Déu dona beguda a aqueixos borratxos que es desperten a l’alba

Balbucejant sobre els genolls de Belcebú, totalment destrossats,

Quan una vegada més espien a través de les finestres

Aguaitant, el terrible pont tallat del dia.

(Oració per a borratxos, Malcolm Lowry)

Malcom Clarence Lowry (el Regne Unit, 1909-1957) és conegut per Bajo el Volcán, una de les obres més rellevants de la literatura en anglés. La vida de Malcolm Lowry va ser un llarg viatge fins a les profunditats de l’avern. Si morir pot ser un art, aquest gringo d’ulls zarcos va ser un artífex del bel morir esculpint la seua pròpia urna durant el seu breu temps de vida.

Margerie Bonner, la seua vídua, comptaria posteriorment que escriptor, poeta i contista, estimava la mort amb una passió més dolça que l’Anís del Mico que bevien tant ell com el Doctor Vigil i Jacques Laruelle, els personatges de la seua famosa novel·la ambientada en el Mexico més profund, als peus de Popocatépetl, el volcà eternament fumejant, metàfora de l’Infern en el qual el seu protagonista s’interna en un viatge satànic en el Dia dels Morts mexicà.

Lowry pertanyia a una família de l’alta burgesia del seu país, el seu pare el va enviar a estudiar a Cambridge i el seu avi, que posseïa una naviliera el va obligar a estudiar la vida en un dels seus vaixells mercants. La duríssima experiència l’explicaria en la seua novel·la Ultramarina. Va baixar d’una limosina fins a l’escaleta del vaixell de càrrega i a bord li esperaven les rates i una tripulació de mariners noruecs disposats a turmentar-li durant el viatge. El jove Malcolm arribava invariablement tard al xiulet anunciant l’inici de la jornada i a servir els cafés a la marineria.

-“Ah, eres tu. Bé, fa deu minuts que estic alçat. He vist al pilot, he donat les ordres del dia i mentrestant, tu caminaves per ací fent-te la nineta.

– Disculpe , senyor.

-Disculpe, senyor…Sempre la mateixa història!.Disculpe un carall!..

-Té raó, senyor.

-Al principi vaig creure que eixiries dret, que faria un bon mariner de tí. Highton era un dels meus xics i ara és un dels contramestres d’aquest vaixell. A aquest ho vaig traure dret! Ho deien el rei de les grues. Però tu no serveixes més que per a destorbar. No has fet el café encara?

-No.

-No, no, no…És l’única cosa que saps dir. Sempre “no” i “disculpe”. I jo camine a les putejades per tot el que no fas.”.

Cobert de pols de carbó, amb un braç escorxat i les mosques brunzint al voltant de les seues oïdes en el tòrrid aire d’Hong Kong, el xic enyorava tal vegada la camisa neta dels diumenges i a la núvia que havia deixat en terra.

“Vaig caminar trontollant pel vaixell, cobert de calç. Les temples m’esclataven, tenia els dits engarrotats i em tremolava tot el cos. Al castell de proa hi havia olor de palla mullada; eren les estores que els estibadors havien deixat durant la nit en els guinchos i que després havien llançat per l’escotilla. Sobre la taula hi havia dues cartes per a mi: una de la meua mare i una altra de Janet. Les entranyes se’m van desfer, totes les meues forces van fugir de mi com l’aigua quan vaig veure la lletra de col·legial de Janet”.

MEZCALITO

Vaig conéixer l’obra d’aquest borratxo genial per mitjà d’un amic tan dipsòman com Lowry , a Menorca, bevent mezcal amb el gusanito Juanito que conté la botella envasada en Mexico. En Bajo el volcán, els qui el fan junts seran amics fins a la mort. El mezcal, beguda psicotròpica que s’extrau de l’atzavara o maguey que creix en el desert, és alcohol per a goles d’acer i ànimes de llautó. Malcolm Lowry bevia perquè, com la majoria dels alcohòlics i addictes a substàncies tòxiques, era al·lèrgic a la vida. Per a compensar les seues febleses i la seua vacil·lant estabilitat emocional necessitava anestesiar-se amb beuratges espirituosos d’alt octanatge. Però també amb una altra droga forta i perillosa, l’amor. Els mariners del Oedipus Tyrannus, com va anomenar al seu vaixell en la ficció en la novel·la Ultramarina, li aconsellaven buscar-se una dona ben forta. Va creure trobar-la en la figura de Jan Gabrial, una poeta estatunidenca que havia fet algun pinito al cinema, ja que tenia bones faiçons físiques. Però Jan es va convertir molt prompte en un malson i es van separar al poc temps. No sense abans intentar salvar la seua relació en una estada en Mexico, en 1936, on Lowry es va afonar en una depressió i en l’alcohol. Aqueix va ser l’origen de la seua gran obra mestra, on sota el trassumpte d’un cònsol britànic Geoffrey Firmin va teixir un relat delirant en el qual l’alcohol, mezcal, és el protagonista. La novel·la s’inicia el Dia de Morts de novembre de 1939, però ell l’havia començada tres anys abans en el seu domicili del carrer Humboldt, 24, Cuernavaca, estat de Morelos. En 1937 va escriure unes quaranta mil paraules que no van agradar als crítics ni als possibles editors. En 1939 intenta allistar-se com a voluntari en la guerra a Anglaterra, però es veu obligat a romandre al Canadà. Allí es va dedicar a reescriure el llibre durant sis mesos, a l’espera de ser cridat a files, però segons les seues pròpies confessions, “no obtenia cap resultat, era un fracàs, excepte els passatges de l’ebrietat del Cònsol, i alguns ni tan sols semblaven ben reeixits”. “El Volcà” anava a ser la primera part d’una trilogia titulada “El viatge que mai acaba” a la que seguiria Piga Caustic, en una espècie d’exploració a l’Infern i el Purgatori que conclouria en la novel·la “En llast cap a la Mar Blanca”, com el Paradís.

Com la desgràcia perseguia sense treva a aquest àngel caigut, almenys la tercera part dels manuscrits es va perdre en un incendi de la seua cabanya. Així és que va continuar amb l’escriptura del Volcà, però una nova contrarietat semblava donar per terra el seu intent. Un altre llibre, El cap de setmana perdut, portat al cinema, s’assemblava bastant a la seua idea original , amb la qual cosa li va semblar impossible recobrar la fe en la seua pròpia obra, en la qual havia invertit huit hores diàries durant dos anys.

No obstant això, Jan Gabrial, va ser decisiva a l’hora d’espentar-ho a concloure el llibre. Encara que ho abandonaria uns anys més tard, en donar-li a triar entre ella i la beguda. La mateixa actitud que pren Yvonne, el personatge de la dona del Cònsol , “mezcalito” com li diuen els locals, de la seua famosa novel·la i igual que aquest, Malcolm es va agarrar a la seua botella i al foc volcànic que cremava en la seua ment per a crear la que seria una de les més grans novel·les de tots els temps. Possiblement no és aquesta la més indicada per a tot públic. Especialment per als bevedors, perquè el recomanable és llegir-la amb una botella , si pot ser de mezcal, a l’abast de la mà. L’escriptor cubà Guillermo Cabrera Infant, que va intentar portar-la al cinema juntament amb Joseph Losey, va caure en un tràngol diabòlic (“Va ser la meua labor d’Hèrcules, vaig fer un viatge a la bogeria”) i degué ser internat en una clínica psiquiàtrica després d’escriure el guió, obsessionat amb els dotze capítols d’una novel·la de complexa estructura, dividida en dotze hores, que es relacionen amb la Càbala. Finalment, seria John Huston l’encarregat de portar-la a la pantalla, en 1984, amb Jacqueline Bisset i Albert Finney en els rols principals.

EL MAL LITERARI

Per a Lowry, l’escriptura era una malaltia com el seu alcoholisme, com qualsevol altra. “O més aviat com una malaltia infantil, una diarrhea scribendi” “El que un escriu, si ha de ser una cosa bona, ha d’estar profundament arrelat en una espècie d’originalitat”, deia.

En la seua vida , tan desgraciada, va aparéixer finalment la fada bona en la persona de la seua segona esposa, Margerie Bonner, que ho va acompanyar en el seu autoexili en els boscos canadencs sense exigir-li que abandonara l’alcohol però tampoc que s’allunyara de la seua màquina d’escriure. El mateix dia de les seues noces s’instal·len en una cabanya de pescadors i Malcolm acaba la tercera versió de la novel·la, que serà rebutjada pels editors a l’any següent.

Se’ls crema la casa, la reconstrueixen, ell acaba la quarta versió. Torna a Mexico i aqueix dia de primavera de 1946 s’assabenta que Sota el Volcà ha sigut per fi acceptada a Londres i Nova York. Viatja per Europa i continua escrivint.

Mor en Susex, el 27 de juny de 1957, després d’una crisi etílica. Es diu que enmig de ella intenta agredir a la seua esposa i més tard, penedit, es tira a dormir i s’ofega a conseqüència del reflux de l’alcohol consumit.

Malcolm Lowry va convertir la seua pròpia vida en literatura , a través de la qual va voler arribar fins al fons de si, a la recerca d’un alliberament. El que va trobar no va ser “el fosc buit que abans era la seua ment” (carta al crític John Davenport, 1937) sinó el mateix Infern on l’esperava Belcebú, el drac de les seues nits .

Idees de llibertat estan lligades a la beguda.

El nostre ideal de vida conté una taverna

On un home pot asseure’s i parlar o només pensar,

Sense gens de por al drac nocturn;

O bé una altra taverna on no apareixen

Rètols de No es Fia ni de No hi ha crèdit

I, deixant a part les il·limitades cerveses,

Ens asseiem tranquil·lament borratxos i bojos a editar

Pamflets d’un país realment millor on un home

Pot beure un vi més delicat, Ah!, no destil·lat

Que intoxica subtilment sense dolor,

Teixint la visió d’una taverna inasimilable

On sempre podem beure sense pagar

Amb la porta oberta, i el vent bufant.

(Sense el drac nocturn, Malcolm Lowry)