L’escriptor i músic americà Paul Bowles va aconseguir notorietat gràcies al cinema, quan la seua novel·la El cel protector (1949) va ser portada a la pantalla per Bernardo Bertolucci en 1990, amb John Malkovich i Debra Winger. Fins al seu refugi de Tànger arribaven en romeria artistes vinguts de tots els racons del món que, com Bowles, el seu mestre guru, vagaven pels camins del Dharma. L’escriptor va arribar al Marroc en els anys 40, i va ser l’amfitrió de Jack Kerouac, de Truman Capot, de Tennesee Williams, Burroughs , intel·lectuals i artistes que escapaven d’un món occidental que els asfixiava i asseia com un vestit mal tallat. Eren excèntrics, drogoaddictes, homosexuals i comunistes, el mejorcito de cada casa. Bowles,  provinent d’una família rica i racista,  es va apuntar al partit amb l’únic afany de portar la contrària. Va passar moltes fronteres amb propaganda subversiva, però va acabar avorrint-se d’aqueixes aventures perquè era massa intel·ligent i culte, un esperit lliure incompatible amb la militància i la disciplina estalinista. Va continuar sent un rebel a la seua manera, triant una manera de vida radicalment diferent al que els seus orígens li havien traçat i va adoptar una altra cultura, de la mateixa manera que Goytisolo al Marroc. Des d’allí,  Bowles va viatjar per tot el món amb un frenesí inesgotable i quasi patològic. Pels anys 30,  va visitar l’Espanya republicana (“mai més el país va tornar a estar tan viu”), anys, va embarcar a Las Palmas amb bracers canaris que anaven al Carib a la recerca de fortuna, acompanyats dels seus galls de baralla i als carrers sevillans també va veure als rics americans divertint-se a costa dels miserables, llançant-los monedes des dels seus cotxes. L’escriptor nòmada va morir a Tànger en 1995, convençut que mai va poder fer una altra cosa en la vida que “resistir i esperar”, com tots els mortals.
En la biografia de Buenaventura Durruti, el líder anarquista espanyol, trobe una vida prodigiosa, inversemblant si no fora perquè està molt ben documentada. A diferència de Bowles, era un proletari de soca-rel,  un heroi  de la classe obrera decidit a lluitar contra el sistema fins a la mort, que  va ocórrer de manera casual i absurda en escapar-se-li un tir de la seua pròpia arma. En 1925, després de peripècies que ho van obligar a fugir d’Espanya, va protagonitzar el primer atracament bancari de Xile. També va robar en altres llocs i el seu cap tenia preu, com en les pel·lícules de l’Oest. No obstant això, dues ciutats espanyoles tenen carrers amb el seu nom, perquè per als seus seguidors, que no van ser pocs, Durruti va ser un sant laic i la seua figura va simbolitzar com a poques l’esperit llibertari en els anys més foscos d’una Espanya misérrima.
Vivim, morim, se’ns oblida, perquè no tots deixem empremta. Excepte algunes vides no exemplars.