Hi ha una llarga llista d’activitats que el fred hivernal ens impedeix dur a terme amb desembaràs. Regar les plantes cadavèriques del jardí, per exemple. O recollir les miguitas de pa de la taula sense abans rascar el gel. A penes podem subjectar el llibre de receptes; passar les fulles de la novel·la amb els guants de llana és poc menys que impossible. Servir-nos el te amb les ulleres entelades és àrdua tasca. El passeig vespertí prescrit pel metge es converteix en un suplici. Caure’s del patinet —fins i tot veure com cauen—, una amarga tortura. El colpet casual en l’orella congelada amb el armarito ens arranca un gruix lagrimón de Setmana Santa. El fred ens penetra en els ossos i allí campa a pler, i allí s’arrepapa còmodament i ens punxa al seu capritx amb invisibles agulles. Eixir del llit de matinada o permetre que a un li arranquen les ungles amb unes tenalles: ah, no és senzilla elecció. Les ungles, si fa vosté el favor. El meu regne, tot el meu regne per una estufa. Hi haurà una cosa més bella en aquest ample món, en aquest univers dilatat i colorit, que rentar els plats al gener amb el chorrito d’aigua calenta? No.

Amb aquest panorama commovedor, amb aquest paisatge de naricitas acolorides i ardents penellons, amb aquest llenç d’alegries marcides, pose’s vosté a tirar comptes respecte a l’amor. L’amor, com les bicicletes, és per al tòrrid estiu. Et vull, pichoncito, però a trenta graus, ara no. Només un militant de la primera divisió dels apassionats romanços té valor per a apartar les quatre mantes del sofà i inclinar-se voluptuosamente, amb un beset en la punta dels llavis, cap a la primorosa donzella, frija sempre com un témpano, esquiva i emmurriada en qualsevol època de l’any. Que esperpèntic resulta recitar uns treballats versos sota el balcó de la nostra estimada amb els ulls vidriosos i el rostre blau per la hipotèrmia. Se’ns arruïna la mètrica de l’estrofa per culpa de la violenta tiritera. Qui ens voldrà així, ens preguntem compungits, amb el carámbano verd penjant del nas. Dis-me cosetes bufones a cau d’orella, príncep meu, però amb el cul pegadito al radiador. Tombar-se junts amb les mans entrellaçades, embriagats de joventut i amor, i contemplar les titil·lants estreles sobre el mantell de negre vellut mentre els nostres cors bateguen atropellats, però no en el cim pelat de la muntanya, a mitjanit, en heroica escapada, sinó en la saleta, embolicats en un edredó, enfront del televisor de quaranta polzades, aprofitant que els teus pares estan en Munera enterrant a una tia.

S’antulla veritablement complicat resistir-se a l’hivern a la coqueta botella d’aiguardent i no llançar-se als seus braços, i no tirar a rodar en els seus gotets la dignitat i el futur a canvi dels seus càlids arrumacos. Extensa és la llista de coses que el fred ens impedeix realitzar amb desembaràs, i mesquí cavaller, sota zero, és l’amor. No imagines quant et vull, Manoli, ni quants vents beuria per tu, però no t’emportes la manta.