Joaquín Araújo no necessita presentació. Baste dir que és el naturalista més destacat d’aquest país i probablement d’aquest costat del món. Va ser col·laborador de Félix Rodríguez de la Font, amb qui va publicar l’Enciclopèdia Salvat de la fauna ibèrica i europea,  durant els anys 70 i posteriorment ha continuat la seua labor de difusió del coneixement ecològic a favor de la biodiversitat, la qual cosa li ha fet creditor a nombrosos reconeixements.
També Araújo ha destacat per la seua faceta d’escriptor i com aforista, sempre amb un tema recurrent, com és la defensa de la naturalesa. En aquest àmbit s’inscriu una de les seues obres titulada Els arbres t’ensenyaran a veure el bosc  (1920), dedicada al seu net Adrián , “que tant de bo puga passejar, sempre, sota les ombres del bosc que va posar a créixer el seu avi”. El naturalista i escriptor declara haver plantat 25 mil arbres en la seua ja dilatada existència (ha complit ja 75 anys) i des que tenia 21 anys ha viscut en el medi rural, on practica l’agricultura ecològica. “Plante arbres, per tant, perquè siga menys mortal la mort” , diu en un dels seus poemes (“Per a què plante arbres”, pàgina 55 Op.Cit.).En la Terra hi ha tres bilions d’arbres, cosa que significa que a cada habitant dels 7.600 milions que la poblen li correspondrien uns 400 d’aquests “amics de tot el vivent”, escriu Araújo. I segons les  dades de la FAO, perdem cada dia  uns 30 milions d’arbres.
EMBOSCAT
Per què Araújo, en la seua dedicatòria, planteja aqueix anhel de permanència del bosc en les generacions futures? La resposta està en les pàgines d’aquest llibre, que també està dedicat “a tots els arbres, a tots els emboscats i a tots els altres llibres”. Al “emboscat”, que en paraules de Ernst Junger “és qui posseeix una relació originària amb la llibertat” el preocupa el futur d’aquestes fàbriques de vida que en el transcurs dels temps hem anat minvant a base de cremes intencionades i casuals, que no sols han segat aqueixes arbredes tan necessàries per a la continuïtat de la vida sinó també les vides d’éssers humans  que van morir en la lluita contra el foc. Perquè ningú ho oblide, en un dels seus capítols l’autor els nomena, a cadascun, rendint-los un sentit homenatge.” Pensem que només al llarg de 2019 van cremar a Sibèria l’equivalent  a la totalitat de la superfície arbrada d’Ibèria” (pàgina 29, Op. cit.)
L’obra, que s’estén al llarg de 330 pàgines, abasta cites d’autors famosos sobre els arbres, poemes del mateix Araújo, els seus aforismes (“El bosc és la millor creació de la història de la vida”) i tota la saviesa acumulada en el seu estret contacte amb els boscos i la seua fauna al llarg de la seua vida. De fet, a lectors no familiaritzats amb la botànica, com el que escriu, pot resultar ardu haver de consultar cada tantes pàgines la terminologia emprada per a descriure les seues característiques i nomenclatura.
El naturalista i el poeta es funden en cada pàgina. També l’activista que redacta una defensa de les deveses. I,  a causa de” la passió per nomenar”,  al seu benvolgut arbre el dota d’un nou gènere: “Comencem per lamentar la tremenda malaptesa que suposa adscriure el gènere masculí tant a l’arbre com al bosc quan poc, o res, resulta més obvi que la condició femenina d’aquest ésser viu i de l’agrupació d’aquests”. I agrega: “…seria un alleujament que posàrem en funcionament, en lloc d’arbre, el terme ARBA, que és per cert l’adoptat per un dels grups de reforestació més coherents i actius del nostre entorn” (es refereix a l’Associació per a la Recuperació del Bosc Autòcton). En el nostre planeta, que ja frisa els 3.500 milions d’anys, els primers arbres van nàixer fa 380 milions d’anys. Una de les espècies que a l’autor li semblen més fascinants (els Ginkos biloba) van aparéixer fa 270 milions d’anys i han sigut capaços fins de resistir la bomba atòmica d’Hiroshima. Respecte a aquests ancians éssers naturals, els de la nostra espècie  semblem uns nouvinguts, perquè portem a penes uns dos-cents mil anys sobre la faç de la terra.
NATURA I BELLESA
Els cicles naturals se succeeixen  i són la base de la seua  creativitat i estabilitat, com a precisa Goethe, citat ací: “Tot el content de la vida cífrase en el retorn regular de les coses exteriors. La successió del dia i la nit, de les estacions de l’any, de les flors i els fruits i de quantes altres coses es produeixen en èpoques determinades, perquè les puguem gaudir i les gaudim”.
Joaquín Araújo escriu , com diu un altre escriptor, Manuel Rivas, “el manuscrit de la terra”. Segueix fascinat la pista dels linxs, s’extasia davant la bellesa de les estacions, desentranya el llenguatge dels arbres i la seua misteriosa vida subterrània. Tot amb una prosa tan poètica i precisa com els seus versos.

Mis fuentes son las fuentes
Sumo mi mirada para que lo mirado me acepte como
Hermano de Ssol yAaire, de Aagua y Ttierra.
Contemplo para que todo quede preñado de admiración.
Para calentar, como una lumbre, mi compasión
Que funda afinidades con la justa causa de la vivacidad.
Contemplo para ver volar mi libertad sin moverme.
Echo raíces como el bosque sin dejar de triscar por los horizontes.
Quedo anudado a un tiempo que nadie mide ni quiere vencer.
Me atalantan los ritmos de la leve lentitud de esa sabia savia
Donde se esconde la eternidad.
Las caricias de los lenguajes sin palabras
Cobran sentido y se lo dan a mis sentidos.
Convocado por el abrazo de todas las lontananzas
Obedezco a la Belleza anterior a la belleza, porque allá la transparencia emite templos
Anteriores y más sagrados que lo sagrado”.

Aquest bell llibre és com un arbre, bell per dins i per fora, no sols pel seu contingut, també per la seua cuidada presentació, amb vinyetes de fulles presentant els capítols.  I  per la seua utilitat. Ho recomanaria sense dubtar a qui vulga veure el bosc i rebre els seus ensenyaments. I per descomptat, als emboscats que vulguen combatre el canvi climàtic plantant arbres, l’ONU recomana que cada habitant del planeta plante 120 arbres per a mitigar la calor abrasadora que ens amenaça de mort.
Joaquín Araújo,  després de revelar-nos que en les seues últimes disposicions està que les seues cendres mortals descansen sota un arbre, on també estan uns altres familiars seus,  conclou el seu llibre amb un missatge esperançador: “La VIDA que, malgrat el canvi climàtic, els incendis i les malalties, amb la cobdícia humana al capdavant, continuarà”.