Continuem parlant amb preocupació sobre l’alarmant tancament de cases de moda. En la columna anterior mesos arrere esmentava el tancament de la casa Sonia Rykiel, i fa a penes dues setmanes es feia públic el tancament, esperem que temporal i no definitiu, del atelier del creador Zac Posen a Nova York. Deia la llegendària model Iman sobre l’abrupte tancament de Zac Posen, que la indústria de la moda està travessant temps realment durs. Aquesta realitat de temps difícils quadra malament amb l’alegre visió que tenim de la moda de camí als nous i no menys bojos anys 20 del segle XXI. El consumidor global rep el missatge eixordador que la moda està al seu abast, que la moda és fàcil i accessible, més veloç i presta que mai (i per tant més efímera).

Però la moda no és fàcil ni ho ha sigut mai. És un negoci de grans dimensions assentat en una indústria complexa. El producte moda no és mecànic, ja els agradaria a molts. No s’ha d’obviar que està més prop del que creem dels productes culturals i la seua consecució parteix d’un treball ingent; darrere de cada mòdica peça que veiem hi ha una gran faena física i intel·lectual. La moda viu un canvi de paradigma i un final de cicle possiblement major que el que va tindre lloc en els anys 60 quan la irrupció del prêt-*à-*porter va acorralar el model de negoci de les cases d’alta costura i les va portar a replegar-se.

Al nostre país hem sentit també reflexions igualment interessants sobre aquest tema, com l’aportada per les creatives de la signatura Yolancris, que transmeten que el sistema de superproducció està a punt de rebentar per algun costat, apuntant al fet que la hipersaturación actual no sembla que puga sostindre’s molt més temps. El públic majoritari ha donat l’esquena a l’artesania en la moda i a la producció més cuidada. S’ha creat una bretxa quasi insalvable entre el luxe i la moda ràpida. Una bretxa que no hi havia fa solament unes dècades. El mercat del luxe sempre ha tingut el seu lloc i els seus codis, però el consumidor ha cedit gran part de la seua curiositat a l’hora d’acostar-se a la moda, i encara que rep més informació que mai, sembla oblidar-la a l’instant.

Encara així no sembla desficaciat esperar que aqueix mateix consumidor en desbandada acabe retornant a la valoració del producte moda, i el situe en la societat en el lloc que hauria d’ocupar, prop del negoci però també de l’art. De la mateixa forma que un gran públic ha tornat progesivamente a interessar-se per la cura de l’alimentació i els productes ecològics, gurmet o amb diferents denominacions de qualitat. No importa tant si aqueixa moda de qualitat l’acaba oferint una gran marca o un atelier pròxim. És la valoració en si el que importa.