En 1962 l’advocat i escriptor xilé Ángel Botto León va escriure un llibre de ficció titulat La imbecil·litat humana no té límits. Jo no tenia en aquells dies edat suficient per a comprendre què intentava dir, però des de la portada- una representació del fong atòmic- em vaig sentir atret per aqueix llibre que arribava, com tants altres a l’escriptori del meu pare, critique literari. La seua lectura em va semblar divertida, però no la vaig considerar més que un relat quasi surrealista ambientat en un futur molt llunyà en el qual la humanitat arribava a la seua fi després d’una decadència cultural i de costums mai vistos. Per exemple, deia l’autor que les historietes -així es denominava als còmics a Xile-arribarien a ser amb el temps valorades com a obres d’art. També descrivia una societat on els joves vivien en una llibertat de costums inaudita. Tot allò que narrava aquesta obra i que semblava en aqueixa època una mica impensable ha ocorregut, més o menys. Falta solament l’hecatombe nuclear, però som a prop.

“En l’escala de les criatures sol l’home pot inspirar un fàstic perdurable”. La frase és de Cioran, el filòsof amarg que va escriure Breviari de podridura. Però la faig meua. El títol de la novel·la de l’escriptor xilé, també. Crec que també se li atribueix a Einstein.
La imbecil·litat humana certament és il·limitada. Es pot comprovar a cada pas, en la lectura de notícies que no són notícies, amb titulars enganyosos que només pretenen que continuem llegint fruslerías, banalitats sense fonamente ni veracitat, que a penes guarden relació amb aqueixa crida que ens va fer obrir l’espai després de rebutjar o acceptar el rest de cookies i les llistes de patrocinadors de la falsedat.
Igualment succeeix amb articles o columnes pretesament humorístics que pregonen, per exemple, les bondats de la floreta o en els espectacles que un tal Dávila, ex policia i ara reeixit artista comediant realitza amb ple absolut. El tipus es burla dels incauts que veuran les seues ximpleries, en les quals llança melons d’Alger a les seues cares i grolleries a granel per aqueixa boca.
El món, la vida, donen arcades. Una altra vegada Cioran: La vida no és sinó un estrèpit sobre una extensió sense coordenades, i l’univers, una geometria afligida d’epilèpsia.

CAPTAIRES I ZAFACONEROS


Hi ha reis servils i captaires superbs. Ho deia Georges Moustaki en una bella cançó, com totes les seues. Veig per la meua ciutat a un d’ells, sovint. Fa una mica de por, perquè parla sol (no porta mòbil a la vista) i va donant grans veus irades. És jove i pel que sembla viu en un barri popular on li coneixen bastant. Demana diners als vianants, però si no li donen alguna cosa segueix el seu camí a bon pas i tan tranquil. És alt i fort, no va mal vestit, al contrari, porta un abillament esportiu de bona marca a l’estiu i roba abrigada a l’hivern. A vegades pense que li crida a Déu, que ho desafia. Tal vegada és l’únic home lliure que jo haja vist en molt de temps. A París em vaig trobar moltes vegades als llegendaris clochards en el metre , amb els seus barrets d’ala ampla i els seus maletins on guarden el seu equipatge vital. No són humils, no. Més aviat altius, conscients que tenen el valor de viure sense treballar com a esclaus d’un sistema que han decidit esquivar.
També veig pels carrers a altres personatges que viuen en els marges de la societat, recollidors d’objectes rebutjats pels veïns en els contenidors de fem. Van amb un carret de bebé, a vegades, o de supermercat, que omplin amb artefactes inservibles que desballesten i aprofiten per a vendre’ls com a ferralla. Jo els cride “zafaconeros”, perquè a República Dominicana i en països del Carib es diu zafacón als contenidors urbans i la meua parella , que és d’allà, els ha batejats així. He de confessar que jo també soc una mica zafaconero i he recollit del carrer algun mobiliari estupend, antic però en bon estat, que adornen el meu estatge. Succeeix que alguns rebutgen els mobles antics heretats, que són de qualitat i de fusta autèntica, per a reemplaçar-los pels adotzenats i lletjos d’IKEA, que són de contraxapat i duren el mateix que la roba d’usar i tirar d’unes certes marques. També tiren peces de vestir que , encara que una mica desgastades, farien les delícies de Johnny Depp que ha tingut la idea de recrear el look clochard. Tinc diverses d’elles en el meu armari.
Soc client dels rastres, igualment. On trobada vells compact discs, bijuteria i roba.
En fi, que tinc ànima de clochard.
Una altra frase de Cioran, que admirava als captaires i era amic d’un al qual considerava com l’únic filòsof autèntic :
“El captaire és un pobre que , ansiós d’aventures, ha abandonat la pobresa per a explorar les jungles de la pietat”.

PÀNIC
La paraula pànic ve del déu grec Pa, amb aparença de faune i músic aficionat amb la seua flauta (siringa). Allà pels anys 70 uns desocupats artistes bohemis, entre els quals es trobaven Fernando Arrabal, Alejandro Jodorowsky i Roland Topor, es van reunir en el Café de la Paix de París i van fundar el moviment pànic. El grup va revolucionar l’escena teatral parisenca amb els seus muntatges, que anaven segons alguns benpensants , en contra de la llei i els bons costums. Sobre improvisats tablados, els pànics muntaven performances bestials, amb nus, fluids corporals i altres extravagàncies.
Raval, que encara viu a París, explicava llavors en un llibret (que vaig aconseguir en el rastre d’un amic equatorià) la “antidefinició” de pànic, com una manera de ser, regida per la confusió, l’humor, el terror, l’atzar i l’eufòria. Com a fonament filosòfic, els pànics tenien la memòria com a fonament de la vida i l’existència humana com a producte de l’aleatori.
Un dels filòsofs citats en el llibre (Le panique, 1973) és precisament Cioran.
“La societat, és un infern de salvadors. El que buscava Diògenes amb la seua llanterna era un indiferent”.