No hi ha res que interesse i agrade més en aquest país de tots els dimonis que unes noces, un bateig o un funeral. Si és de famosos, millor. A la necrofília que es desperta sobtadament quan mor una cupletera (mai quan desapareix un intel·lectual, científic, escriptor o poeta) s’afig l’excitació quasi eròtica que desperta en el personal la celebració d’aquests esponsales. És curiós que  els diccionaris, la Wikipedia o la RAE no tinguen una paraula per a referir-se a la filia pels bodorrios. Jo, sense ser acadèmic -Déu no ho vulga i em lliure per sécula- propose “votafilia” o “yamofilia”. La paraula “noces” ve del llatí “vota”, és a dir de “votum” , que és el jurament solemne que pronuncien en l’altar els que es van a matrimoniar. I “yamo” (castellanització inventada per mi de la fonètica de la paraula original) és noces en grec. Però si volen, en castís, “bodorriófilos”.
Com és sabut, les noces que ha mobilitzat fins als mitjans de comunicació més “seriosos” va ocórrer la setmana passada. I en una cadena de televisió va ocupar llargues hores en les quals el reporter de torn, abillat amb jaqueta malgrat la canícula que queia en aqueix moment en els exteriors del palau on se celebraria el bodorrio de luxe, anava relatant al minut, en viu i en directe l’arribada dels convidats. Que es detenien uns segons, obligats per l’embós format pels fotògrafs i càmeres, per a saludar a l’afició i dir frases de bona criança. O pretesament sornegueres, com la del xef Pepe Rodríguez (artífex de la núvia com a aspirant a cuinera) que va dir que li agradava més ella que el nuvi “per raons òbvies”. I va agregar, per si no s’entenia bé,  que a la seua senyora li agradava més el nuvi.
La núvia en qüestió és cèlebre de molt jovenet, pel solo fet d’eixir del ventre d’una socialité i d’un aristòcrata viñatero. En la seua vida, ja bastant llarga de quatre dècades, no ha fet res més rellevant que passejar-se per platons  i posar. Posar de xef i de dissenyadora de moda  i em pregunte per què no va confeccionar ella mateixa la carta i el seu vestit nupcial.
De la qual s’ha lliurat Don Mario, el de la trista pichula. M’ho imagine  en aqueix bodorrio dormisquejant en un sofà, oblidat per tots. Probablement s’hauria recordat d’una de les seues novel·letes més celebrades (La festa del chivo). Tal vegada podria haver escrit una altra titulada “La festa del Chivas” o del Môet Chandon Imperial.

COSES DE VELL
Iñaki Uriarte és un dels meus dietaristas predilectes. En el volum que abasta de 2004 a 2007, trobada el següent:
“DIA D’ELECCIONS . La mitjana de la gent en el col·legi electoral és la d’un hospital, quasi d’un asil d’ancians.
Tere em recorda un article que vaig escriure en El Correu fa més de vint anys, justificant als que no havien anat a votar i havien seguit amb la seua vida normal. Els defensava . Crec que fins i tot els posava pels núvols. Jo era llavors molt jove. I tenia raó. No com ara, pendent una altra vegada de les eleccions, com si m’anara en això una cosa important. Coses de vell”.

PECATS ESPANYOLS
Fernando Díaz-Plaja va escriure un llibre que hauria de ser reeditat i de lectura recomanada a les escoles. Jo ho vaig trobar en un rastre, en una descuajeringada edició datada en 1969 (és la huitena edició des de la primera , en 1966). En L’espanyol i els set pecats capitals, l’escriptor descriu els defectes patris, “com a testimoni i còmplice” abans que com a jutge. L’edició té il·lustracions de Mingote que subratllen amb humor els capítols de la supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la peresa. És a dir, els que segons el catolicisme són els més greus en els quals es pot incórrer.
Se secunda Díaz-Plaja en textos de -ni més ni menys- Ortega y Gasset  i Antonio Machado per a acusar la intolerància hispànica.
“Quasi totes les paraules que usa la parlería política dels nostres conciutadans són simplement improperis. Clerical no vol dir, en llavis dels liberals, home que cree en la utilitat dels ordes religiosos per al bé viure històric d’un poble: vol dir directament un home menyspreable. Liberal no equival a partidari del sufragi universal, sinó que en comptes de reaccionari ve  a significar home de  poca vergonya.” (Obres Completes, Tom II, pàgina 108).

Per part seua, Antonio Machado afirma que “nostra decantada intolerància és certa”.
Quan hem canviat les nostres opinions per les del veí i adoptat el seu punt de vista per a considerar les coses, tanquem ferament contra aquell que les mira de la riba oposada, encara que les mire des d’on nosaltres les véiem abans.
En les lluites de l’esperit el primer deure que ens imposem consisteix a no comprendre als nostres adversaris, a ignorar les seues raons perquè sospitem des del fons de la nostra brutalitat que si aconseguim penetrar-les desapareixeria el casus belli . La nostra mentalitat prefereix barallar a comprendre i quasi mai esgrimeix les armes de la cultura que són les armes de l’amor”.
Víctimes de la intolerància espanyola han sigut L’Arcipreste de Hita, Fra Lluís de Lleó, Cervantes, Quevedo, Jovellanos, Maeztu, Miguel Hernández, assenyala Díaz-Plaja: “Quan l’enemic ens molesta o li matem o va a la presó sense que li salve reputació artística o intel·lectual.”

BANDERES I BÈSTIES
Javier Cercas, escriptor i columnista en El País, adverteix que ens hem equivocat intentant combatre a la ultradreta de VOX. Considera a aquest un “partit reactiu”, és a dir, que el seu gènesi respon a l’aparició d’altres fenòmens polítics: “Si un bèstia amb bandera apareix en un altre extrem del camp, en l’altre extrem apareix un altre bèstia amb la bandera oposada”. Les bèsties en aquest cas, segons Cercas, que van provocar l’aparició de les banderes verdes han sigut el procés, el feminisme o la immigració. Almenys, això és el que entenc del seu article,  malgrat que subratlla la diferència entre ERC, Podemos i Bildu amb aquesta ultradreta. El feminisme, diu,  és una causa justa, encara que “ha comés errors” i la immigració  més que un problema és  una necessitat i un repte ineludible (“tenim l’irrebatible deure moral d’acollir als refugiats”). Per això ens convida a argumentar, estudiar i explicar, abans que a demonitzar a l’adversari ultradretà. Com a exemple posa a Macron davant Le Pen en el debat presidencial de 2017. “Som a temps de neutralitzar-ho  , (fins i tot aconseguir que desaparega, com a Ciutadans i quasi Podemos), a condició que tractem als seus votants com a persones, no com a energúmens, i als seus dirigents com a adversaris, no com a enemics”. (Pals de cec. Arguments i no escarafalls, El País Setmanal, 9 de juliol de 2023).
Amb les armes de la cultura, com pensava Machado?… Tal vegada és molt demanar en aquest país de tots els dimonis, que deia  Jaime Gil de Biedma.

“Perquè vull creure que no hi ha dimonis.
Són homes els que paguen al govern,
Els empresaris de la falsa història,
Són homes els qui han venut a l’home,
I segrestat la salut d’Espanya”
(Apologia i petició).