Stevenson (Robert Louis) es va despertar una nit bruscament del que ell diria “un dolç malson”. Era el germen de la seua famosa novel·la “L’estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde”. El personatge protagonista es transforma en un monstre abjecte amb doble personalitat, respectable per fora i criminal per dins, anticipant-se a les teories freudianes.
Tots tenim pulsions inconfessables, segons Do Sigmund. I em pregunte si algú que tinguera la possibilitat d’eliminar a un enemic amb total impunitat amb només pitjar un botó, o robar sense ser descobert, podria resistir-se a elles.
Un altre escriptor del passat, autor de relats inoblidables que encara escolten els nostres tendres infants, va anar Hans Christian Andersen, que va recollir una antiga rondalla oriental per a transformar-la en la història d’un rei que passejava nu. Uns engalipadors el van convéncer perquè els encarregara un fastuós vestit , després es van quedar amb les riques teles i li van estafar dient-li que era invisible per als imbècils. Com tots saben, els lacais servils van adular al monarca per la seua elegància encara que l’home anava a cos gentil pel carrer i solo la innocència d’un xiquet va posar en evidència la seua nuesa total.
Aquests contes em van vindre al capdavant mentre contemplava les penoses imatges de la visita real a Sanxenxo, de l’emèrit. El “Guéi” , per a mi, a causa d’una anècdota que una vegada em van contar a Balears. Diuen que el llavors Rei estava a Mallorca i va voler passar a saludar al seu gran amic Camilo José Cela. Era tard a la nit, quasi de matinada. Juan Carlos havia sopat opíparament en el Club Nàutic com de costum i a aqueixes hores estava una mica perjudicat. Contrariant a l’escorta, va insistir a veure a Don Camilo. “Però si li porte una botella de Dom Perignon, que li encanta”, els va dir. Van tocar a la porta i a l’estona va eixir l’autor del Rusc amb el seu bonet i camisón de dormir i un geni dels mil dimonis. “Qui gosa pertorbar el meu sagrat descans!”, va vociferar des del balcó.
“Camilo, que soc el Rei!”, va contestar S. M. L’escriptor va sentir malament, segurament per la dicció borbònica i li va etzibar: “Ací no coneixem a cap gai. Vaja’s Vosté a prendre per retambufa, bujarró”.
“Se senar e vero é ben trovato”, o tal vegada es tracta solament d’un mal acudit, no sé.
La veritat és que situacions esperpèntiques com la de la visita als súbdits galaics abona la llegenda. Diuen que anava vestit de Prada (un jupetí de mil cinc-centes bufones) i que el tiquet d’avió (cent mil d’anada, i un altre punt de tornada) li va eixir “premiat”.
Jo ja no sé què creure.
Recomane als perplexos la lectura d’aqueix lluït filòsof que va ser Jean Baudrillard, que va escriure un excel·lent tractat sobre la intel·ligència del Mal. Allí diu que la corrupció de les elits és exactament la de tots. I que la corrupció mai és un accident sinó que “ és inherent a l’exercici del poder i, per tant, a l’exercici del Mal”. Un Mal que no té a veure tant amb la moral sinó amb una “absència de destí” que provoca una bolcada malèfica.
En poder no li ho perdona, diu també el filòsof francés, ni se li infligeix un càstig real. L’astúcia dels dominats, que trien viure a l’ombra del poder, consisteix “a passar per damunt de les seues xicotetes malversacions” en aquesta comèdia d’artifici en la qual ens hem despullat d’una responsabilitat en el seu benefici. Això és el que es denomina “contracte social”. Deleguem el poder i els deixem a ells una funció servil: la d’administrar les coses.
Déu guarde als hereus del poder. Es pot renunciar a un llegat econòmic dubtós, però no a les conseqüències de la maledicció del poder. Com deia el Marc Antonio del bard de Stratford- upon- Avon :“el Mal que els homes fan els sobreviu i el Ben baixa a la tomba amb els seus ossos”.
Al meu país existia un personatge de còmic, un pajarraco anomenat Condorito, que ficava molt la pota. Però quan ho expulsaven a palades dels llocs (d’un bar o de la casa dels seus sogres) cridava “Exigisc una explicació!”. No vull ser com Condorito i els seus “condoros” (expressió xilena que ha significat amb el temps “ficar la pota”). No, jo no desitge cap explicació de l’inexplicable. Explicació de quina, Sa Majestat.
Epíleg mexicà: canten amb mi la cançó de Vicente Fernández. Huey.