La xiqueta mira a cambra, somriu amb gràcia. Ha nascut model. Té un no sé què, té alguna cosa, un centelleig peculiar en els ulls. Però no ho diu únicament la mare, també ho suggereixen l’àvia i una cosina germana. Aquesta ens retira. Ho porta en la sang. En quina sang?, es pregunta el puntimirat sentit comú. Silenci, no siga vosté impertinent, no siga vosté intolerant.
En les exquisides xarxes socials, per poc que es furgue amb distret afany, amb entusiastes i imaginaris pique i pala, pot trobar-se un percentatge disparat i sorprenent de talent i radiants dosis d’habilitat. Llavors grosses d’or. En el programa més infame de la televisió —valga la redundància—, desfilen sòlids i sòrdids artistes de tot. Es calciga el pudor sorollosament i amb alegria, es llança confeti. Minuts de glòria per onsevulla, però quina glòria, amic meu. Pota negra. Maldestrament pintada d’un to fosc i fal·laç que de seguida destiny, però negra, al cap i a la fi.
Hui, qualsevol és un brillant expert en tot, un sesudo coneixedor de l’esperit humà. Hem passat del bar de la cantonada al vaporós núvol interconnectat, però l’enginy segueix ací, el dard esmolat de la perspicàcia es manté incòlume. S’arreglen els problemes del món —res ha canviat— mentre s’eleva la copita de sol i ombra, mentre s’edita ara el story. Ens ha tocat transitar una època sense parangó: és aquesta, atenga bé, la democràcia de la fama. Si té vosté la bondat de parar atenció, observarà embebecido que al seu voltant s’ha encimbellat artísticament tothom: fotògrafs, novel·listes, actors, músics, ballarins, poetes… Ahir no sabien fer l’o amb un canó, hui tampoc, però ara són persones acariciades per la vareta de la més sublim perícia. D’on haurà aflorat tanta destresa de colp. A borbollons brolla aquest torrent de sobtat mestratge. Flama singularment l’atenció la nombrosa aparició de filòsofs. Ens bombardegen quotidianament en la xarxa —gràcies a Déu per aquests vitals suports— amb sonrojantes frases en gruixuda tipografia sobre fons acolorits, amb lamentable sintaxi i un profund menyspreu —una profunda ignorància— per la puntuació i les titlles: «L’amistat és un caramel de menta», «Rega el teu camí amb dolç amor»… Escassegen les bosses per a vomitar, no li dona temps a un a fer bastant apilament.
Hui, el més ximple fa rellotges, o, per millor dir i adaptar la sentència a aquests rutilants temps: el més ximple publica un llibre. S’han donat casos en què una persona ha arribat a tindre tres encunyats escriptors. Les editorials de la coedició, és a dir, les infames copisteries sota comanda —que venen a ser com el principi de la fi de la literatura, o de les engrunes que d’ella restaven— estan sembrant els carrers, i les prestatgeries familiars, especialment, de vertadera matèria fecal. Si vosté, que no ha llegit ni les instruccions de l’aspiradora, no publica dues trilogies a l’any, és perquè no li dona la santa gana.
Cultura a dolls de pa sucat amb oli en calçotets, amb la goma fluixa. Talent el que jo et diga. Nodrides legions d’artistes de greixosa pacotilla. Molt de soroll, compare, i cap anou. Cap.