Antonio Márquez ve a Villena aquest dissabte com una de les figures més sòlides del clàssic espanyol. Va començar els seus estudis de dansa als 12 anys a Eivissa, encara que no sé si parla mallorquí, i en 1981, de tornada a Madrid, va ingressar a l’escola del Ballet Nacional d’Espanya, on va començar a ballar com a professional un any després. Primer, i sota la direcció de María d’Àvila, com a ballarí solista, després, amb José Antonio de director, com a primer ballarí.

En 1995, després d’un llarg recorregut com a intèrpret, fonga la Companyia d’Antonio Márquez, que es va estrenar en el Teatre de la Maestranza de Sevilla amb l’obra Moviment perpetu. Retrobaments (1996) amb coreografia de José Granero, Moviment flamenc (1997), amb col·laboració coreogràfica de Javier Latorre, El barret de tres pics (1998), Bolero, Noces Flamenques (2001) i Nit flamenca, algunes de les obres que van vindre després al capdavant de la seua companyia.

Antonio Márquez, artista de gran reconeixement internacional, ha rebut premis com el Premi Nureyev (1997) atorgat per la crítica italiana; el Premi a l’Artista més Valorat (2001), rebut també a Itàlia; el Primer Premi del Festival Internacional de Dansa de Jerez (2003); el Premi Actua de la Fundació AISGE (2018).

Hi ha ha vingut a parlar amb nosaltres d’allò més important que és la dansa, d’allò més íntim que és ell a més de donar-nos alguna pista de la representació en el Teatre Chapi d’aquest dissabte.

La dansa i Antonio Márquez

Pregunta: Si estigueres en una taula redona i et preguntaren que valor té o aporta la dansa a la persona-espectador, què contestaries?

R: Les persones que es pugen al teatre i representen la dansa espanyola signifiquen moltes emocions. I aqueix és el principal valor que jo considere. La dansa espanyola és molt gran amb obres emblemàtiques i molt ric.

P: La dansa s’assembla potser molt a la poesia perquè no solament cal apreciar l’estètica o la seua bellesa plàstica sinó que a més ha d’emocionar o sorporender.

R: Tots els que escriuen comuniquen amb el públic. I la dansa és igual. El ballarí aprén els passos i quan et puges a l’escenari, es té un que oblidar d’això perquè els passos han d’emocionar més enllà de la tècnica, és necessari transmetre la història a través de la dansa amb ofici incloent els seus silencis que també són essencials.

P: Com a coreògraf tens a més una carrera internacional que t’ha portat per molts països del món: Itàlia, França, Hongria, Grècia, el Japó… El teu assumeixes, per tant, el paper de ser un coreògraf/ballarí del món encara que sigues Sevillano?

R: El fet de nàixer en un lloc és important. Podria haver nascut a Austràlia. L’important és saber que vols transmetre. Som ambaixadors de la nostra cultura transmetent tot el que ens han ensenyat i he entrat en les senderes que algú ja m’ha obert. I actualitzar-ho des del moment que estem vivint hui d’alguna manera. Abans no hi havia color però ara amb els nous creadors tampoc en una dansa, la nostra, amb una càrrega folklòrica, clàssica, de bolera o flamenc.

P: Entre els subgèneres, com conviuen en l’escena del nostre país les diferents disciplines com són la dansa contemporània, el flamenc, la dansa clàssica….

R: La convivència ha sigut molt respectuosa. Jo he tingut oportunitat de fer moltes gales d’estreles on hem compartit i hem tingut molta admiració mútua. quan estàs amb el millor de tot.

A Madrid tenim molts musicals, però no podem veure a companyies. Contemporani hi ha a tot arreu del món que són sobretot xicotetes companyies però en canvi les companyia de dansa espanyola han de ser més grans. Però no hi ha un pla compromés de suport entre els diferents equipaments per a poder-lo fer viable entre tots.

P: No sé si eres hiperrealista o una mica pessimista quan vaig llegir unes declaracions teues en les quals assenyalaves que la dansa espanyola està en perill d’extinció o que els ballarins actuals no tenen referents

R: El que sé és que sóc molt professional. Quan hem aprés uns balls ho hem aconseguit gràcies als meus referents, de mestre a alumnes, de pares a fills. Hi ha hagut una generació de joves, la d’ara, que no ha pogut tindre l’orientació. Ixen del conservatori però han d’aprendre l’ofici en diferents companyies. A mi m’agradaria ser sempre alumne. Jo tinc un compromís amb els joves que han d’aprendre de la sensibilitat i el nostre interior.

P: Vas viure una època, per com eres, de les botes netes per a tota la companyia. Això parla de la teua humilitat i fins i tot del teu compromís

R: Vaig tindre uns mestres que em van marcar aquesta necessitat dels detalls. Jo a l’hora de l’entrepà en una companyia em dedicava a traure-li lluentor al meu calçat i després li demanava als meus companys si em deixaven netejar les seues i això em relaxava. És un detall.

Teatre Chapí

P: Heu plantejat en el Teatre Chapi aquest dissabte un programa doble. El barret de tres pics de Falla i el Bolero de Ravel.

R: Aquest és un ball molt nostre i aqueixa proposta és més global o genèrica de dansa espanyola i actualitzat perquè hui es balla d’una altra manera. Aquesta proposta porta huit funcions. En breu esperem simultanejar-la amb l’obra Nerea amb música de Manolo Sanlúcar en la qual ballarà Elena Martín

P: 100 anys d’història autoritza a continuar representant El barret de tres pics amb la màxima actualitat de hui.

R: Ha evolucionat amb el temps encara que es mantinga l’essencial. En l’obra tractem de continuar conservant als nostres clàssics i el públic el notarà.

P: El Bolero és molt coneguda però l’espectador es trobarà amb un espectacle nou?

R: Una companyia molt compacta que amb el Bolero fa contindre la respiració. Vindre a Villena m’importa perquè posseeix una direcció en mans de Paco Flor que és un professional de referència a Alacant pel seu alt coneixement i sensibilitat per tot el nou que està passant a Espanya en el nostre art i això li converteix a vegades en referent per al sector professional a la província d’Alacant. Estaré encado de poder-li veure aquest dissabte.