dels assassinats masclistes, el més aconsellable és anar mirant de reüll el llistat de pròxims vols, i, quan s’assente sobre el paper l’última síl·laba, arrancar a córrer. És a dir, tirar a volar. Però bé lluny. Perquè li sacsejaran a un fins i tot en els queixals del judici. Si les més sesudas autoritats no han aconseguit donar encara amb la tecla, si aqueixos suposats comités d’experts no han aconseguit trobar encara la manera en què atallar aquesta repugnant xacra que ens estripa quasi diàriament l’ànima, que no sols cobreix de sang i horror els carrers i les llars, sinó també les nostres consciències, com dimonis podria trobar la solució un maldestre emborronador de folis que no és capaç d’adornar l’o amb un canó.
El que sí que podem entreveure, no obstant això, per poc que furguem, són alguns dels orígens de la posterior tragèdia: la llar en què campa a pler un energumen, la llar en què un pare violent educa als seus fills a colps amb la salvatge agressivitat d’una bèstia embogida. Que difícil tindran aqueixos xiquets desembolicar-se demà, en les seues relacions personals, i fins i tot en la vida, amb consideració i bones maneres.
El que entreveiem, per poc que es furgue, és que hi ha dones que es neguen a reconéixer els senyals rojos, els senyals d’alarma que adverteixen, molt visiblement, que després d’aqueix home que acaben de conéixer hi ha un cafre. La prudència recomana mantindre la distància immediatament, però quantes vegades assistim amb dolor a la trista escena en què una germana o una amiga, o una companya de treball, amb la petjada d’una agressió, argumenta en favor de l’animal: «Em pega, però em vol. Jo sé que em vol.» Sí, et vol molt. Et vol tant que et matarà.
El que entreveiem és l’enorme fracàs que comporta educar als xiquets com a prínceps, seguint les directrius d’aquesta societat moderna i condescendent. El fracàs d’educar-los amb exquisida manyaga. Els xiquets de hui no estan acostumats a una negativa. Es fomenta el diàleg coste el que coste. A un xiquet hui no se li pot alçar la veu. El xiquet aprén que amb mitja rebequeria li basta per a aconseguir el que desitja. Hem comprovat que desafortunat és tractar-los com a sultans capritxosos, ho veiem en l’entorn escolar, en l’entorn educatiu, on ja, per no molestar, per no contrariar-los, no se’ls exigeix cap esforç. No hi ha més que veure com els joves de hui es dirigeixen als seus professors, amb quant desfavor, amb quant menyspreu.
Explique vosté demà, doncs, a aqueix xiquet que ho ha tingut tot, que va disposar de tot recorrent només a la rabieta, explique-li vosté demà que aqueixa dona de la qual s’ha enamorat, aqueixa dona de la qual s’ha encapritxat amb violent antull, i de la qual no està disposat a rebre una negativa, explique vosté a aqueix xiquet consentit, hui convertit en home, que aqueixa dona no ho vol, que aqueixa dona no és per a ell, que aqueixa dona el rehúye: no espere vosté que aqueix adult acaronat i dèspota, que mai va acceptar un no, admeta ara, de manera serena, el rebuig d’una dona. No espere vosté, per part seua, comprensió, tolerància i cortesia.
El que sí que podem observar, rascant a penes la superfície, és que tot depén de la correcta educació, d’inculcar sòlids valors i d’ensenyar a respectar sempre al proïsme, qualsevol que siga la seua condició, i que estratègies esperpèntiques —pròpies de persones esperpèntiques—, com la del llenguatge inclusiu, no serveixen més que per a provocar el riure. És molt significatiu que la violència masclista estiga creixent hui entre els joves, entre aqueixos joves que han sigut malcriats, desgraciadament, com a prínceps tirans.