Que senzill és governar, i quant destorba la malaptesa a vegades. El poble, aqueixa heterogènia i sorollosa família condemnada a la bona avinença, al partimiento íntim del pinyó, necessita sentir-se satisfet i content, i quant destorba la imperícia del dirigent a vegades. Content, entenga’s, però tampoc molt. Perquè l’excés d’alegria —l’exagerat consentiment amb el xiquet— provoca que la reunió amistosa es convertisca en torba, i el voletege festiu i esvalotat de la torba, demà, en sedició. Que el poble es prenga un cubata, i prou. O que es prenga dos, si no hi ha més remei, però amb acusat càrrec de consciència. Mitja boca arrugada i mitja boca esbossant un somriure. Entre la ganyota i el riure fluix.
Que senzill és governar, i quant destorba la ineptitud del mariner que s’abraça borratxo al timó, a vegades. La ceguesa impedeix examinar la noble recepta del sentit comú: llocs de treball per a tots, amb nòmines altes i múltiples bonificacions, i a tres pomes del domicili, amb horaris flexibles: li incomoda a vosté matinar? Acudisca al seu lloc de treball quan li done la gana. Lloguers raonables, habitatges en propietat a preus moderats. Baixes laborals per justes causes de força major i sense fatigoses burocràcies: un gra imprevist en el cul, verbigràcia. Períodes vacacionals de cinquanta dies per a tothom, la paga extra abonada per endavant. Assistència mèdica personalitzada i immediata: li reconstruïm el queixal, gratuïtament, en mitja hora. Sense cues, sense moure’s de la seua casa: l’odontòleg li entra a vosté per la finestra, i porta amb ell tramussos i garlandes. Tres pernils vegans per Nadal i entrades vip en la llotja de l’estadi, per a tractar-se amb l’aristocràcia de pòmuls tesos i llavis enchorizados. Bons culturals per a la joventut, accés il·limitat a raves i altres teatres de varietats, el bitllet de cinc euros enrotllat en un canutillo per a estalviar-los treball. Llenguatges inclusius a la carta, cap analfabet sense el seu estimulant i acolorida sintaxi. I per a equilibrar el goig de tant de batibull, quatre o cinc esglais al mes relatius al medi ambient o a les grips negres, degudament dosats.
A un servidor se li estan engarrotant la mà i el musell d’escriure aquestes línies amb tan desvergonyit sarcasme. El cinisme a raig, mire vosté, provoca urticària i hemorroides. No, no n’hi ha dubte, governar i fer-ho amb sensatesa és tasca àrdua i monumental. Conciliar les exigències ideològiques i complaure a tothom és poc menys que impossible. Tractar d’atendre les diferents necessitats del poble, sempre insatisfet i emmurriat, és aventurar-se per les més estretes senderes d’un jardí infernal i dantesc. Al governant se li venta amb ferotgia —i sempre ens obstinem a creure que merescudament— fins i tot en el lòbul de l’orella. El que siga valent i tinga bon estómac, compare, que agarre les regnes i arrie.
Ens preguntem amb gran preocupació, no obstant l’anterior, si el desgast de batallar contra els obstacles que comporta governar la immensa nau d’un país, fa necessari traspassar uns límits. Ens preguntem, amb elevat estupor, si determinades concessions no són un perillós error de càlcul. Si prosternar-se, una altra vegada, davant l’insaciable apetit independentista —aqueix xiquet acaronat i el seu berrinche antojadizo, de cucades rebequeries— no serà l’explícit reconeixement que el timoner es troba sumit, hui sí, en el més lamentable i esperpèntic dels naufragis.