La gesta de les xiques futbolistes ha salvat als mitjans desinformativos d’un agost cruel i agostado de notícies, excepte pel serial tailandés i l’altre de la investidura i les seues barates. Use el terme tanguista de Discépolo perquè “el món va ser i serà una porqueria, ja ho sé”. I el futbol, que em perdonen els argentins, ho és. Un bon negoci i l’opi de les masses descontentes. Que al país del tango són legió i ara fan costat a un tipus al qual els seus propis seguidors diuen “El boig”. Parla amb el seu gos mort, al qual ha clonat, i amenaça a “els esquerrans de merda”, que òbviament no són els que usen la mà esquerra. A mi el subjecte em recorda a Maradona, tal vegada pel seu cap ultra poblat de pèls i les seues expressions de còlera. I la seua extravagància. Encara que si visquera Dieguito seria per a Milei un esquerrà apestoso.


Hi ha els qui han volgut vendre’ns , des del populisme d’esquerres i dretes als populars i socialistes, que el triomf de la selecció femenina de futbol a Austràlia és una conquesta feminista. Negue la major. Que un grup de xiques li peguen puntades a la pilota amb habilitat o bona fortuna-o totes dues coses alhora- no justifica tant d’escarafall, quan la discriminació de la dona en l’àmbit laboral aconsegueix xifres alarmants en aquest país. La taxa de desocupació femenina ronda el 15% segons els últims informes (els homes un 11,7%), en tant que la bretxa salarial aconsegueix en aquest cas el 16%. Si a això agreguem la infrarepresentació de les dones en càrrecs directius de les empreses cotitzades (només el 26%) és que tenim un problema.
Molt em tem que amb l’exemple d’aquestes esportistes d’elit moltes joves desitjaran emular-les i en comptes de seguir una carrera científica (necessitem mèdiques, infermeres, enginyeres, gent útil per a la societat) comencen a trepitjar pilotes.

A l’Argentina fa molts anys va existir una dona transgènere a la qual van anomenar La Raulito i el director xilé Lautaro Murúa va fer amb la seua història en 1975 una pel·lícula amb el mateix nom, que va fer època. La Raulito era seguidora del Boca Júniors (robava les seues samarretes trencant aparadors), la seua passió era el futbol i en una ocasió va irrompre en el camp de futbol enmig d’un partit i aprofitant un descuit de l’àrbitre que va detindre el partit, va ficar un gol per al seu equip favorit. A l’Argentina va ser una llegenda, es tractava amb Maradona i el govern li va concedir regalies i homenatges fins a la seua defunció, en 2008. Era una linyera, que en el lunfardo crioll significa pobre, algú que viu al carrer. Però la va redimir el fóbal com diuen allà. Passió de multituds, que diuen també els comentaristes esportius d’allèn les mars. Per a mi, opi del populatxo. Anomenen-me elitista o el que vulguen, ho sostinc.
Ah, i em mosquea que la Reina Letizia s’abrace i ix-te amb les reines del balompié abandonant tot protocol i decòrum. Canviarà els manolos o els Laboutin per sabatilles Lotus o Uhlsport , els taconazos pels tacs?
Panem et circenses deien en l’antiga Roma.

NO ESTIUEGEM
Quasi mig milió d’alacantins viuen a la vora de la pobresa. Més d’un terç de la població d’Alacant (37%) no disposa de mitjans per a donar-se unes vacances d’una setmana a l’any. Em compte entre ells, per cert, però també he de confessar que si disposara de diners suficients no ho faria. No sols perquè ja crec que he viatjat el necessari- quan tocava sent jove- i des que m’he jubilat viu en eternes vacances, sinó perquè les experiències d’alguns coneguts o familiars són tan dolentes que em farien desistir de tota obstinació.
Es van anar una setmana a un càmping que coneixen des de sempre, però que ha canviat d’amos i aquests no donen les mateixes satisfaccions i tracte als seus clients. El manteniment d’instal·lacions sanitàries brilla per la seua absència, els bungalós estan atrotinats, els banys comuns estan bruts i descurats. Un del grup familiar que degué absentar-se uns dies va reservar el seu espai i al seu retorn el va trobar ocupat, sense que se li donaren explicacions mínimament satisfactòries. I la factura per una semanita ascendeix als mil euros més o menys. Coincidència o no, molts dels acampadors han patit una infecció gastrointestinal.
L’aventura ha eixit a la llum en xarxes socials i els responsables van oferir paraules de bona criança, res més. Reconeixen la falta de manteniment però no la d’higiene, responsabilitzant als seus clients d’això, i tampoc assumeixen l’escassetat de serveis, ja que els acampadors han de desplaçar-se 6 quilòmetres a la localitat més pròxima per a proveir-se d’alimentació i articles de primera necessitat.
L’hostaleria està fent el seu agost aquest mes. Però el lobby hoteler és insaciable i pretenien allargar les vacances escolars per a omplir-se encara més les butxaques. Pagaran ells les guarderies d’estiu?
A aquest pas només podran vacacionar els rics i els que no tinguen obligacions familiars. Encara sort que ja s’acaba el maleït agost i ve l’anhelat setembre, la seua normalitat i les seues despeses associades. Però la vida continua després del parèntesi forçat en un país tancat i barrat per al necessari i urgent.

MATA I VICTIMARIO
Els mitjans desinformativos serveixen per a convertir al culpable en víctima i a la víctima en culpable.
Em pregunte què dirien aquests mitjans si la víctima fora un jovenet espanyol de classe alta i la seua victimario un cirurgià colombià d’extracció humil.
A Oscar Wilde, que practicava el que ara es diu yatching , va ser la víctima d’un jovenet ric i bonic, fill d’un marqués. No ho va apunyalar sinó amb el seu desdeny i abandó quan les coses van vindre mal donades i l’escriptor va anar a parar a la presó a causa de les denúncies per sodomia del pare de Lord Alfred Douglas, amant de Wilde, que el va plomar com va voler rebent d’ell diners, afalacs i viatges. A Wilde ho va lapidar la premsa i la societat de la seua època i va acabar malvivint a França, oblidat de tots sota un nom fals.
MENTIDES PIADOSES
Un familiar meu ha sigut diagnosticat d’un càncer, als 75 anys. I després d’àrdues vacil·lacions ha hagut de reunir valor per a confessar-ho a la seua família més pròxima. Dur glop, per a tots. En la pel·lícula The Farewell de la xinesa Lulu Wang, una xica xinés americana torna al seu país natal per a acompanyar a la seua àvia, malalta terminal de càncer de pulmó. L’anciana, que ignora la seua condició de quasi moribunda a causa de la complicitat dels metges i els seus familiars, fa tai chi i excepte una tosecilla sembla gaudir de bon ànim i salut. L’explicació de la mentida piadosa (que seria un delicte als Estats Units i, a la qual la neta s’oposa en principi), és que a la Xina l’individu no existeix sinó en relació a la comunitat: la família, l’estat, etc. I per tant, ha d’assumir la responsabilitat de patir la pèrdua d’un familiar en silenci, per a preservar-ho d’ansietats. “El càncer mata…però de por”, es diu allí. L’àvia sobreviu des de fa sis anys, contra tot pronòstic i sembla que els enterrarà a tots. És una història real, ens revelen al final.
La jugadora Olga Carmona degué ignorar , es diu que per voluntat de la seua família, la mort del seu pare durant el partit definitiu, en la final del campionat mundial. Mentida piadosa?