Teatre Arniches va obrir la temporada de dansa estiga dissabte 19 de gener amb les companyies  Provisional Danza i Compañía Nómadaque s’uneixen per a crear un nou treball, que compta amb la interpretació de dos grans de la Dansa. Un duo titulat “Una vez más”, amb Carmen Werner i Roberto Torres.

50 minuts que comencen amb un ball en efecte espill amb, d’una banda, abraçades i rodalia i moments d’oci amb vi Marina Alta i tabac per a tots dos. Però també, amb paraules que poden resultar dolientes i on diverses vegades una americana tirada al sòl simbolitza la feblesa d’ella. Els personatges poden ser ells mateixos, uns ballarins que vénen a dansar a Alacant un dissabte qualsevol. La vida mateixa.

Hores abans de l’estrena a Alacant ens rep Carmen Werner, una de les sòcies creadores del projecte i fem un repàs ràpid de l’obra, les seues relacions professionals, d’ella i de les accions de responsabilitat social que emprén en el sector.

Pregunta: “Una vegada més” estrenada l’any passat, per les teues declaracions, deixa implícit una guerra de gèneres on està present la manipulació i on la convivència té una certesa relativa.

Resposta: És la realitat. No tant és la guerra sinó la supervivència. Per al meu hi ha dues races, l’home i les dones, on existeix la manipulació que la manegen les dones, fins que ens maten. La peça és àcida i dolorosa a més de ser jocosa i divertida, realitzant un contracte continu.

P: Amb la teua parella en “Una vegada més” crec que és la primera vegada que balleu professionalment junts, però crec que us coneixeu bé des de fa més de 15 anys, on has dirigit fins i tot peces per a ell.

R: La meua relació amb ell és increïble, Ha sigut fàcil crear amb ell i molt agradable.

P: Quina dimensió li aporta que dos grans ballarins desenvolupen una obra com “Una vegada més”?

R: No aspirem a cap dimensió, està tot fet. El que m’importa és passar-ho bé en escena i que el públic el passe bé.

P: Per aquesta relació que tens, quina és la teua complicitat des de la dansa amb Tenerife?

R: Porte molts anys de relació amb Roberto i vaig començar a Tenerife amb un solo en el Teatre Victoria. També he tingut grans ballarins en la meua companyia de les Illes Canàries que m’ha permés per tant estar molt a prop.

P: Em sembla molt madur que dues companyies professionals s’unisquen per a fer un projecte conjunt: La Provisional i Nòmada. No et sembla que hauria de ser un valor per a explotar en més ocasions, el fet de compartir per a sumar?

R: Això s’està fent molt. Jo tinc vincles amb companyies de Veneçuela, el Japó, Mèxic i Espanya, ho faig molt. Si no es fa més és per viabilitat pressupostària. Per tant, els intercanvis i les coproduccions són un fet real en la nova dansa.

P: 30 anys, que ja són molts, destaque en tu el que tens un projecte coreogràfic compromés i més directe amb el públic on cada pas de ball t’acaricia. Estar prop de la gent em sembla també d’una gran maduresa també.

R: Clar, perquè jo em sent públic. És veritat que si penses en el públic no faries res. Jo em sent a veure el que faig, perquè ho grave tot. I si jo m’avorrisc llavors, com sóc públic, sóc capaç de tindre aqueixa lectura o aqueixa tessitura. Deixe de ser coreògrafa i passe a ser públic, des de la meua visió, per a saber on està el meu treball.

P: La vostra proposta i objectius de la Fundació Carmen Werner per a la Dansa Contemporània em sembla d’una altra lliga. Un compromís social de gran envergadura per a la promoció de la dansa i la formació i desenvolupament de ballarins. Ens pots comptar el hui de la Fundació?

R: L’actualitat de la Fundació són coproduccions, beques i residències. Els becats són internacionals principalment d’Amèrica Llatina i Àsia. Hi ha hagut coproduccions amb Xile, Colòmbia, Mèxic, l’Uruguai i el Japó i això dóna molts beneficis a la creació, no tant econòmics.

“Qui balla al gener, balla l’any sencer”. Teatre Victoria, Santa Cruz de Tenerife.