Alguns es pregunten sobre el sentit de la vida, normalment al final d’aquesta, quan senten que ja han arribat a la seua etapa final, amb les xacres de l’edat. Uns altres es qüestionen sobre les seues capacitats, les que determinaran el seu futur, i això sol ocórrer entre els més joves o també entre els quals tenen fills xicotets que descuellan en alguna activitat, ja siga escolar o extraescolar. És el cas d’una mare que ha sotmés a la seua filla a una comprovació de les seues capacitats, en observar que la xicoteta parla i discorre d’una manera diferent de la resta dels xiquets de la seua mateixa edat. La prova ha resultat negativa, la qual cosa li ha provocat a la seua progenitora una lleugera decepció. La neuropsicòloga la va consolar dient-li que els xiquets amb altes capacitats tenen també altes dificultats a l’escola i en el seu entorn. El sistema educatiu nostre no els contempla, en general. Són els eterns incompresos i sovint se’ls confon amb xics afligits de trastorns de conducta. I no sempre tindre eixes capacitats els augura un futur promissori. Per tant, millor així, encara que el consol tal vegada no era el millor ni el més adequat en eixe moment. Pitjor encara després d’haver pagat els alts honoraris de la prova.

PER A QUÈ SERVIM?

Jo, de xiquet, posseïa capacitat de raciocini i expressió una cosa precoç. Escrivia versitos i contes a l’edat en què els altres xics jugaven a les bales . Per això em van fer “saltar” de curs, un error, ja que em vaig deixar en el camí alguns coneixements bàsics que més tard em farien falta. Arribada l’adolescència em qüestionaven sobre els meus interessos vocacionals i no tenia cap molt fort especialment. No era un empollón ni destacava per les meues qualificacions. M’agradava la lectura, l’expressió oral o literària, la qual cosa em va fer pensar alguna vegada a ser actor de teatre. Però finalment el meu progenitor, professor i periodista, va suggerir que havia de seguir els seus passos. Cosa que vaig fer. Però tampoc el diploma universitari i la professió em va servir quan em vaig veure obligat a emigrar. Només em van salvar els idiomes i l’instint de supervivència.

Tot l’anterior ve al cas perquè hui em preguntava per a què serveix la gent, és a dir, quina és la seua vertadera vocació si és que aquesta existeix. Com llig sovint biografies sé que bons actors van ser rebutjats en les acadèmies on van començar, el mateix que ha ocorregut en la història l’art amb molts genis, només cal recordar que els impressionistes exposaven en el saló dels refusés.

Un xic que conec, dotat per al dibuix i la música, ha triat estudiar administració en Formació Professional. No va acabar. Ara forma part del batalló d’explotats per l’hostaleria d’aquest país. Va estar en Amazon, com no, com aquestes conductors a temps complet que aparquen la furgoneta en qualsevol lloc molestant als transeünts. No els culpe, pobres, si fins han de fer les seues necessitats en una garrafa de plàstic. Mirat així, va ser millor que ho rebutjaren per haver deixat tancat el cotxe amb la clau dins. Eixe dia ja tindria el cap boig de tant entregar mercaderia que joves com ell consumeixen insensatament. Dit siga de pas que jo mai compre res per Internet. Per convicció i doctrina, ja que així excepte al comerç establit i també als seus empleats. També perquè com tants majors, desconfie de la tecnologia digital i deteste el seu màrqueting.

Veig la pissarra d’una cafeteria del centre, on puc llegir “chorizillos” (sic) i pense que el que el va escriure tal vegada no era un bon estudiant. Però potser és un bon cambrer, o un bon comerciant, qui sap. Veig un magazine (eixe gènere que realitzen diletants no professionals de la comunicació) en televisió on entrevisten un luthier, és a dir a un que fa instruments musicals. “Vaig vindre a aquest taller com a aprenent en les meues vacances i no vaig tornar mai al col·legi”- li diu a la becària periodista. Cert, no és necessari anar al col·legi per a aprendre una cosa útil i que a un li agrade.

En aquests dies veig les columnes de tractors en guerra. Llig un llibre d’un famós escriptor colombià on diu que “els llauradors deixarien de ser-ho si pogueren triar una altra professió”. Segur que sí. Però la d’activistes anti sistema no els quadra en absolut.

Hi ha un vell aquest hispà que recull Serrat en una de les seues cançons (“L’aristocràcia del barri”) : “Ha d’haver-hi gent pa tot”.

I si no serveixes per a res, sempre estan les sinecures dels paràsits que creixen als voltants de la política. O els magazins de la tele i programes d’entreteniment. On per a ser presentador o presentadora no es necessiten més mèrits que tindre l’art de dir bobadas i trivialitats.