Qui creurà que estimem als nostres fills si no gravem un vídeo passant la vesprada amb ells al parc. És absolutament impossible, en un món civilitzat, en una societat ideal, que els altres entenguen que la nostra vida és privilegiada i ordenada. No podran fer-ho si no encadenem trenta-sis vídeos diaris de les nostres rutines quotidianes i els pengem en la xarxa. Com podrien comprendre els altres que adorem a la nostra àvia si no protagonitzem un vídeo dedicant-li una bella felicitació d’aniversari i el brindem després a través d’internet. A la nostra àvia, que mai trobarà eixa encaramel·lada felicitaci

Exhibim un vídeo passant una granera, regant un test o fregint un ou, com si haguérem inventat la roda i urgira compartir semblant gesta amb la resta de la humanitat. Immortalitzem escenes habituals de tota mena, algunes en temps real, com a càstig, donant rigorosa fe d’innombrables i portentoses activitats: en el teatre, aplaudint; en la cafeteria, submergint la galeta en el café; en el mercat, sorprenent-nos en descobrir desenes de menges; en el vestíbul de la consulta del dentista, desitjant-nos sort; a l’eixida del dentista, celebrant que continuem vius; en el bar, minuts després d’eixir del dentista; de camí a casa una hora després de la cita amb el dentista; en la cua del supermercat o en el concert del dissabte, mostrant-nos fascinats; en la boda de la nostra millor amiga, però no li la veu a ella, sinó a nosaltres, sincerament emocionats; en el cim de la muntanya, pronunciant frases commovedores; en l’excusat, afaenats. «Ahir em vaig rentar els cabells, no em creus? Tinc un vídeo.»

Existeix un terror nocturn i esborronador, la acechante i permanent amenaça d’un horror abominable que ens encongeix secretament el cor: podria succeir, Déu s’apiade de nosaltres, que els altres sospitaren que no som feliços. L’únic mode infal·lible de combatre aquesta nefasta tragèdia és adornar contínuament els nostres vídeos amb radiants somriures. Només pot conjurar-se semblant maledicció inundant de fingida alegria les nostres gravacions. Tot mereix acompanyar-se amb una lluminosa i forçada riallada: el café tot sol a casa, el fem recentment baixada, el matí del diumenge al poble de la cunyada, l’entrepà de calamars, la jaqueta nova de la xiqueta, la llibreta recentment comprada a la botiga xinesa, la posta de sol, el sant de la sogra. Tot és immensa alegria en el clip, tot són incontenibles ganes de viure.

Què importa si llig un llibre o no. El que importa és que els altres vegen en un vídeo com passe les pàgines, amb quina atenció dedique les meues estudiades mirades, que favorable es mostra eixa tasseta de te al costat del volum, com seient greument amb el cap, senyal revelador i inequívoc que estic enriquint-me amb la saviesa que emanen eixos paràgrafs profunds. Com somric enigmàticament —jo, protagonista— en acariciar el llom del llibre. El que realment importa, per damunt de tot, és retransmetre la vida. I emmascarar coste el que coste el buit d’una existència vulgar i insatisfactòria.