Com a preàmbul a l’inici de les festes de Moros i Cristians de Villena, el seu Teatre Chapí va tornar a organitzar les jornades de Portes Obertes on se celebren diverses sessions de visites guiades a l’espai realitzades per professionals del teatre.
Teatre Chapi que fos i que segueix sent. Que fos perquè seria essencial que en altres teatres de la província imitessin aquesta experiència de Villena que il·lustra i acosta a la ciudanía els seus espais culturals. Que segueixi sent és perquè sigui una dinàmica que no es perdi i que fins i tot en algun moment pugui duplicar durant l’any, seguint per exemple el calendari fester, podent realitzar altres sessions gratuïtes en l’Equador Fester o per les Festes de l’Edat mitjana de març, solament com a suggeriment i que segur tindria un gran èxit també, a més de les visites que es realitzen un diumenge al mes per part de l’Oficina de Turisme que té un petit preu d’entrada.
El Teatro Chapí és un Teatre de la gent. No solament perquè adapta la seua programació a una audiència fidel de la ciutat, de la comarca, de la província si no perquè obre les seues portes a la ciutadania per descobrir els seus secrets que no estan a l’abast en un dia de funció. Participar de les jornades de portes obertes és conèixer la seva història, atendre i descobrir espais que ens són habituals quan un va allí i, a més, gaudir d’algunes anècdotes més o menys divertides de la seua vida d’ahir i de huí.
El Teatre-Circ Chapi va ser un projecte inaugurat el 20 de juny de 1885 amb la sarsuela “La Tempestat” a la qual va assistir el compositor Ruperto Chapí en la qual fins i tot va dirigir diversos nombres de l’obra entre l’entusiasme dels seus paisans presents en la representació. El Coliseu en 1908, per ser de fusta i donat el seu estat, han de tancar-ho i desmantellar-ho. Va ser al desembre de 1925 quan es va inaugurar el Teatre Chapí tal com ho coneixem huí dia, d’estil neomudéjar en els seus laterals i del classicisme en la seva façana, molt més auster que el primitiu projecte de l’arquitecte José María Manuel Cortina.
En la nostra última visita vam tenir l’oportunitat de descobrir la col·lecció de maquetes escèniques de les Sarsueles i Opera compostes per Chapí. Vaig tornar a trobar-me amb el projector de cinema d’època que s’utilitzava per a les passades de cinema en el Teatre que funcionava amb elèctrodes i no amb bombetes.
El hall posseeix el gran mural del Cinema Imperial obra de Vicente Melió de 1958 que després del seu tancament van acordar donar-ho a l’Ajuntament que va trobar aquest lloc amb mesures gairebé exactes. Recrea l’atorgament de la Carta de Furs i Privilegis a la ciutat pels Reis Catòlics, així com escenes costumistes i agrícoles amb una significativa presència dels tradicionals alls.
Novament vam tenir l’oportunitat de conèixer la història de Joaquín María López, villenero que va ser president del govern, i que era conegut com “pico de oro” per la seva habilitat per a l’oratòria. Tant va ser així que segons explica la “llegenda”, La seua Majestat la Reina Isabel II va ordenar conservar la seuva llengua i puc confirmar que allí està, en una vitrina, al costat d’altres objectes, en el Teatre Chapí.
Un teatre a la italiana, per això de facilitar l’observació al públic, no solament de l’escenari si no especialment de l’altre públic. Una tendència arquitectònica, la ferradura, que pretenia la màxima connexió del públic amb el públic: l’altre teatre, més realista.
Solament destaco dues anècdotes, de les tantes que van explicar, com són l’anomenada FILA ONZE, que diuen que des d’allí “no es veu un pijo”. També ens va resultar divertit la Sala d’Assaig que allí també la coneixen com la Sala dels dos pianos. I és que realment hi ha un u però que, en reflectir-se en un gran mirall de la mateixa, confon, i sembla que hi ha dos pianos.
Una jornada molt interessant d’un lloc tan proper i amb tantes possibilitats. Un lloc habitual per als públics intranquils que necessiten estar connectats amb l’oferta cultural de l’entorn.
Comentarios