L’arribada de l’AVE a moltes ciutats espanyoles està suposant un transformació radical de les més importants urbs del país a nivell urbanístic. La incardinació del tren d’alta velocitat comporta la creació de noves infraestructures i sol anar acompanyada del soterrament parcial o total de les vies que, tradicionalment, dividien les nostres ciutats en dues, ferint-les i generant un entorn lleig i perillós, més propi del segle XIX que del segle XXI.

Alacant no és una excepció i la capital provincial viu immersa en aquest procés de transformació a dalt referit. Per descomptat es tracta d’una oportunitat, les obres d’aquesta magnitud ens situen davant un moment històric. No obstant això, no ens portem a engany. Que hi haja una transformació no vol dir que aquesta es resolga de la millor de les formes possibles.

Crisi vol dir canvi i hi haurà un abans i un després de la finalització total de les mutacions lligades a la nova situació del tren a la nostra ciutat, això és evident. Tanmateix, que existisca una conjuntura potencialment estimulant no vol dir que s’aprofite l’ocasió…al contrari, hi ha moltes possibilitats que tot se substancie en fals, es faça a mig fer i es desaprofite un ocasió vital.

Si Alacant no resol aquesta impase i aconsegueix traure el millor de si mateixa per a reivindicar a les diferents administracions l’execució de les obres de forma convenient perdrà sens dubte dècades i quedarà adormida, desaprofitada i sense potencial.

Aquest tren, mai millor dit, passa una vegada cada 40 o 50 anys i podem perdre’l, és molt possible que perdem aquesta oportunitat.

Concretem una mica més: Què és allò que està en joc?. En els terrenys ocupats per les antigues vies de Renfe està prevista la construcció d’habitatges, comerços i un gran parc central. Qui planificarà aquest desenvolupament urbanístic, qui es beneficiarà dels rèdits econòmics que s’extraguen eventualment d’aquestes operacions, amb quins criteris es prendran les decisions clau?.

Tinguem en compte que es tracta d’un tema enrevessat, molt enrevessat. Diferents administracions públiques han d’actuar i coordinar-se: el ministeri de Foment a través de la seua entitat pública ADIF (Administració d’infraestructures ferroviàries), Generalitat i ajuntament.

És molt possible també que diverses empreses privades prenguen part en el procés, executant-lo parcialment. Amb quins criteris es decidirà que companyies participaran?, Què se’ls pot exigir a canvi dels beneficis que puguen obtindre?.

Com podeu observar són moltes les preguntes que llance. No tinc ni pretenc tindre les respostes. El que sí que puc afirmar és que en el passat Alacant ha sigut una ciutat caracteritzada per no ser planificada i pensava en funció del benestar dels seus ciutadans. Tornaran a respondre’s aquestes qüestions a dalt plantejades en reunions opaques de promotors destacats i representants polítics que no representen realment al poble?.

Espere que no siga així en aquesta ocasió. El naixement del parc central pot significar un punt d’inflexió per a Alacant, pot rellançar la ciutat i quedar per a la història com una oportunitat aprofitada que va marcar positivament els inicis del seu desenvolupament en el segle XXI.

Considere que per a aconseguir que es materialitze en el millor dels projectes possibles necessitem bàsicament tres coses: transparència, col·laboració entre administracions i que els partits polítics alacantins aconseguisquen un consens rotund, sòlid, sense fissures.

No obstant això, de nou la nostra recent història política municipal ens convida a no ser massa optimistes. Després d’un llarg període del govern del PP, l’alternativa política que el va desallotjar del poder, el tripartit d’esquerres, no va ser capaç d’articular una majoria sòlida que governara la ciutat.

Actualment el partit que sosté a l’alcalde popular Luís Barcala, únicament compta amb 8 regidors d’un total dels 29. La ciutat pateix una situació de clara fragmentació política que dificulta la governabilitat. Tinguem en compte que, a més, les eleccions municipals tindran lloc molt prompte, al maig d’aquest 2019. Sabem que els temps pre-electorals incrementen la tensió entre els partits, que tracten, legítimament, de diferenciar les seues propostes per a atraure els votants.

Aquesta conducta dels partits és lògica i desitjable. Però també se’ls pot i deu exigir que, fins i tot amb una votació tan decisiva a la vista, siguen capaços d’unir-se i reivindicar un projecte comú que permeta als ciutadans gaudir del millor dels alacants possibles en relació al parc central i a les transformacions de la zona de Renfe.

Cada alacantí individualment i les associacions cíviques i de veïns han de ser al temps co-responsables en aquest procés, sentir-se protagonistes. Administracions, partits i societat civil han d’aconseguir generar un projecte atractiu, pactat per tots en la mesura que siga possible.

Per a aquells que seguiu l’actualitat us propose dos exemples de ciutats pròximes que estan resolent de manera diferent aquest crucial assumpte: Múrcia, que ha quedat lamentablement marcada pel no-soterrament i el conflicte, i València, que comença a gaudir del seu parc central.

Si aquesta qüestió del parc central es resol bé podríem estar davant una oportunitat única per a acostar-nos a l’objectiu fonamental al qual, crec, ha d’aspirar a aconseguir Alacant: comptar amb un model integral de ciutat, que cohesione a la nostra capital i li permeta liderar les transformacions necessàries per a situar a la quarta província d’Espanya en població en el lloc destacat que mereix.

Aquest és el repte, el parc central és una pedra de toc fonamental, el nus gordià que servirà per a revitalitzar l’Alacant modern. Treballem units, hi ha molt en joc i la ciutat mereix que aprofitem aquesta excel·lent ocasió.

Què t’ha semblat l’article?,segueix-me en twitter en @Alicantinismo i comenta’m el que vulgues en hola@antonioadsuar.com