Si vosté disposa de quantitats ingents de diners podrà adquirir una bella mansió envoltada de jardins i fonts de pedra, on els seus plançons se solaçaran rondant alegrats per l’herba, emmurallat tot en el seu exterior i circumdat, per a protegir-se dels pobres, per un profund fossat replet de famolencs caimans. En cas contrari, es veurà vosté abocat a la convivència en comunitat. Res més infame. Viure en comunitat —ens tremola el pols en consignar-lo— és la manera més eficaç d’extraviar el seny.

Resulta extremadament complicat acomodar-se als vicis o les manies dels veïns, aqueixa raça singular. Hi ha hores intempestives en què ocasionen baluern en les escales, bé perquè decideixen pujar un armari llibreria al rompent de l’alba, bé perquè resolen, a mitjanit, baixar un pesat cadàver al contenidor. Julita la del tercer assaja amb la seua flauta a les hores en què vosté, casualment, intenta abandonar-se a una reconfortant migdiada. José Alberto, el del baix amb humitats, bastoneja el bombo amb el més exacerbat acarnissament: la festa patronal se celebra dins de deu mesos, però ell, que res deixa per a demà, practica i s’exercita amb el seu tambor per a no perdre corda. L’instint criminal se’ns desperta quan María maniobra amb la batedora a les cinc del matí, a les cinc del matí, lluny de Lorca i la seua decència taurina.

Ai, quin dolor, la reforma del veí. Mai va haver-hi tant d’entusiasme per reformar habitatges. Es discuteix habitualment a les dotze de la nit, picabaralles d’enamorats a tot pulmó pel celobert. Vosté matina demà, però a qui li importa. Als enamorats no, per descomptat: el rellevant és que ell no li diu bastant que la vol; això de menys són les deu hores que passarà demà vosté dempeus després del taulell. Donya Angelita, amb la seua vocació tardana per l’òpera, contagia en els altres no precisament l’amor per la música. En quin moment van decidir els arquitectes que seria més convenient construir els murs amb paper de fumar. Qui necessita un ridícul despertador quan té, per virtut de la Provisió, a la veïna de dalt embotida en els seus talons. Ai, la piloteta dels xiquets, que bota apassionada i amb alegria. Que bota i no deixa de botar. I el veí de les gàrgares. I les portades reiterades de la carnissera, que ve a casa a prendre el café perquè li llueix més, diu ella, perquè li entra millor. Perquè com a casa, entre puntada i puntada a la porta, en cap lloc. I donya Elisa amb la tele a tot drap, a tot el que dona el volum: la pobra, per no escoltar, no escolta ja ni la veu de la consciència. I el trepant dels diumenges. I les persianes dels comerços amb el seu grinyol infernal, fent vibrar l’edifici sencer: rar és el dia en què els quadres de la comunió no es despengen. I la llavadora del cinqué a les dues del matí. I ‘el amotico’ entrant en el garatge amb el seu extraordinari berrido.

On està el mirament del veí, on la seua tendra comprensió, la seua empatia envers el proïsme, on la seua humana sensibilitat. Ah, amic, estem demanant peres al pobre om. Acaba un resolent, per pura coherència, per força major, que el més assenyat seria anar-se a viure, com més prompte millor, al puñetero muntanya.