Allende va guanyar les eleccions en 1970 després d’haver-se presentat tres vegades (1952,1958,1964), i quan va aconseguir arribar a la presidència de Xile va haver de pactar amb la Democràcia Cristiana de Frei, que a canvi del seu suport en el parlament va exigir garanties que la seva “via al socialisme” s’ajustaria al marc legal i constitucional del país. Nixon, president dels Estats Units, havia ordit un pla maquiavèl·lic per a impedir la investidura d’Allèn, que consistia en el fet que el candidat de la dreta, Alessandri, a pocs punts del guanyador, renunciés a la presidència i d’aquesta manera garantís a Frei la butaca presidencial en unes noves eleccions. El Pla B seria el cop d’estat del 73.

Salvador Allèn ja no era jove en aquells dies, però havia participat en la vida política des de 1929 com a líder estudiantil i fundador del Partit Socialista xilè, en 1933. Abans de ser secretari general, va ser diputat i ministre, aconseguint importants millores en la salut dels ciutadans, distribuint medicaments contra el tifus i les malalties venèries, implantant l’atenció dental a les escoles, creant hospitals i altres projectes socials en el govern del Front Popular de Pedro Aguirre Cerda. Va exercir fins a 1966 com a president del senat i en retirar-se la premsa conservadora li va rendir un homenatge.

Era Allèn un rabiós marxista, o un socialdemòcrata? És probable que abans que a Marx i Engeles estudiés i admirés a Bakunin, ja que el seu primer mestre en qüestions polítiques va ser un anarquista italià refugiat a Xile, el sabater Giovanni Demarchi. Quan va assumir el poder, el Partit Socialista estava en l’òrbita cubana, buscava la revolució de manera immediata, a diferència del Partit Comunista, que va adoptar una postura conservadora sobre aquest tema. El PS xilè tenia una ala extremista liderada per Carlos Altamirano, al qual els adversaris sobrenomenaven “El Termocéfalo”, per raons que es poden imaginar. Més prop del MIR, organització d’extrema esquerra perifèrica, lluitava per la radicalització del procés.

Una vegada vaig albirar a Allèn en un cotxe descapotable saludant a les masses. Era molt diferent a la imatge dels retrats. La seva figura semblava tallada a destralades sobre un tronc de roure. Vestia amb la descurada elegància d’un lord anglès i tenia una oratòria d’or de llei.

Era un majestuós lleó que va morir defensant els seus ideals i va rugir fins al final assetjat en el seu palau. Va deixar el llistó molt alt als seus seguidors perquè un cim com ell, tan alta com els Andes, no admet imitacions mediocres.

SOCIALISTA HUMANISTA

L’espanyol Joan Garcés (Lliria, València, 1944), Doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de París Sorbonne (Premi Nobel Alternatiu, en 1999), assessor de Mitterand (1974) i cofundador de la Federació de Partits Socialistes d’Espanya i del Partit Socialista del País Valenciá i en 1979 del corrent Esquerre Socialista en el PSOE, va ser assessor polític del President Allèn. En el pròleg al recopilatori de discursos del president socialista xilè publicat per Público (2010, selecció de Marcos Roitman) escriu el següent : “La paraula i obra de Salvador Allende són testimoniatge de cinc dècades de vida col·lectiva. Les seves arrels i la seva projecció transcendeixen els límits temporals del cicle vital de la seua persona”. Fent un esbós cronològic i biogràfic de la seva figura, el professor espanyol assenyala que els planejaments essencials que es troben en els seus discursos com a president estan enunciats pel que fora un jove Ministre i parlamentari l’any 1939. Allende era un formidable orador però també un polític que feia del seu verb una labor de docència permanent. En aquell moment impulsava la creació d’un Front Popular, que no és el mateix que un partit amb un programa socialista sinó una coalició social de partits, sindicats i moviments cívics independents, com una barricada ideològica defensiva enfront de l’amenaça del feixisme, que ja tenia adeptes a Xile que marxaven uniformats com les hordes hitlerianes d’Alemanya. Com a dic contra ells, Allende entenia que calia construir una alternativa liderada pels socialistes i que agrupés “obrers, pagesos, empleats i petits burgesos”, contra el feixisme, l’oligarquia i l’imperialisme estatunidenc.

El partit en el qual militava Allende va néixer sota el postulat de “independència dels partits de filiació internacional, contra la bel·ligerància suïcida de les fraccions obreres, l’agressiu menyspreu per les classes mitjanes o petits burgesos i la pràctica de teories universals que no contemplin la realitat indoamericana” (Discurs en la Cambra de Diputats, 7 de juny de 1939).

En 1972 George Bush, futur Director de la CIA en 1976, en la seua condició d’ambaixador de l’Administració Nixon davant l’ONU, es va reunir amb el President Allèn. El mandatari xilè havia viatjat a Nova York a exposar davant l’Assemblea General les conspiracions d’algunes multinacionals (particularment la minera expropiada pel govern socialista) contra l’Estat de Xile. La trobada va durar el temps del diàleg que recull Garcés :

Allende: “Vull reiterar al seu govern que el poble de Xile desitja tenir les millors relacions dins del mutu respecte. No identifico al poble dels Estats Units amb les accions de la CIA en els assumptes interns del meu país “.

Bush : “Senyor President, la CIA és també el poble dels Estats Units”.

Allende, aixecant-se de la butaca: “Senyor Ambaixador, li prego que es retiri”.

Bush, enrojolat i confús balboteja: “Sr. President, he dit una cosa improcedent?”.

Allèn: “L’entrevista ha acabat. Adeu”.

Per al president socialista de Xile la independència econòmica era vista com la recuperació de les nostres fonts de matèries primeres per a l’Estat. I agregava: “Només així es podrà conquistes la nostra segona independència, la independència econòmica”.

Quan pren possessió de la Presidència de la República el 4 de novembre de 1970 expressa un rebuig explícit a la “dictadura del proletariat”. És, abans de res un humanista sensible davant el sofriment, la desigualtat, l’explotació individual o col·lectiva, en la seua pàtria o en un altre país, explica el seu antic assessor. “Allende entén el socialisme com el desenvolupament de les llibertats polítiques cap a les econòmiques i socials”.

Jo era un jove aprenent de periodista per aquella data. I vaig poder presenciar la feroç crispació que una dreta ferida per la derrota i que considerava el poder de l’Estat com el seu patrimoni i hereteu de classe, va desencadenar fins a aconseguir els seus objectius mitjançant la violència i una repressió sagnant instrumentalitzant a les forces armades de la nació.

Aquest dia nefast, el de la rebel·lió militar contra el poble indefens, vaig escoltar l’últim discurs del President en el palau presidencial assetjat i en flames:

“En nom dels més sagrats interessos del poble, en nom de la pàtria, els crido a vostès per a dir-los que tinguin fe. La història no es deté ni amb la repressió ni amb el crim. Aquesta és una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens aixafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La humanitat avança per a la conquesta d’una vida millor”.