Valparaiso, va vigilar la meua infancia

Jo no he sabut mai de la seua història/ Un dia vaig nàixer allí, senzillament /El vell port va vigilar la meua infància/amb rostre de freda indiferència.( Osvaldo Rodríguez, El Gitano)
El poeta i cantautor xilé, autor d’una famosa-almenys en la seua pàtria- cançó dedicada al port principal de Xile,  va ser una de les veus més reconegudes de l’anomenada Nova Cançó Xilena, sorgida entre els anys 60 i 80 del segle passat. Eren veus sorgides a l’aire dels canvis socials de l’època. Rodríguez Muso, anomenat també El Gitano, però no perquè pertanguera a aquesta ètnia sinó pel seu aspecte-rostre aceitunada, llargs cabells arrissats-pertanyia a  una família d’ancestres italians vinguda a Valparaíso, com tantes unes altres després de les guerres. Amb la seua guitarra al muscle es va dedicar a cantar en les “penyes” (locals folklòrics d’ambient bohemi) i a viatjar. La seua estada al Brasil per aquell temps el va impregnar dels nous ritmes i melodies-la bossa nova-i es convertiria en el seu principal ambaixador i intèrpret a Xile. Les seues idees polítiques li van costar l’exili, que va començar al país veí, l’Argentina i va prosseguir per diversos països europeus. En aqueix periple, Rodríguez va aprofundir  els seus estudis  literaris i es va concentrar en l’escriptura, deixant arrere una carrera discogràfica molt breu amb només dos discos, Temps de viure (1972) i Els ocells sense mar (1976), més un tercer en viu editat en 1989 per Làrix. Al seu retorn a un Xile per fi democràtic, es va trobar amb moltes portes tancades, per la qual cosa va decidir tornar a Europa, on va morir, a Itàlia, en 1996.
Aquest preàmbul , des del respecte i afecte a aquest compatriota que  vaig conéixer sent un adolescent quan Rodríguez, sis anys major que jo, visitava al meu pare, amic seu, ve a propòsit d’aquesta crònica breu sobre una ciutat que vaig estimar i que continua viva en el meu record. Crec que ningú com Osvaldo va descriure a la seua ciutat natal amb major afecte i exactitud quan escriu  que “totes les ciutats tenen alguna cosa de Valparaíso” (Paraules prèvies de Canto a Valparaíso). “En el costat oriental de la ciutat etrusca de Volterra , a la Toscana, hi ha escales de pedra que, com a la platja de Les Torpedineres (Platja Ampla, Valparaíso), no porten a cap part. L’ascensor Polanco , que molts portenys creuen únic, té un cosí germà a Estocolm i un altre a Lisboa. El carrer de Jan Neruda, a Praga, podria perfectament descendir del Turó Alegre. Hi ha palaus a Milà que no desentonarien en un barri viñamarino; cases a Londres, especialment als voltants de Canning House, que tenen la seua rèplica en la placeta Eleuterio Ramírez, només que en Valparaíso no són de pedra , sinó de fusta i irremeiablement li les està portant el vent i la desídia”. Rodríguez va intentar, en 1988, amb aquesta idea, rehabilitar el ric patrimoni històric del port amb la col·laboració de diverses ciutats europees, anticipant-se a la postulació davant la UNESCO. Per a això projectava exposicions amb imatges del que ell deia un “patchwork” de les arquitectures del món, des d’Hamburg al nord d’Itàlia, Londres, etc. Només va aconseguir l’objectiu en part, amb una mostra a Itàlia.
ESTRELA FOSCA
Pablo Neruda, gran amant de Valparaíso, ho va dir “estrela fosca” en la seua cèlebre Oda dedicada al lloc on va voler establir part del seu patrimoni en una casa de diverses plantes situada en un dels seus turons. La metàfora s’explica per les llums que es contemplen des de lluny, provinents dels barris alts, quan un baixa al “pla” (part plana de la ciutat, estreta cinta per on circulen cotxes, trens i autobusos i se situa l’aparell administratiu i comercial). Neruda va ser un dels primers “enamorats patrimonials” de Valparaíso, segons la seua amiga Sara Vial, també poeta. La seua preocupació major era preservar la ciutat, atacada per desastres naturals en repetides ocasions des de 1730 fins als nostres dies, creant organismes que la defensaren dels atacs urbanístics. La seua casa en Valparaíso, batejada com La Sebastiana,  era el seu refugi quan volia escapar-se per a estar tranquil o treballar, ja que per la seua ubicació era pràcticament inubicable. El poeta va quedar indissolublement unit a la ciutat no solament per haver sigut un resident habitual i haver escrit sobre ella, sinó perquè poc abans de la seua mort va ser nomenat Fill Il·lustre, el 31 d’octubre de 1970. En el seu discurs d’acceptació de l’homenatge, va pronunciar aquestes paraules: “Santiago va ser un plat massa suculent o un glop massa amarg en què no cabien els moments dedicats al somni i a la il·lusió. I aqueix somni i aqueixa il·lusió, els escriptors de la meua generació, els meus companys, molts d’ells hui desapareguts, aqueixa matèria insondable de melancolia i somni ho trobem en el camí de Valparaíso”. El port li va servir d’amagatall en èpoques de persecució política, a la fi dels anys 40, quan Neruda es va refugiar en el turó Lleters, en una casa de mariners, amagat en un soterrani convertit en un improvisat zulo, des d’on podia veure des d’un ventanuco els vaixells i sentir els pitazos dels trens. “Mira amb mi des del meu amagatall/el port gris tachonado de barques,/ aigua lunar a penes movedissa,/immòbils depòsits del ferro”.(El Fugitiu, fragment VI).
El cineasta neerlandés Joris Ivens va realitzar en 1964 un magnífic documental on el seu ull precís es posa sobre la boja geografia del port, amb les seues escales impossibles, els seus típics ascensors huitcentistes i la seua població composta de famílies humils dels turons i els eterns mariners pujant i baixant, a vegades de festa, unes altres de pressa acudint a la crida dels vaixells.
CIUTAT DE POESIA
Valparaíso, descoberta en 1536 per l’espanyol Juan de Saavedra, la flama així per la seua ciutat natal, es diu que a Càceres o Zamora. Més tard, en 1544  es converteix en port natural per als conqueridors de Xile, assentats en el que seria la capital, Santiago, distant a uns 135 km. cap a l’interior. En el S. XIX adquireix un gran desenvolupament comercial per la seua activitat portuària, encara que a partir de 1914 es produeix la seua decadència a causa de l’obertura del Canal de Panamà que desvia la major part del trànsit marítim cap a aqueixes latituds, evitant els perills del pas de l’Estret i les aigües turbulentes del Cap d’Hornos. Fins a Valparaíso van arribar successives onades d’immigrants europeus que van deixar la seua petjada en l’arquitectura, en la cultura i la literatura, molt especialment. Allí va escriure Blau, en 1888, el nicaragüenc Rubén Darío l’obra que va revolucionar profundament la poesia  en les lletres hispanes inaugurant el Modernisme. Amb ell sorgeix una nova estètica literària amb un registre cromàtic i un inventari d’imatges totalment innovador.
L’activitat literària corre a l’una amb l’auge mercantil de la ciutat. En 1826 es funda El Mercuri, el periòdic de parla hispana més antic en circulació en el món. En ell van col·laborar escriptors i polítics sud-americans exiliats, entre ells Sarment, Mitre i Andrés Bello.
El primer Ateneu porteny es funda en 1899 com a reacció enfront d’un panorama literari nacional dominat per la influència francesa i anglesa, en un intent per arrelar les lletres nacionals en la vida de les gents, creant una cultura autòctona.
La Societat d’Escriptors de Valparaíso, continuadora d’aqueix Ateneu, és l’agrupació literària més antiga del país, fundada en els anys 50 del segle passat per escriptors vinguts de molts llocs , procedents de l’àmbit docent, com el meu pare, Claudio del Solar, que va ser el seu primer president. Més tard ell crearia l’Escola de Periodisme de Valparaíso, dependent de la Universitat de Xile, en aquells dies una de les dues existents al país. Crític literari del Mercuri de Valparaíso i amic personal de Pablo Neruda en la seua joventut, el fet de col·laborar en aquest diari de tendència conservadora els va allunyar, perquè l’empresa vetava a Neruda per la seua adscripció al Partit Comunista.
ESCRIPTORS PORTENYS
Entre els escriptors portenys de l’època destaquen els noms de Zoilo Escobar, (1875-1957) poeta social i figura clau de la intel·lectualitat portenya. Ho vaig conéixer sent jo un xiquet,  però record la seua figura d’ocell esquelètic. Governador marítim del port, Do Zoilo era un personatge peculiar, sempre vestit de dol rigorós. Neruda, amic seu, ho deia “L’home del violí” perquè posseïa un Stradivarius que guardava gelosament com una joia, i mai el va tocar. Sempre estava pensant a vendre-ho a Nova York, on li donarien una fortuna. Un dia es va anar de viatge i va tornar carregat d’or. “Les cordes del Stradivarius no van poder plorar la seua partida. Ningú sabia tocar-ho. I va desaparéixer el violí quan es va obrir l’armari. Tal vegada va volar cap a la mar, o cap a Nova York, com els somnis de do Zoilo” (“L’home del violí”, Pablo Neruda).
Un altre personatge singular va ser Carlos Pezoa Véliz, representant de la poesia nacional entre el XIX i començaments del següent. D’origen humil, no obstant això aparentava ser un dandi burgés. Escrivia versos publicitaris per a una companyia de tabacs per a subsistir i també poesia social per a la posteritat, i va morir molt jove a conseqüències de ferides rebudes en un terratrémol que va assolar el port en 1906. Confinat en un hospital de Valparaíso va deixar uns versos que a Xile tothom recorda: “Sobre el camp l’aigua mústiga/cau fina, gràcil, lleu; /amb l’aigua cau angoixa:/plou/ I perquè només en àmplia peça,/ yazgo en llit, yazgo malalt,/per a espantar la tristesa,/ dorm” . (Vesprada a l’Hospital, 1907).
Valparaíso ha sigut sempre port de la poesia i les lletres xilenes. Osvaldo “Gitano” Rodríguez ho sabia i per això en la seua cançó dedicada al port que el va veure nàixer i transformat en un himne per a les generacions esdevenidores va escriure : “Però aquest port amarra com la fam/No es pot viure sense conéixer-lo”.
Des d’un altre prisma poètic i amb mirada de dona, la figura més icònica i reconeguda va ser Sara Vial dels Heros, poetessa nascuda en 1927, en  Valparaíso,  en el si d’una família d’origen hispànic,  gran amiga de Neruda i autora d’un llibre sobre “Neruda en Valparaíso”. El poeta li professava un gran afecte i li enviava notes i records des de qualsevol racó del món. Sara Vial va ser poeta i també periodista i com a escriptora va rebre l’estima de figures com Vicente Aleixandre que li va escriure: “M’acompanyen els seus versos clars, bells i fraterns”. En Valparaíso a la gira, Sara Vial compara el port com un navili enmig d’un d’aqueixos temporals tremends tan habituals allí: “Nits de temporal, Valparaíso, i tu, vaixell a la gira/ procurant no afonar-te,/suportant les ràfegues furioses/en la teua cua de zinc,/ sostenint tenaç/ les teues inclinades cobertes de fusta” .
Sobre Neruda i el seu amor per Valparaíso, la poetessa portenya va deixar escrit aquest testimoniatge:
“Es coneixen els noms de tots dos pel món. El del port de Valparaíso, des que les tripulacions dels vaixells de vela quedaven la volta, des d’Europa, al Cap d’Hornos, en el nostre Sud austral, abans de la construcció del Canal de Panamà. El de Pablo Neruda, dese que el poeta llavors prim i melancòlic, en un plujós llogaret d’aqueix mateix Sud, anomenada Temuco, escrivia mirant a les estreles últimes del planeta : “Puc escriure els versos més tristos aquesta nit”. “El que no tots saben és que aqueixos dos noms, Neruda i Valparaíso estan units com les cadenes de remotes ancores, des dels començaments d’un segle que s’ha anat, deixant-los units en poemes i cançons, en visions marineres que els pertanyen a tots dos”.
El recompte de poetes destacats vinculats a Valparaíso no estaria  complet sense la figura de Raúl Zurita, Doctor Honoris causa per la Universitat d’Alacant, en 2015. Encara que nascut en la capital, Santiago, va viure en el port com a estudiant d’Enginyeria i en els anys 70 va fer vida literària i bohèmia amb altres poetes de la seua generació, com  Juan Luis Martínez, Eduardo Embry i Juan Cameron. En 1973 va ser capturat i torturat per efectius de l’Armada xilena, en un vaixell en la badia de Valparaíso i posteriorment alliberat.
Abans que Osvaldo, El Gitano del port, entonara la seua cançó, una altra antiga cançó del folklore bretó, Nous irons á Valparaiso, esmentava les seues ribes riques per a la pesca de cetacis i on eixirien de la calor de les mars tropicals, els vaixells i la pobresa, encara a risc de deixar-se la pell : “Plus d´ un i laissera la peau /Good Bye farewell,/Adieu misére, adieu bateau/Hurrah , oh Mexico/ Et nous Irons á Valparaiso/Haul away hé/ hou lá tchalez/ Ou d ´autres laiseront la peau”.
Valparaíso , la meua ciutat marinera , és per a mi com diu Sara Vial, “com un tro caient en les teulades brusques de la infància”. Allí vaig escriure, amb només set anys els meus primers poemes, entre ells un dedicat a l’embruixament del meu port mariner.

Barco, barco vagabundo
Anda, anda sin velero,
Deja tu música al viento
Como la mar infinita
Marineros lleva el barco,
De terciopelo y de jazmín,
La cabina es de papel
Y el casco de oro entero
Dulce música del mundo
Quién te quisiera escuchar.
Vamos todos a viajar
En mi barco de papel.
(Barco Callejero, Alex Solar, 1956)