Els diaris d’escriptors, intel·lectuals i periodistes (faig la diferència) resulten sovint més interessants que la ficció, com el del canviat de nom autor francés Jules Renard, un clàssic del gènere per les seues saboroses frases, que sovint són pastura dels caçadors de cites, com aquesta datada el 26 de juny de 1900: “Preferisc ser maleducat que trivial”. Renard va ser un “enfant terrible” en aqueixa societat francesa commocionada per el “affaire Dreyfus”, en una època en la qual respiraven Wilde, Alfred Jarry, Toulousse-Lautrec, Verlaine, artistes trencadors i radicals. A mig camí entre l’humor pur i la lucidesa, Renard recomana no llegir als contemporanis: “Amb ells un sempre s’equivoca”. El seu diari, inconclús per la seua prematura mort, als 46 anys, és un fresc de la societat del seu temps pintat a traços enèrgics, veloços i magnífics.

Un altre cantar són els Diaris d’Arcadi Espada, periodista, professor universitari i precís analista dels mitjans, que més que confessions personals, és una bitàcola de lectures de premsa en la qual res escapa a la seua dissecció, tan freda i precisa com la d’un cirurgià. El periodisme “cultural”, en el qual la crítica literària o artística rigorosa brilla per la seua absència, el fotoperiodisme, efectista i mentider, que enquadra cadàvers d’africans en una platja europea fent semblar indiferents als banyistes , i els boirosos marges entre periodisme i literatura, són l’objectiu d’aquest microscopi implacable on fixa la seua atenció . “El periodista és un ser masoquista i amb una naturalesa molt pròxima a l’escorpí que travessa el toll a costa d’una granota”, afirma Arcadi Espada.

El dietari, segons els estudiosos, va sorgir del món dels números, en l’ofici humil dels comptables comercials. I passa a convertir-se, amb la modernitat, en testimoniatge històric al mateix temps que personal, en espill íntim que deforma a vegades la pròpia imatge o la dels altres. Així veiem a Virginia Wolf confessant que odia l’accent de la seua cunyada jueva o menyspreant a les dones que van de compres (“S’ho prenen tan de debò”).

Però entre els diaristes, el que s’emporta la palma és Kafka, els diaris de la qual superen en interés a les seues grans novel·les. La seua prosa és bruta i pura, característica de la gent que pensa intensament. Entre els conreadors il·lustres del gènere trobem alguns cèlebres suïcides, com el poeta italià Pavese, l’abans esmentada Virginia Wolf i a la poetessa Sylvia Plath, els diaris de la qual es conserven parcialment perquè van ser destruïts pel seu espòs, causant indirecte de la seua mort. Una cosa semblant va ocórrer amb els Diaris de Renard, i és que davant els diaris un es veu contemplant territoris pantanosos, on posar el peu pot afonar-nos en el perillós pantà d’aqueixa feble condició humana, que és també la nostra. En els seus Diaris, any 1903, un bon any per a l’escriptor que veu la reeixida estrena de la seua peça de teatre Monsieur Vernet, escriu amb data 3 de gener : “Un home que confia en el talent dels altres, a fi de poder dir: “M’han decebut”. I dies més tard: “Encara que no parla, se sap que pensa ximpleries”.

Llegir el diari íntim de Pessoa (Llibre del desassossec) no és lectura per a ànimes hipersensibles com la seua: “No posseïm ni un cos ni una veritat-ni tan sols una il·lusió. Som fantasmes de mentides, ombres d’il·lusions i la meua vida és vana per fora i per dins”. D’ell, va dir Octavio Paz que la seua obra és la seua biografia. Una biografia marcada pel desencantament, la melancolia i el buit. Cal preguntar-se, doncs, si l’afany d’escriure diaris personals no és sinó un exercici d’equilibrista en la corda fluixa de l’existència o un álibi contra la mort.

L’ALTRE COSTAT DE LA VIDA

Un de les meues dietaristas predilectes és el filòsof Salvador Pániker, que ens va deixar mostres de la seua vasta cultura i saviesa existencial en diversos volums de Diaris publicats entre 1985 i 2015, poc abans de la seua mort. Pániker va ser un actiu lluitador pel dret a la mort digna o eutanàsia i en Diari de Tardor torna sobre l’assumpte amb interessants reflexions. “Deia Arthur Koestler que l’eutanàsia, com l’obstetrícia, és una manera de superar un hàndicap biològic. Jo afegiria que l’eutanàsia voluntària -i subratlle’s això de voluntària- és, abans de res, un dret humà. Un dret humà de la primera generació de drets humans, un dret de llibertat”. El filòsof espanyol, amb arrels familiars orientals, va passar del catolicisme a una “religió a la carta” en la qual es fonien la seua herència espiritual hinduista i la seua descreimiento enfront de les imposicions culturals. Per això, llegir els seus dietaris és un saludable exercici mental i al mateix temps la possibilitat de conéixer a través del seu testimoniatge vital tota una època històrica d’Espanya, que ell va viure en primera persona com a personatge destacat de la societat que va abastar des de la política a les lletres.

No voldria oblidar en aquest recompte dels meus cars diaris a Iñaki Uriarte, articulista i crític literari, més conegut per la seua labor com a escriptor de diaris personals simpatiquísimos, que parlen d’un personatge sui generis que observa el món o la realitat amb una mirada a vegades innocent, altres vegades cínica. “Soc un mitòman al qual li agrada buscar-los les cosquerelles als mites”, diu en el volum que comprén entre 2004 i 2007. Uriarte no té problemes per a fer broma amb els seus orígens bascos: “M’agradaria saber basc, clar, com m’agradaria no haver fumat mai. Però en la meua vida he intentat res per a remeiar-ho”.

El més càustic de tots els dietaristas és, per a mi, el poeta italià Cessara Pavese. En els seus voluminosos diaris reunits sota el títol “El Oficio de vivir”, destil·la misogínia i verí autodestructiu i al llarg de les seues pàgines repletes de cites i reflexions íntimes un augura que la seua trista final era una mort anunciada.

Del 12 de juny de 1938: “Com vulga que a una dona cal deixar-la abans o després, el mateix dona deixar-la de seguida”. Del 12 de febrer del mateix any: “Vols saber en què pensa una dona quan li demanes que es case amb tu? Lee Moll Flanders”. El personatge de la pecadora cerca fortunes de Defoe exemplifica per a Pavese la perfídia intrínseca que atribueix a la condició femenina, alguna cosa que aconseguim comprendre quan mirem la seua tortuosa vida i els seus conflictes amb dones derivats d’una possible impotència sexual. “En la vida els succeeix a tots que es troben amb una puerca. A poquíssims, que coneguen a una dona amant i decent. De cada cent, noranta-nou són puercas” (5 de febrer de 1938).

En L’ofici de viure trobem igualment tota una panòplia d’interessants reflexions sobre el fet artístic, que constitueixen el seu mèrit més rellevant. Allí, l’artista que les llija podrà trobar claus que ajuden a entendre els intricats mecanismes de la creació artística o intel·lectual. Les últimes entrades d’aquest diari monumental i dolorós esglaien: “Tot això fa fàstic. Un gest. No escriuré més”. El 27 d’agost de 1950 és trobat mort per una dosi de somnífers en un hotel de Torí.

En el nostre temps ja apareixen els diaris escrits amb el suport dels moderns mitjans tecnològics, com Instagram on ella diu viure “com Alicia travessant l’espill”. És el cas dels de l’escriptora espanyola Marta Sanz, “Part de mi”, que van sorgir en el curs dels primers dies de la pandèmia. La primera entrada, el 17 d’abril , comença amb la imatge d’una caixa de costura amb els fils de l’àvia. El to intimista del relat autobiogràfic continua amb les fotos de familiars, mascotes, amistats, records. També lectures, una novel·la de Pavese (El bello verano) a la qual dedica aquesta reflexió: “Ens conta una història d’innocència trasmutada en ingenuïtat dolenta, desencantament. És una història de contagi i presa de consciència, moralista i moral. Sovint ni el sexe i la sexualitat no ens ajuden a eixir de cap lloc”.

Confessions o més aviat confidències de tota mena, tot el que s’oculta en la golfa de la memòria, apareix o emergeix al llarg d’aquestes línies d’un dietari innovador. Potser no tan trascedente com les novel·les d’aquesta talentosa escriptora a la qual algú ha arribat a comparar amb Patricia Highsmith. Però també allí radica l’encant dels diaris, que a vegades revelen l’altre costat de la vida entre el nimi i la cotidianeidad, i es converteixen en joieria literària. Molt aconsellables com a lectura estival sobre l’arena o la gespa.

El cineasta italià Giovanni (Nanni ) Moretti va rodar uns diaris muntat en una Vespa , en 1993.El resultat és una irònica mirada sobre la Roma urbana i les illes italianes. També molt recomanable com a “lectura” estiuenca.

Finalment, poden Vostés iniciar un diari, però no el recomane perquè jo mateix l’he intentat en innombrables ocasions sense èxit. No han interessat a ningú, ni a mi mateix.