DIARI D’UN LLIBERTARI NO PENEDIT

L’obra pòstuma del sociòleg i filòsof Antonio Escohotado (1941-2021) , encara que tal vegada hauríem d’etiquetar-ho com a “home renaixentista” per la varietat i multiplicitat dels seus interessos com a investigador, va camí a ser un dels més difosos de 2023. Des de la seua publicació a la fi del passat any, tots els mitjans s’han fet eco de la seua aparició i molts dels seus seguidors han expressat en les opinions favorables i també algunes desfavorables.

OPIÓFILO MODERAT

Es tracta en realitat d’un dietari heteròclit en el qual a dies i estones perdudes Escohotado reflexiona o simplement ressenya l’espuma d’uns dies marcats ja per la decadència física i per la seua afició (ell no es considera per a res un addicte) a explorar els seus meandres psicològics o espirituals mitjançant l’auxili de les drogues. Molts dels compradors d’aquest diari pòstum esperaven tindre un relat detallat de la cuina química amb la qual l’autor desdejunava, menjava i sopava sovint. Escohotado és un detractor declarat de la gola i adverteix sobre els perills d’ella i de la digestió, un procés fisiològic que considera més laboriós i potencialment nociu que la ingestió d’altres substàncies. Les “prohibides” , alguna cosa que va constituir el seu cavall de batalla per a aconseguir legalitzar-les i que li va portar a concebre la seua obra cabdal, el famós diccionari de les drogues, a la presó a conseqüència d’un parany policial. Però, per sobretot, llevar-los la llufa que les demonitza i al mateix temps desemmascarar la hipocresia d’un sistema que les penalitza al mateix temps que les fa circular sota la manta protectora de narcoestados, que compten amb la necessària assistència d’una certa part dels guardians de l’ordre.

Llegim en la pàgina 169 d’un llibre de quasi 200 pàgines (que abasten el període entre 1992 i 2020) el següent :

“Els infeliços són al cap i a l’últim els qui es consenten indigestions quotidianes, vedades només pel desproveïment”. Paradoxalment, el “opiófilo” impenitent que es permet coquetejar amb l’abisme del consum de narcòtics -tampoc menysprea les drogues convencionals com la nicotina que s’administra per mitjà de tres paquets al dia- és un advocat de la moderació. ”Que poc mestressa la vida qui no la beu en xarrups curts i espaiats. I que quotidià infern resulta de permetre’ns qualsevol excés per costum” .

LIBERAL MEDUL·LAR

L’adscripció ideològica de Escohotado ha sigut també objecte de polèmica. Els cal s’han apoderat del seu liberalisme per a situar-lo en l’extrema dreta. Però deixem que ell mateix ho aclarisca, perquè en aquestes confessions darreres no falten les al·lusions al tema polític. Queda clar que els seus principis com a simpatitzant d’esquerra estan molt llunyans en el temps i en el seu pensament , com quan en la pàgina 71, quan fa una crítica de l’esquerra des del costat de la seua visió de “liberal fins a la medul·la” i d’una perspectiva idealista o “psicologista “ quan afirma que “l’esquerra ha de fer una retractació oberta perquè “va cantar una guerra de pobres contra rics basada en l’enveja”. I apunta cap als seus “popes”, assenyalant a Haro Tecglen o a Vazquez Montalbán com a gent” burgesa en la seua vida privada” que solleva a “pobres diables amb la promesa que un altre món és possible”. Després d’aquests anatemes, reconeix “aspectes positius de l’esquerra,” com estar “oberta a canvis o compadir-se del feble i de l’ignorant”. Els totalitarismes que es troben en les dictadures asiàtiques (parla de la Indoxina, “fàbrica de súbdits i esclaus”) són producte d’eixe comunisme que detesta perquè el suposa guiat per l’odi.Segons s’avança en la lectura del dietari un va sentint com l’autor es va aproximant a la idea de la seua pròpia desaparició. “He anat preparant la mort amb cultiu creixent del coneixement”. No queden molts temes en el tinter, fins i tot els més íntims, com el sexe: “quan copula a gust, la dona es va al cel”. Tampoc el seu ressentiment cap a l’estament mèdic oficial: “l’argot mèdic oficial sobre drogues és com la missa en llatí per als qui no entenen la llengua romanç”.

Les confessions d’aquest liberal “opiófilo” van ser escrites a consciència com un comiat i en la presentació Juan Carlos Usó revela que Escohotado, que era un expert en màrqueting, pensava que seria el seu major best seller amb diferència: “Què es preparen els mústics eunucs!”, va dir en una ocasió. No obstant això, Confessions d’un opiófilo està lluny de ser el que alguns esperaven, un dietari farmacològic secret. Més aviat és el discutit i discutible testament d’un llibertari “no penedit”, que va renegar de quasi tot excepte de la seua sobirana llibertat, li pesara a qui li pesara.