Hi ha una frase seua que repeteixes una vegada i una altra. T’apropies d’ella com si anares tu qui ha ordenat aqueixes paraules perquè diguen just el que han de dir, just el que sents. Les paraules no són de ningú, dius. I tornes a la impostura i a l’apropiació: no és que escriure em produïsca un gran plaer, però és molt pitjor si no ho faig.

Saps de quina parla. Saps a què es refereix. És la resposta a la pregunta que formulava Rilke en la primera de les seues cèlebres cartes: examine aqueix fonament que vosté crida escriure; pose a prova si estén les seues arrels fins al lloc més profund del seu cor; reconega si es moriria vosté si li privaren d’escriure. Ell va començar a sentir-ho amb tot just dotze anys. Com a Capot. Com tu. Encara que llavors, quan escrivies aquelles primeres línies insubstancials, hagueres sigut incapaç de respondre. Ara sí, dius. Ara sí, repeteixes, conscient del doble valor d’aqueixa afirmació.

Ho imagines moltes vegades escrivint a bord d’un petrolier. Tancat en la seua cabina. Lliurant una batalla entre la necessitat d’escriure i la certesa de la futilitat de les seues paraules. Escrivint malgrat tot, dius. El fet que passara un temps de la seua vida com a marí mercant és només una anècdota més en la seua biografia. Una dada que manca de la transcendència d’uns altres, va treballar a França com a traductor fugint de la guerra de Vietnam o va estudiar literatura francesa i italiana per a acabar llicenciant-se en literatura anglesa per Columbia, i que, no obstant això, s’enarbora en totes les contracubiertas dels seus llibres com la bandera d’una fita extraordinària. Com si tinguera mèrit, dius, haver-se dedicat a un ofici radicalment oposat al d’escriure. Et recordes de Bolaño i del seu treball de vigilant nocturn en un cámping i penses que la teua biografia manca d’interés perquè no eres més que un professor i que, tal vegada, no n’hi ha prou amb viure una sola vida per a encadenar-se a aqueix amo noble però despietat del qual parlava Capot.

Vas llegir Leviatan en una d’aqueixes col·leccions de periòdic. Encara desconeixies el que es podia fer amb les paraules i la novel·la et va fascinar. Venies de llegir llibres de poesia com un fonamentalista dels versos. Les novel·les t’avorrien perquè només havies llegit novel·les avorrides. Leviatan va obrir una finestra a la qual vas traure el cap per a contemplar un espectacle literari que ignoraves. També ignoraves que el germen d’aquesta història està ja present en el tercer llibre de la seua obra més aclamada: Trilogía de Nueva York.. Te la va recomanar un tipus estrany que coincidia amb tu en alguna assignatura de literatura llatinoamericana i al qual només t’unia haver anat a l’institut amb la seua germana. Sempre tenia com un fil de bava entre les dents i un milió de tics nerviosos. Et va parlar d’ell amb una passió i un fanatisme que et va admirar. Tampoc sabies que podien existir groupies d’escriptors. Eres massa jove i ignoraves massa coses.

Després van vindre El palacio de la luna y El país de las últimas cosas. Subrayaste hasta el exceso Experimentos con la verdad, una miscel·lània al voltant de l’ofici d’escriure que inclou entrevistes, assajos, els relats del quadern roig i un text sublim, Un pregària per Salman Rushdie, en el qual confessa que abans de posar-se a escriure, cada matí, pensa en Salman Rushdie i resa per ell. Resa perquè la seua vida corre perill pel fet, aparentment insignificant, d’escriure en llibertat. Quan ho vas llegir per primera vegada, i en cada retorn, et preguntes si tu series capaç de tant de valor.

Amb Smoke vas descobrir la seua faceta de guionista. Vist Blue in the face, en versió original, amb aqueixa xica que et tornava boig i ho continua fent, en els ja desapareguts cinemes Astoria. Després va arribar Lulú on the bridge, la primera pel·lícula escrita i dirigida íntegrament per ell. El cap et va explotar. La teua i la dels teus amics, amb els quals vas anar a veure-la al cine club del teu poble. Recordes les interpretacions acalorades que us va suscitar i que vau compartir després de la projecció en, el també desaparegut, Vidre. Tot s’esfuma, dius. O s’entela, o s’embruta, o envelleix malament.

Vas devorar, amb aqueixa gola que s’apodera de tu quan una mica desperta el teu interés, El libro de las ilusiones, Brooklyn Follies, Sunset Park, o l’imprescindible Diario de Invierno, però cap d’ells et va causar l’impacte dels primers llibres.

Tens un compte pendent amb La música del azar. Has sigut incapaç de llegir la novel·la, encara que siga un dels seus títols més coneguts, que conté en si mateix una paraula que s’oculta darrere de totes les seues històries: l’atzar, les casualitats que porten a un personatge a situacions extraordinàries, a altres mons dins del nostre propi món. No has pogut llegir la novel·la perquè et vas topar amb una versió cinematogràfica que et va desagradar i per aqueixa mania teua de no llegir un llibre que ja has vist en cinema. Només una vegada has vençut el recel, amb El club de la lucha. Algun dia parlaràs d’aqueix llibre i de Palahniuk i de la seua influència en tu com una possessió demoníaca.

Fa quinze anys li van atorgar el Premi Príncep d’Astúries de les lletres, més d’una dècada després li ho van donar també a la seua dona, la novel·lista Siri Hustvedt. El seu discurs és un manifest que tot escriptor, almenys tots els que barallem contra aquesta febre, hauria de llegir. En ell es pregunta per què algú voldria dedicar la seua vida a escriure. I la seua resposta sembla obeir, no sols a la seua pròpia interpel·lació, sinó també a la de Rilke: perquè no té més remei, perquè no pot fer una altra cosa.

I tornes a la primera frase, a la qual repeteixes i fas teua, a la qual t’espenta i t’alça en els moments en els quals sents que això, colpejar un teclat per a ordenar paraules, és una cosa inútil del que eres incapaç d’escapar. Perquè no tens més remei, perquè no pots fer una altra cosa.