Els successos ocorreguts a Mestalla i que han sigut el tema de murmuració dels mitjans informatius en aquests dies passats, em mou a una reflexió d’urgència sobre el problema del racisme. No sols a Espanya, sinó en general, sense esquivar el fet que comportaments d’aquesta naturalesa són freqüents en més àmbits ciutadans que en el d’un camp de futbol.

CURTCIRCUIT CATEGORIAL

Som racistes a Espanya? Podria contestar parlant de la meua pròpia experiència, com a ciutadà espanyol adoptiu, d’origen sud-americà. També en nom d’altres persones de la meua condició o de trets racials molt notoris que conec. La resposta seria afirmativa, encara que òbviament parcial o subjectiva. Les anècdotes, doloroses en molts casos, aflorarien ací en un extens relat plagat de greuges. Certament, seria un relat a moments surrealista i fins a difícil d’encaixar o creure. Perquè que al meu fillastre, dominicà i immigrant legal, ho confongueren amb un migrant arribat en pastera en una biblioteca pública de Lanzarote o que a la seua mare la maltractaren de paraula sense cap motiu, excepte el de la seua condició d’estrangera de pell fosca, en el consultori d’urgències d’aqueixa illa canària, en l’autobús en aquesta ciutat llevantina o en la fila de l’adrogueria d’un barri modest de Sant Vicent, ja resulten coses habituals i pecata minuta al costat d’altres experiències que ens assalten la consciència des de les pàgines dels periòdics o les pantalles.

El meu filòsof de capçalera, Umberto Eco, és qui ha clavat l’assumpte d’una manera molt coherent i a la seua manera persuasiva des de la intel·ligència racional. En el seu opuscle que sota el títol Cinc escrits morals recull articles i conferències sobre temes com ara la guerra , el feixisme o la premsa, aborda el racisme sota la seua vertadera essència: la intolerància.

Diu Eco, que en analitzar les reaccions al fenòmens de les migracions (a les quals diferència de la immigració a l’ésser una incontrolable com els fenòmens naturals i l’altra controlable políticament) cal distingir entre les que es produeixen per fonamentalisme o integrisme i les més profundes, arrelades en la “intolerància salvatge”, que res té a veure amb formulacions teòriques, religioses o pseudocientífiques (com el racisme nazi i l’antisemitisme).

Alguns científics, que es basen en test i altres experiències encara no del tot provades, afirmen que la nostra espècie és racista per naturalesa. Aquest biaix cognitiu deriva de mecanismes ancestrals de defensa, és a dir és una reacció de base biològica. Eco apunta que la intolerància té aqueixa característica i es manifesta en els animals en la territorialitat, també en “reaccions emotives sovint superficials: no suportem als que són diferents a nosaltres, perquè tenen la pell d’un color diferent, perquè parlen una llengua que no comprenem, perquè mengen granotes, gossos, micos, porcs, all, perquè es fan tatuatges…”. La intolerància, afirma, és natural en el xiquet, que rebutja el diferent o el desconegut, així com és natural el seu desig instintiu d’ensenyorir-se de tot el que desitja. Al tendre infant ha d’educar-se-li pacientment perquè respecte la propietat aliena, perquè controle l’esfínter, etc. Però si bé al cap del temps arriba al control corporal, la tolerància tarda o no arriba mai. Pel que continua sent un problema permanent dels adults, raona Eco: “Perquè en la vida quotidiana estem exposats sempre al trauma de la diferència”.

Totes les doctrines de la intolerància, l’integrisme, el fonamentalisme religiós, exploten un fons preexistent d’intolerància difusa. Des de la caça de bruixes medieval, que té el seu origen en l’Antiguitat clàssica fins a l’antisemitisme pseudocientífic del S. XIX que sustenta en gran part al nazisme, que deriva dels prejudicis de l’Església, tots tenen un rerefons històric en la seua evolució.

Però la intolerància més nociva no és la de doctrines religioses, polítiques o de qualsevol altra índole, sinó la que sorgeix de pulsions elementals. Es basa, explica el filòsof italià, “en un curtcircuit categorial que després ofereix en préstec a qualsevol doctrina racista futura”. I dona un exemple concret assenyalant que els albanesos que van entrar al seu país es van convertir, alguns, en lladres o prostitutes. D’allí que per a la mentalitat irracional del racisme tots els d’aqueixa ètnia o nacionalitat són lladres o prostitutes. Alguna cosa semblança ocorre quan ens atraquen o ens roben en qualsevol país que visitem com a turistes. Però hi ha més: “la intolerància més tremenda és la dels pobres, que són les primeres víctimes de la diferència. No hi ha racisme entre rics. Els rics han produït, si potser, les doctrines del racisme, però els pobres produeixen la seua pràctica, molt més perillosa”.

Educar a la tolerància als adults, opina aquest pensador, és inútil i irrellevant. “La intolerància salvatge s’atalla d’arrel a través d’una educació constant que comence des de la més tendra infància, abans que s’escriga en un llibre i abans que es convertisca en crosta de conducta massa espessa i dura”.

Per tant, a la pregunta de si som un país de racistes, jo contestaria que tal vegada som bastant intolerants. Ens costa escoltar l’altre que és diferent en idees, color de pell o cultura. Observen als nostres polítics, com demanen el nostre vot, com anteposen el seu interés o les seues picabaralles personals o ideològiques al bé comú. O siga al nostre. Ho hem vist davant les seues reaccions a aquest lamentable episodi de racisme en el qual alguns, molt notoris, s’han posat de perfil o han adoptat una actitud negacionista.