La vida en una cançó, això és el que ens comptarà la banda d’Almeria LEONE, aquest pròxim dissabte 29 de maig en el Teatre Arniches.

Cançons. D’això s’ha alimentat el rock and roll tota la vida. Cançons imperibles. Cançons que emocionen i acalambran. Cançons que s’enllarden fins al fons dels sentiments. Cançons que abracen el popular per a besar l’universal. Cançons amb cos i regust. Cançons, vaja, hui escasses en el panorama musical espanyol.

El segon àlbum de Leone ens el recorda: la vida es resumeix en una cançó. Amb un títol coheniano i precís, el primer volum de Canciones de amor y odio  –ull, el següent lliurament ja està gravada– no sols testimonia la productivitat de la banda, sinó que aprofundeix en les coordenades del seu brillant debut, La vida no vale nada (Clifford, 2017). El quartet va treballar sobre unes vint-i-cinc peces durant un any i el fruit és ací: una col·lecció sense fissures en la qual mana ella, la cançó.

El grup madrileny d’arrel d’Almeria manté la seua accentuada essència –uns Mink DeVille ibèrics que creuen l’altiplà en direcció al port?–, encara que evolucionada amb grandesa. Estem davant uns Leone eixamplats. Jesús Canet canta amb més soltesa i aplom, mentre que Juan Pérez Marina (guitarra), Manuel Cahuchola(baix) i Jesús Alonso (bateria) acaben de remoure un llibrell d’enllarde llatina. Sí, els sonaran aquests noms, adobats en mil fronts de l’underground més avançat del país.

Folklore electrificat i intoxicat de literatura flamenca. Leone han obert el pot de les essències per a demostrar que el rock espanyol era això. El disc, un cancioner amb onze parades sense desaprofitament, arranca amb ‘¡Que no se acabe la música!’, una simbiosi perfecta de bolero rock. Inevitablement ens recordem de Corcobado –Jesús i Juan han tocat molts anys amb ell–, al compàs d’aqueix grilló reverberat, com una estructura espectral per a un Canet que no implora amor: ho celebra.

La lírica coplera aflora en ‘Presentimiento’, trufando una psicodelia retozona al Allah-Les. Sang torera apuntada a la reixa. En aquesta línia, ‘Si tu no em vols’ podria assemblar-se a la perversió d’ajuntar a Concha Piquer amb Guadalupe Plata; Leone serpentegen per la riquesa de ritmes de Jesús Alonso per a profanar la tradició i recrear-se amb els rebles. Per part seua, ‘A la orilla del mar’  és pur Leone. Aires de cantina. Dicció meridional i portenya. Una joia amb aromes d’anada i volta que posa de manifest el domini de Canet en el maneig de la poètica de la cançó popular.

La instrumental ‘El patio’, títol sempre associat a Triana, posa un peu a Andalusia i un altre a la frontera americana, trompeta inclosa. La deliciosa ‘La noche’, engalipadora amb aqueix crepitar de guitarres, assumeix el cànon bolerístico d’impetrar a Déu per un desamor en relat nocturn; rastres dels Kinks i de Gabinet Caligari, en la senda del no tan llunyà ‘Kriminal tango’. I la coctelera continua funcionant en ‘Nuevo día’, una altra picada d’ullet als anys florents de Lole i Manuel, però en un ritme motorik d’embolcall noise.

Soroll, kraut i western es donen la mà en el bolero ‘Qué dice la gente’, interpretat amb cruesa per Canet, amb l’ombra de Roberto Carlos després de si. El vocalista es va inspirar en una melodia que li va escoltar la seua mare mentre dormia al seu últim nét per a donar forma a ‘La niña y la luna’, irresistible nana elèctrica concebuda per a dormir les penes i que esdevé en rumba rock, amb fuzz, ressons de cúmbia en la percussió i el clar homenatge a les Grecasen les tornades. Nonainos, es reconeixen ells.

De la mateixa manera, ‘Hoy vengo a confesar’  completa el rosari de tributs intrínsecs, en aquest cas amb Els Brincos, Els Chunguitos i Lola Flores subratllats en el santoral. El frenesí decibélico del final adverteix del que són capaços en directe. I per a tancar, ‘Todo se acaba’, una balada acústica que apunta pistes sobre el que Leone guarden en el calaix i encara està per vindre. Tot s’acaba? Menteixen. Hi ha Leone per a estona. Romàntics i ponzoñosos. I això mereix un brindis. Per les cançons.