Les plantes aromàtiques, en sàvia proporció i ben combinades, han donat lloc a varietat de herberos. Actualment són una beguda social que posen punt final als menjars, però tradicionalment han sigut preparats medicinals associats a malalties locals, d’ací la seua gran diversitat. “Anem a fer herbetes” es deia quan, per l’Asunción, s’anava al camp a recollir herbes per a fer infusions i licors. Entre les més comunes es trobava el cantueso, la camamil·la, el va estafar real, la sàlvia o cua de gat.
La investigadora de l’Institut Universitari d’Investigació (CIBIO), Vanessa Martínez Francés, autora de la tesi “Etnobotánica i etnofarmacología dels licors cereals del Mediterrani occidental: fórmules i ingredients” ha fet un exhaustiu treball d’estudi i recopilació.
L’àrea d’anàlisi s’ha centrat fonamentalment en la Comunitat Valenciana (on ha recollit quasi 400 fórmules) havent-se ampliat l’estudi al sud de Catalunya, sud d’Aragó i Andorra, aquest de Castella-la Manxa, nord de Múrcia i Illes Balears.
Les pràctiques relatives a l’elaboració casolana de preparats hidroalcohòlics és una informació que es transmet de manera oral. Segons Vanessa Martínez des que va començar l’estudi fins ara “la pèrdua del coneixement tradicional ha sigut gran. En el primer període (2000 a 2011) vaig prioritzar a les persones majors entrevistant informants amb edats compreses entre 70 i 93 anys. En el segon període, fins al 2018, vaig realitzar entrevistes als més joves, amb la intenció d’avaluar el grau de transmissió del coneixement, perquè després d’aqueixa dècada, en molts casos ja s’havia produït el reemplaçament familiar”.
A fi de recaptar informació, Martínez ha entrevistat 277 persones. El 70% dels entrevistats eren homes, que són els qui atresoren els secrets de l’elaboració dels herberos. Segons el parer de Martínez això es deu al fet que “les dones han sigut les encarregades de custodiar la salut familiar, perquè eren les que es quedaven en la llar a cura dels xicotets i els majors. Per això, tant l’hort familiar com la jardineria de patis i balcons, albergava la farmaciola natural al qual recorrien per a preparar les medicines de la família. L’home en canvi, generalment treballava fora de la llar. En les àrees muntanyenques, el treball de l’home era agrícola, ramader o de recol·lecció, per la qual cosa recorrien el territori i coneixien bé els recursos del seu entorn”.
La tesi documenta 569 fórmules de begudes alcohòliques tradicionals que contenen 215 ingredients (quasi exclusivament botànics, 212 plantes, 2 fongs i 1 ingredient d’origen animal). Segons la investigadora “el 60% de les espècies vegetals són silvestres, el 34% cultivades i només unes poques, importades (6%)”.
Una dificultat a la qual s’ha enfrontat l’estudi, fa referent a la nomenclatura popular. “Mentre que el Dictammus hispanicus amb fama de planta afrodisíaca, en castellà es denomina faragola, a Alacant se la coneix com va estafar real, a València se’n diu alfábega de pastor, a Castelló gitam i a Tarragona lletimó, la qual cosa genera confusió”.
Una de les principals conclusions de la investigació planteja que “en dues dècades, s’ha registrat un empobriment del 70% en la diversitat d’ingredients vegetals empleats, així com la perduda d’usos medicinals i del seu coneixement”.
Això es deu, al seu judici, “al fet que la sostenibilitat d’aquestes pràctiques està fortament limitada per la pèrdua general de coneixements tradicionals locals i per l’escassa disponibilitat d’algunes de les espècies silvestres més benvolgudes”.
Segons recull el treball “la millora de la higiene, la nutrició i en el sistema de salut, els canvis en els sistemes rurals i la sobreexplotació d’alguns recursos, la il·legalització de la producció de destil·lats casolans i el trencament del coneixement mèdic en la transmissió intergeneracional, són les principals causes que expliquen aquesta pèrdua parcial del saber popular”.
L’estudi també fa referència al Dictamnus nom oficinal usat per a un grup de plantes herbàcies medicinals que des del segle IV a. C. s’han emprat per a problemes ginecològics, respiratoris, digestius i del sistema nerviós central, com anti-infecciós i anti-parasitari, entre altres. “Va ser utilitzat en nombrosos preparats medicinals compostos, que eren dispensats en les boticas romanes i medievals. Dictamnus formava part d’antídots o remeis universals amb preparacions elevadament complexes com ara la Tríaca magna o el Mitridato, les fórmules del qual portaven més de 100 ingredients” explica Martínez. “Entre els anys 1000 i 1700 Dictamnus es va emprar en complexos preparats per al tractament de 35 patologies diferents. A partir de l’any 1900 s’han reconegut usos per a un total de 47 categories de diferents malalties. La importància d’aquesta tradició medicinal lligada al Dictamo és tan fort que es va transferir d’Espanya a Amèrica Llatina, aplicant-se no sols els noms, sinó també els usos màgics i medicinals”.
La tesi ha sigut dirigida pels professors Segon Ríos Ruíz i Diego Rivera Núñez i la part fitoquímica s’ha realitzat en la Unitat de Farmacologia i Farmacognòsia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona; en el Centre for Pharmacology and Phytotherapy de la School of Pharmacy, University of London (UK); en el Laboratori de Fisiologia Vegetal, del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Múrcia i en el Agrobioinstitute i en el Centre of Excellence in Plant Biotechnology de Sofia (Bulgària).
Amb la finalitat de transferir el coneixement generat per aquest estudi, el Centre Iberoamericà de la Biodiversitat de la Universitat d’Alacant, Cibio, ha publicat el manual titulat “El herbero alacantí: manual bàsic per a la seua elaboració” i part de la informació etnobotánica recol·lectada s’ha inclòs en les guies del Museu de la Biodiversitat i de l’Estació Biològica de Torretes-Jardí Botànic de la UA. Com a complement a aquest, des del 2013 i bianualment, se celebra una fira popular coneguda com Fireta de l’Herberet, amb conferències, tallers, excursions de camp i cursos especialitzats. El gran acolliment d’aquesta fira ha permés que siga ja un esdeveniment consolidat que s’inclou en la programació del Jardí Botànic de la UA.