L’escriptora Rosa Montero (Madrid, 1950), és àmpliament coneguda pel públic lector de premsa en la seua faceta de periodista i per la seua labor com a creadora de ficcions, que li ha valgut importants guardons en ambdues, com ara el Premi Nacional de Periodisme (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2017), entre molts altres reconeixements de la crítica nacional i estrangera. La seva extensa obra de narrativa i periodística ha estat traduïda a uns vint idiomes, per la qual cosa es pot dir que és un dels nostres referents literaris actuals més importants.

Durant molts anys, Montero va acariciar la idea d’escriure una obra de no ficció, amb detalls autobiogràfics i que també fos una espècie d’assaig sobre la creativitat, el geni literari i els seus avatars, entre els quals estan el risc de les addiccions (alcohol, sexe, drogues) i les malalties mentals, que en alguns casos de la història de la literatura ben coneguts van abocar a moltes figures famoses al suïcidi. La llista és llarga, així és que han de dispensar-me de reproduir-la aquí in extenso, però entre elles destaca la poeta estatunidenca Sylvia Plath, a la qual Montero dedica gran part d’aquest llibre, per diverses raons. Plath es va suïcidar en 1962, després de ser abandonada pel seu marit, el poeta Ted Hughes, però tenia al seu haver un bon nombre d’intents anteriors a causa de la seva tendència a la depressió. La seva unió amb Hugues hauria estat el detonant, si bé encara subsisteixen dubtes sobre la relació existent entre ells, que hauria aguditzat les seves crisis nervioses. Es dona el cas que la dona per la qual aquest va deixar a Sylvia, Assia Wevill , es va matar en semblants circumstàncies, però amb l’agreujant que es va portar també a la petita filla de tots dos.

Existeix un 50% de probabilitats que les persones creatives acaben d’aquesta trista manera, assenyala Montero i que desenvolupin depressions, crisis d’ansietat i episodis psicòtics. En el seu cas, ella confessa haver sofert atacs de pànic en diverses ocasions en la seva joventut, el que la va portar -com sol succeir en persones que pateixen malalties mentals o sospiten que les tenen- a matricular-se en Psicologia, carrera que va abandonar aviat pel periodisme, que li va semblar més d’acord amb les seves inclinacions o dots literaris. En realitat, com ella mateixa va poder comprovar, no són activitats precisament complementàries, sinó més aviat oposades. En el sentit que utilitzen llenguatges diferents i que la imaginació és un ingredient que no està permès en una d’elles.

Per què hi ha els qui escriuen? Quines misterioses pulsions conscients o inconscients porten a alguns a escometre un ofici aparentment absurd, que consisteix a asseure’s aïllat a engiponar situacions i personatges inexistents, en suma a fabricar mentides per a diversió o benefici d’uns altres? Montero aventura algunes hipòtesis, recolzada en la neurofisiologia, en uns certs autors -psiquiatres, científics i altres- que han intentat desxifrar aquest misteri. Les dades que llancen unes certes recerques indiquen que les infàncies turmentades de la majoria han jugat un paper fonamental modelant cervells superdotats i hipersensibles. “La eixida creativa té el seu origen en una trobada precoç amb el traumàtic”, diu aquí citada, la psicòloga i psicoanalista Lola López Mondéjar (Literatura i psicoanàlisi). Així va passar amb Nietzsche, que va acabar tancat en un manicomi després de desmaiar-se al carrer abraçat a un cavall maltractat. En uns altres, la precocitat aliada amb factors ambientals els va portar a ser monstres addictes a tot, fins i tot a cometre delictes com el francès Althusser, que va escanyar a la seva dona. I també a escenificar i executar suïcidis a duo amb les seves parelles, alguna cosa que a Rosa Montero li sembla sospitós i equipés amb l’antic costum existent a l’Índia, en la qual les vídues eren obligades a immolar-se en la foguera mortuòria dels seus cònjuges.

PER A QUÈ SERVEIX

La pregunta clau és per a què serveix l’art?, compensa tant de dolor i tant de sacrifici per als quals ho produeixen? La resposta podria estar en el que diu Mara Dierssen en El cervell de l’artista: la música activa similars respostes cerebrals a les del sexe o menjar amb fam. En definitiva, el plaer artístic “podria entendre’s com un mecanisme evolutiu per a sobreviure”. Es parla molt de les PAS (persones altament sensibles) que podrien definir-se com a persones que pensen mil coses alhora, en una espècie de desinhibició cerebral que propicia la creativitat en perjudici de la racionalitat. Hi ha experts que sostenen que les PAS són un avantatge evolutiu per a l’espècie per la seva capacitat per a processar grans quantitats d’informació de manera paral·lela. També alguns apunten que existeixen altres tipus humans com els psicòpates (un 2% de la població mundial) individus desproveïts d’empatia amb el proïsme i a ells caldria agregar els psicopatoides i narcisos (entre un 10 i un 13%), persones tòxiques que usen als altres per al seu exclusiu benefici.

Però, en paraules de Marcel Proust, un escriptor neuròtic que es tancava en la seva alcova per a escriure fent les nits dia i sense tot just alimentar-se, la tribu dels “nerviosos” són “la sal de la terra”. Entre ells estan nombrosos escriptors, i fins i tot gents que sense ser-ho es passen la vida imaginant coses que els inspiren esdeveniments nimis, que fantasien -com la mateixa Montero- que en entrar a un ascensor troben a un cadàver o que hi haurà un terratrèmol. I es fan històries de Corín Tellado amb desconeguts que els atreuen, que al cap i a la fi els semblen tan reals que eviten trobar-se novament amb ells, com li va ocórrer a l’escriptora en un poble portuguès on sol passar vacances.

Montero li manlleva a Emily Dickinson, una altra poetessa en dificultats, turmentada per haver estat víctima d’incest i per la seva possible condició de bisexual, el títol d’aquest llibre. La poetessa estatunidenca va deixar aquests críptics versos, suposadament dedicats a la qual fora la seva inspiradora principal, l’escriptora Elizabeth Barrett Browning:

Va ser una divina insania

Si el perill d’estar entenimentada

Tornés jo a experimentar

És Antídot el tornar-se

Cap a Toms de Sòlida Bruixeria.

S’ha dit que els posseïts pel do de la poesia ho són també pel do de l’ebrietat. Una embriaguesa, que alguns casos, es va convertir en videncia (Rimbaud) i fins hi ha els qui els diuen “els bruixots de la tribu”. Si això és així, no resulta estrany que molts acabessin en la foguera, consumits pels alcohols, la toxicomania, o la bogeria.

Emmanuel Carrére, escriptor francès, que ha sofert en les seves carns l’estigma i el patiment de la malaltia mental, explica que la passió d’escriure s’origina en intentar saber què se sent a l’ésser altre diferent d’un. També descobrir el que significa ser un mateix. “Je est un autre”, que deia Rimbaud.