Ada Soriano no considera prolífica la seua trajectòria. Va començar prompte a escriure, però no bé. Quan va superar la seua adolescència, i després de tirar molts poemes pertanyents a aqueixa època, va ser conscient del que significava estar per a la poesia. Escriu a poc a poc perquè afirma que no té pressa. Valorar el futur seria una imprudència, encara que confessa que està reunint tota la seua poesia en un volum que ha anomenat Poesia Reunida, i això és el que vol deixar. “Estic tornant una altra vegada als meus poemes, fent els canvis necessaris, i això és important per a mi, no sé si de cara als lectors, però sense arribar a la valenta neurosis en la qual en la qual va caure Juan Ramón Jiménez”.

Quan va finalitzar el batxiller va treballar com a administratiu en diferents empreses perquè era conscient que no anava a poder viure de la poesia. A ella li hauria agradat més haver treballat de professora de música per a la infància. “Tenim dret a somiar desperts”, assenyala.

Ella és d’Oriola i resideix a la seua ciutat natal, fins i tot va nàixer en un lloc de referència que va ser el Palau de Sorzano on va viure els seus tres primers anys al costat dels seus pares.

Pregunta: La teua trajectòria literària i poètica és important. 9 poemaris (2 plaquetes i 7 llibres) que van de Lluna esplendente o sol que no s’oculta (Empireuma, 1993) fins a Línia contínua que s’editarà en els pròxims mesos. Com és possible escriure tant en 20 anys, sense probablement no repetir-te pel contingut, l’estil o els desitjos…?

Resposta: No he escrit tant. Vaig arribar a estar sense publicar durant 10 anys, de 2000 a 2010, perquè vaig estar immersa en una llarga temporada de sequera provocada, entre altres, per la criança dels meus fills així com per l’edició de la revista Empireuma en la qual els meus companys i jo estàvem més pendents de publicar dels altres que de nosaltres mateixos. I això va ser fantàstic. La sequera em sembla necessària.

Encara que sense data concreta, com deies, en els pròxims mesos presentaré el meu nou poemari “Línia contínua” a Oriola.

P: En la teua poesia, et quedes amb el gran tema de l’amor, o en canvi passeges per la incertesa o les pors, o abordes també grans temes com la mort, el teu futur, la teua pròpia vida humana…

R: Em preguntes pels temes, i jo em pregunte quin és el tema. No concebo la vida sense la mort, l’alegria sense el dolor o l’amor sense el desamor, etc.

Encara que hi ha els qui podrien tirar-me pedres pel que diré, ocorre que no considere la poesia com un gènere sinó com alguna cosa que està a tot arreu i és inextingible. Malgrat les contradiccions que la poesia em crea no puc evitar la temptació perquè l’estime i l’odie, ja que em condueix per les escales de la por i em fa rodar pel sòl esvarós dels tobogans. A temporades fuig de mi o s’acosta massa, i em murmura, i m’obliga. No puc tallar el cordó que m’uneix a ella.

La poesia -això ja ho vaig dir en una ocasió- és una companya que el mateix es comporta com una bona amiga que com una filla de puta. No la considere un gènere sinó una cosa estranya que m’arrossega, una fe. Quan tot s’enfonsa soc conscient que queda la poesia. No la considere una taula de salvació, ni els meus poemes exercicis de supervivència, però m’ajuda a persistir.

P: També t’han traduït a l’anglés, però sobretot al romanés, una llengua molt pròxima per tindre els mateixos orígens llatins.

R: Poemes solts en Romanés que es van publicar en el periòdic Comtemporanul de Bucarest. Més en anglés. De fet, em vaig sorprendre quan em van publicar en la revista Sud-africana NEW COIN, a través de l’hispanista sud-africà Geoffrey Holliday, una bona part del meu primer llibre traduïda.

P: En la teua trajectòria creadora m’interessa posar l’accent en el teu treball amb mitjans literaris com són i van ser la revista de creació literària Empireuma d’Oriola de la qual vas ser codirectora (amb 21 anys, molt jove) i la revista sociocultural La Llucana (en 1991) de la qual vas ser fundadora. Que et va aportar i que vas poder donar a aquests projectes que vas encapçalar.

R: La que més m’aporte va ser Empireuma, sense cap dubte, perquè em va permetre prendre consciència del que significava ser en la poesia i per a la poesia. Els meus primers poemes els vaig publicar en aquesta revista, en el número 7, en 1986. Aquesta iniciativa em va permetre conversar amb poetes contemporanis que venien a visitar-nos a Oriola. La Llucana va estar bé però no em va captivar tant a pesar que també vaig treballar en ella amb entusiasme. Record que homenatgem a Miguel Hernández o a Gabriel Miró, per posar algun exemple. Però Empireuma va volar més, fins i tot internacionalment. Mentre servisca d’alguna cosa el que jo donara, bé està.

P: Va ser divendres passat 17 de juny, a la Biblioteca Pública Municipal “María Moliner” d’Oriola, quan vas presentar el segon volum de No deixem de parlar 2, creat per tu amb 24 entrevistes a poetes publicat per l’editorial madrilenya Polibea Segones parts poden ser també bones després de tres anys després del primer lliurament?

R: Bona pregunta, perquè es diu que les segones parts no són bones. Ocorre que jo no veig ací una segona part, sinó un volum, que complementa a l’anterior, és a dir, un enlazamiento. No vaig parar d’escriure fins a acabar-ho. No els concebo per separat perquè tots dos formen un sol cos. A més, estan publicats en la mateixa editorial que tan dignament dirigeix Juan José Martín Ramos. Ell em va convidar a aquest esdeveniment, i em va animar.

P: Aquesta obra li ho juga quasi tot amb el gènere de l’entrevista, on la paraula agafa tot el seu rumb en un diàleg pròxim que naix des de la curiositat però també des de la consciència de l’ésser. Un exercici dialèctic que permet descobrir fets i gestes que poden ser d’interés per a qualsevol dels públics lectors.

R: Hem de tindre en compte si es considera com a gènere l’entrevista literària. Per a mi, com he declarat recentment, sí que ho és. No és novel·la, relat, assaig… És diàleg i convivència. Ha sigut una vertadera passada l’haver pogut conversar amb tan bons i interessants poetes. Val la pena acostar-se a ells, a les seues conviccions.

P: Com a colofó a cada entrevista es reprodueix un poema de l’autor o l’autora seleccionats, una feliç idea de l’editor, que li atorga al llibre categoria d’antologia poètica. Un bon regal.

R: Portes raó. La idea de l’editor va ser estupenda perquè dona l’oportunitat d’oferir als lectors una breu mostra lírica de cada autor o autora. D’alguna manera, també adquireix categoria d’antologia poètica. És cert, fins i tot no tractant-se d’una antologia sinó d’un llibre d’entrevistes a poetes en el qual es parla, doncs, de poesia, de la vida: pandèmia, feminisme, política… Però, com he esmentat, amb un tema central: la poesia.

P: Aquest llibre, m’atrevisc dir encara que no l’he llegit encara, és un compromís per part teua, és un compromís radical amb la poesia, una vegada més.

R: Sí, de forma generalitzada, amb les veus d’altres poetes. Em faig còmplice. D’alguns he llegit la seua obra completa. Entrevistar és més difícil del que sembla però em va encantar fer-ho perquè vaig sentir una comunicació molt directa amb els poetes i la poesia mateixa.

P: Oriola, veritat, és una terra de poesia, i no sols perquè tenim un gran referent que és el mateix Miguel Hernández.

R: Oriola és coneguda com una ciutat que ha tingut i continua tenint poetes. A mi em sembla essencial que es reivindique la figura i l’obra de Miguel Hernández. A Gabriel Miró, en canvi, no se li té tan en compte. Hem de cuidar als poetes actuals vius, no quan hagen mort. Recentment he escrit per a una col·laboració que m’han demanat, “que Oriola gaudeix actualment -i des de fa anys- d’una variada amplitud de veus poètiques. Si no posem la mirada en el present, en aquest “ara”, ens quedarem ancorats en un “ara anterior” (…) Cal obrir el ventall.

P: Com veus el gènere de la poesia en l’actualitat a la nostra província. Què creus que es fa positivament i a què no li dedica ni un minut, per qui corresponga.

R: A la província d’Alacant hi ha bons poetes i hem desenvolupat obres interessants com és el recent volum antològic de Poetes en el Puente de los Espejos, publicat el desembre passat i de l’autoria d’Esther Abellan.

P: Quins són els futurs projectes literaris que encara no ens has comptat?

R: He quedat satisfeta amb l’edició de No deixem de parlar i l’editor m’ha proposat un tercer volum. En aquest moment ni me’l plantege per diferents circumstàncies personals però tampoc el descarte perquè podria ocórrer. Igualment, quan acabe un poemari, crec que ja no hi haurà més. Al cap d’un temps, si més no l’espere, les muses, o el que siga, em persegueixen i torna a florir la poesia.

P: Per a concloure què t’agradaria ressaltar.

R: Em sent tan unida al món com separada del món. Sent que en la meua vida hi ha dos camins paral·lels que es creuen, m’agiten, em fan vibrar, em commouen, m’emocionen… Hi ha una espècie de confusió que esdevé en fusió. Els meus peus trepitjant terra ferma i les meues mans elevant-se. Tota una creu.