M’atabala i em produeix urticària constatar dia a dia aqueix auge tan de moda actualment de la ignorància i el menyspreu a la cultura i al lliure pensament que es respira de forma asfixiant en tots els ambients i contextos socials, un carro al qual ara s’apunten de forma oportunista i intenten a més legitimar-se certs “salvapatrias” per tots coneguts, ovacionats per altres espècimens antropològics amb tribuna en els mass media.

Estic segura que ho haureu sentit 1000 vegades: “Jo no tinc estudis”, “La meua cultura és la de l’home del carrer”, “Jo no llig, però em mate tots els dies a treballar i sé molt bé el que necessita aquest país”, “Això dels drets humans és adoctrinament progressista”, etc etc. Pura cultura de barra a la recerca de legitimitat i rèdits polítics… doncs no, gent que em llegiu. La ignorància és una manca molt gran, i la presumpció d’ella una estupidesa, i molt perillosa. I en política, la major irresponsabilitat. Però és molt més fàcil fer bandera de la teua manca que intentar remeiar-la, Veritat? Sobretot, quan et dirigeixes a un públic que s’identifica del tot amb ella.

Aquest estat de coses es veia vindre fa ja temps i ningú ha fet res per a impedir-ho, més aviat s’ha fomentat. Des de la decadència i fragmentació dels successius sistemes i lleis d’Educació que portem patint des que va començar aquella transició pretesament democràtica i que han comportat l’estigmatització de la cultura de l’esforç i el coneixement, fins primer la permissivitat i després la promoció del fem cultural autòcton i importada amb la qual ens ofeguen diàriament les xarxes i altres mitjans de desinformació.

Com és el resultat de tot això? Molt fàcil: la creació d’una massa ciutadana dòcil i acrítica, sense valors, desinformada i ignorant, desorientada i conformista, només disposada a lluitar per aqueixes “causes” banals amb les quals tranquil·litzen les seues adormides consciències i cap a les quals se’ls “orienta” des d’aquesta mateixa desinformació, però mai disposada a lluitar globalment per ella mateixa, mentre veiem com se’ns roba i retallen drets diàriament, tot això molt a plena llum perquè saben que no tenen res que témer. Una perfecta i molt antiga maniobra de distracció, aqueixa estratègia del pa i circ de la qual tan bé el sistema ha pres nota i utilitzen els nostres poders fàctics des de fa ja molt temps amb aqueixa massa privada de saber, i consegüentment molt fàcil d’enganyar.

L’auge actual d’aqueixos “salvapatrias”, aplaudits i seguits d’una banda d’aqueixa massa alienada de la qual us parle no és sinó un símptoma d’aqueix clima d’ignorància cultivat tan alegrement pels estaments socials i polítics durant tants anys. Un càncer social que ha vist la seua oportunitat en aqueixa ciutadania convertida en xusma atemorida i despullada de tot sentit crític i que només sap vetlar egoistament pels seus propis i pretesos interessos individuals, encara que això signifique retallar els seus propis drets i passar per damunt d’altres sectors socials menys afavorits i assenyalats per aquests farsants com a “culpables” de la seua situació. Per aqueixos mateixos que pretenen encimbellar-se en poder agitandando una bandera com a solució de tot malament.

Banderes…són aquests que reparteixen carnets de pretesa «espanyolitat» i no uns altres els qui diàriament se sonen els mocs amb la nostra i l’embruten arrossegant-la pel fang, convertint-la en aqueix drap i caricatura del que és i hauria de ser. És de vergonya haver de recordar a hores d’ara que la bandera d’Espanya ens representa a tots els espanyols, no a aqueix sinistre sector que la manté segrestada des de fa ja diverses generacions i que li ha causat al nostre símbol més mal que ningú en tota la història del nostre país. I de rebot, al propi país. Fins al punt que a una immensa majoria us resulta encara estrany escriure o pronunciar, fins i tot llegir en aquest text, la pròpia paraula “Espanya”.

Em preocupa i molt, viure en un país en el qual cada dia s’enalteix la ignorància i es menysprea i estigmatitza el coneixement, precisament l’únic bé que de debò ens converteix en ciutadans lliures i ens fa progressar. Em preocupa i també m’avergonyeix.