El meu filòsof de capçalera, E.M. Cioran, va deixar dit en una de les seues primeres obres cèlebres (L’infaust demiürg, 1969) que “tot enllumenament és sospitós”. Ell mateix no va tindre descendència, alguna cosa que tal vegada cal agrair. Rares vegades els fills de genis emulen als seus progenitors. Radical antinatalista, el filòsof romanés-francés va abundar en arguments com ara : “És important desaconsellar la generació, perquè el temor de veure a la humanitat extingir-se no té cap fonament : passe el que passe hi haurà suficients necis que no demanaran més que perpetuar-se, i, si algun d’ells acabara per escapolir-se , sempre trobarà, per a sacrificar-se, alguna parella esborronadora”.
D’aquesta mena de parelles sembla estar ple el món. Encara que jo diria, a tenor de les xifres d’estadístiques llegides recentment en un periòdic alacantí, la institució matrimonial viu ací les seues hores més baixes i difícils amb un clar augment de divorcis. També existeix un augment de parelles anomenades “monoparentals”, en les quals algú -per decisió pròpia o per circumstàncies alienes a la seua voluntat- enfronta l’àrdua tasca de procrear i criar en la més absoluta soledat i desemparament.
No vivim en una societat, especialment en aquest país, que facilite la conciliació familiar, concepte clau que s’enarbora cada punt com una paraula màgica quan de relacions laborals es tracta. Però és mentida, tristament, que els nostres governants estiguen fent una cosa realment efectiva per a afavorir-ho, al contrari del que ocorre en les societats europees avançades del nostre entorn. La factura de les guarderies privades, a les quals es recorre per l’escassetat de les públiques,  fa difícil que uns progenitors que visquen la seua tasca en soledat puguen assumir-la per a integrar-se plenament al mercat laboral. Part d’aqueix problema recau en les famílies, especialment en els ancestres, els abuelitos i avietes pensionistes, entre els quals em trobe. Som les super nannys, ocasionalment també cuiners(as) i el suport financer a despeses extres no cobertes per l’altra part. I ací em referiré al conegut assumpte de la paternitat responsable, alguna cosa que brilla per la seua absència en milers de casos. Al meu voltant, abunden els casos en els quals homes que s’autodenominen “pares” incompleixen amb les seues obligacions de cures i pensions alimentàries.
Ser pares no és un ofici fàcil, jo diria que sempre es falla en algun aspecte. Una psicòloga que conec diu que fins als millors tenen aspectes reprovables. L’escriptora espanyola Irene Vallejo escrivia fa algunes setmanes en un suplement dominical d’un diari nacional, que , com es desprenia d’una vella rondalla d’uns pares que  fracassaven igualment, després de prendre actituds diametralment oposades en la criança dels seus fills respectius (un permissiu i l’altre autoritari) mai s’encerta de ple. L’important, agregaria jo, és que la paternitat l’enfrontem amb responsabilitat i bona fe. Els errors són inevitables, i tal com adverteix Vallejo, no podem culpabilitzar-nos per això.
Vaig ser pare per primera vegada als 47 anys, la qual cosa va ser com fer la mili a una edat desaconsellable, amb menys energies i temps per a la criatura. Però almenys tenia una situació econòmica i laboral estable per primera vegada en la meua vida, la qual cosa va ser decisiu per a emprendre el difícil camí. No em pregunteu per les meues motivacions, és cosa privada. Però només us diré que en la meua família i en molts altres casos que he conegut al llarg dels meus 74 anys d’edat i experiència, s’ha donat el cas de fallides reconciliacions matrimonials a través de l’enllumenament d’un nou ésser al món. A un planeta absolutament superpoblat, en vies d’extinció per guerres, desastres naturals i la sempiterna mà de l’home que com un Mides cobejós embruta i contamina el que toca. Estic llegint per a comentar-ho als meus lectors un excel·lent llibre de divulgació científica, L’era del plàstic, del biòleg espanyol Alvaro Lluna, que ens adverteix del greu perill que corren les nostres mars, la fauna i nosaltres mateix, menjant i bevent residus plàstics que disseminem alegrement per terra , mar i aire.
Significa això que com ens recomana Emil Cioran, hauríem de pensar-ho dos o més vegades abans de tirar la nostra progènie al món? No ho sé, només sé que donats els arguments anteriors, la tasca de procrear hauria d’estar restringida exclusivament a persones responsables. Per què no un “carnet de pares” com el de conduir, que a la meua manera de veure comporta menys riscos.
Tindre descendència no és obligatori, per descomptat, ni necessari. Cada vegada són més els que ho consideren així, contrariant les pressions socials que periòdicament estan creant la sensació que augmentar la natalitat és necessària per a fins econòmics (manteniment de les pensions, productivitat, posar drecera a l’envelliment de la població, etc.). Hi ha els qui s’alegren de l’aportació natalícia dels nombrosos immigrants, que com els “proletaris” de la Roma antiga i en  temps de Karl Marx no tenen una altra riquesa que  els seus plançons, destinats en temps remots a carn de canó o a la misèria de les fàbriques en els temps de la revolució industrial.
Cioran, una altra vegada, concloïa que la “exhortació criminal del Gènesi “creixeu i multipliqueu-vos” no podia eixir de la boca del déu bo. “Sigueu escassos”, hauria  hagut de suggerir més aviat”. La carn, afirma, s’estén més i més com una gangrena en el globus.