Viu en una ciutat que és seu universitària, famosa per l’especulació immobiliària i amb un creixement demogràfic exponencial -que és celebrat pels polítics locals, que no reparen en el perjudici als ciutadans residents per l’escassetat de serveis- i sent des de primerenques hores el martellege incessant dels obrers que fan reformes en habitatges antics, que daten del temps en què aquest era un xicotet llogaret al qual emigraven quadrilles de treballadors forans atrets per la fàbrica de ciment. I als quals els autòctons cridaven amb desdeny “coreans”.

Davant els desastres que ha patit la comunitat valenciana deguts en gran part al canvi climàtic i a la caòtica ordenació urbanística que ha permés edificacions a preu fet en zones inundables pròximes a llits de rius i litorals marítims, davant els anuncis de Mazón sobre la “reconstrucció” de les zones afectades, em pregunte: Reformaran “” eixos habitatges revinguts per les aigües i el llot? Una vegada reconstruïdes, quedaran a l’espera d’una nova DANA que les torne a destruir?…

En la televisió entrevistaven enmig de noves mesures (provisionals) per a atallar les aigües d’un nou episodi meteorològic, a un alcalde d’una zona afectada (Aldaia). L’edil informava la presentadora que s’havia projectat illo tempore un projecte per a desviar i retindre els cabals fluvials, però una nova temptativa va tornar a fracassar perquè van topar amb els interessos (legítims fins a un cert punt, admetia el munícipe) dels agricultors d’una zona afectada per la desviació i contenció del llit. Òbviament, continuava dient, “les vides humanes i els encisams tenen distint valor”. Però allí va quedar la iniciativa i potser s’esperarà a un altre tràgic episodi per a tornar a ella.

Corrupció i també imprevisió culpable, són els assassins que tenen el revòlver fumejant en aquest cas i en uns altres.

Miguel Ángel Criado, periodista científic i col·laborador de diversos mitjans (El Mundo, El País, Público) aborda el canvi climàtic en el seu llibre publicat al juny de 2024 (Ed. DEBAT, Penguin Random House) . Les nostres ciutats, ens adverteix, són “fàbriques de calor”. La temperatura a les ciutats espanyoles ha pujat el doble que la mitjana mundial en 50 anys. I eixa descomunal pujada tèrmica té un preu: pitjor qualitat de l’aire, problemes de salut i mortalitat en els centres urbans. Quan els morts del canvi climàtic colpegen la nostra consciència sol ser tard.

El termòmetre no ha parat de pujar en les zones urbanes des que es tenen registres, des d’almenys 1980. Fins a 2018 la temperatura mitjana de les capitals de província s’havia elevat pràcticament un grau i a Barcelona, Alacant, Madrid i una altra trentena de ciutats, l’increment arriba al doble. És a dir, dobleguen les del planeta en el seu conjunt.

Estem davant una mediterraneización d’Espanya, perquè els colors càlids (groc i marró) es concentren en el sud i l’est, i ja només se salven punts de l’oest i el nord, color llima.

La prestigiosa revista mèdica Lancet va revelar dades inquietants sobre el número de morts per les onades de calor i fred. Les urbs mediterrànies s’emporten la palma.

Daniele Grasso, un altre periodista de dades, va col·laborar amb Criat en una investigació en la qual van arribar a la conclusió que la calor va per barris. És a dir, en un barri pot haver-hi més de 8é que en un altre. Per cert, on viu quasi la meitat de la població amb rendes més baixes en la capital d’Espanya.

En altres països, com França, estan prenent mesures com ara refrescar el subsol de París mitjançant enginyosos sistemes, i creant grans reserves de zones verdes (170 mil arbres fins a 2026). A Madrid, Ayuso planteja fer “jardineres” en cada balcó.

La població urbana a Espanya aconsegueix el 80%. Augmenta la població i també amb ella la calor (una ciutat d’un milió d’habitants té entre 3° i 5° més que les zones rurals pròximes a l’estiu).

Espanya necessita una gran reforma. Però no de pa sucat amb oli ni de tests, sinó a fons. Mentrestant, el número de morts pel canvi climàtic no para d’augmentar.