Dius que Gabo podria ser la teua iaia. L’ocurrència et fa gràcia i penses a repetir-la quan tingues ocasió, però t’envaeix la peresa en imaginar les vegades que hauràs d’explicar qui és Gabo i per què la teua iaia podria ser aqueix escriptor colombià guanyador del premi Nobel.

Hauries d’explicar, per exemple, que t’agradaven les històries de la teua iaia perquè en totes elles hi havia alguna cosa de fantàstic i real. No sols les històries, dius, sinó la manera d’explicar-les. Hauries d’explicar, també, que ella i Gabo tenien la mateixa veu, la mateixa força narrativa que t’arrossega fins a un món en el qual el màgic i el quotidià conviuen i es confonen. La mateixa veu i la mateixa força a pesar que ella no sabia ni llegir ni escriure. Històries d’aparicions i de morts que porten missatges del més enllà. Històries de fantasmes que cohabitaven amb els vius com qui té una mascota. Històries com la del dia en la qual ella va caure malalta i va veure entre deliris de febre al seu pare, a qui no havia conegut, als peus del seu llit, i el va reconéixer, encara que mai havia vist el seu rostre. Històries que transcorrien en un lloc que a tu se t’antullava tan exòtic com Macondo. Un Macondo àrid i manxec que, igual que el de Cent anys de soledat, no era només un escenari, sinó un personatge més que viu i sent.

La seua obra està plena de llibres que brillarien per damunt de qualsevol bibliografia, El amor en los tiempos del cólera, Crónica de una muerte anunciada, El otoño del patriarca, que es fan xicotets a l’ombra de Cien años de soledad, com a germans acomplexats per l’èxit aclaparador d’un altre germà que els supera en força, en enginy, en bellesa, perquè és, t’atreveixes a dir, el millor llibre escrit en llengua castellana. Aqueixa va ser la seua fortuna i la seua condemna, dius. És molt més. És l’ànima de la literatura llatinoamericana, la metxa que va encendre el boom. Tots tenim en la nostra vida, almenys com a lectors, un moment per al boom, una època en la qual no podem deixar de llegir les seues obres, i les de Cortázar, i les de Carpentier, i les de Carlos Fuentes, i les de Juan Rulfo.

No existeix cap escriptor que haja llegit Cien años de soledad i no haja sentit el seu influx. Després de llegir-ho vols escriure com ell. Després de llegir-ho vols cremar tot el que has escrit. Després de llegir-ho sents el mateix que va sentir ell quan va llegir per primera vegada La metamorfosi de Kafka i va destruir tots els seus relats manuscrits per a posar-se a escriure el que seria el seu primer conte publicat. És el millor llibre en llengua castellana, insisteixes. I malgrat això donaries qualsevol cosa per haver escrit El coronel no tiene quien le escriba, o Del amor y otros demonios, o Doce cuentos peregrinos, o fins i tot aquells que fugen del realisme màgic i de la ficció i es converteixen en cròniques periodístiques plenes de bellesa i literatura, com a Noticia de un secuestro o Relato de un náufrago.

Que Gabo podria ser la teua iaia ja ho sabies molt abans, però després de llegir la seua autobiografia, Viure per a explicar-la, descobreixes que la seua estratègia és la mateixa que la de la teua àvia: comptar a la seua manera el que van veure i van sentir, com si anaren testimonis de l’existència de dos mons paral·lels en els quals tot ocorre de la mateixa manera però res és igual. La seua vida es conta com una novel·la. La vida de la teua iaia podria explicar-se també com l’argument de qualsevol dels seus llibres. No sols per la confluència d’aqueixos dos mons bessons, el real i el fantàstic, i l’acceptació del sobrenatural com un fet quotidià, sinó per l’acceptació d’una altra realitat molt més terrible: la vida miserable que li va tocar viure. La teua iaia tenia dotze anys quan va quedar al càrrec de la seua mare cega i de la seua germana malalta. T’ho explicava així: a la meua germana, la pobrecica, se li va eixir el cor de la caixa, i la meua mare es va quedar cega perquè havia plorat tant en aquesta vida que, quan li van donar la notícia que el meu germà Federico havia mort en la guerra, les llàgrimes no tenien per on eixir.

Gabo, aqueix escriptor colombià que va anar a recollir el premi Nobel de literatura vestit amb una guayabera blanca, saltant-se el protocol que exigeix vestir de màxima etiqueta per a la cerimònia, que va ser amic de Fidel Castro, que va tindre durant un temps vetada l’entrada als Estats Units, aqueix escriptor que patia de golondrinos i que va plorar el dia que va haver de matar literàriament al coronel Aureliano Buendía, podria ser la teua iaia i haver escrit la seua història, la mateixa que la teua vas escriure i que dorm en un calaix com un intent frustrat de reproduir la seua veu. Ara, que ella ja no està, tornaries a aqueixes tres-centes pàgines, maldestrament escrites, per a recuperar, sobretot, el seu riure. També en això s’assemblen, ella i Gabo, dius, en el somriure sincer i pur d’aquells que vénen de la terra, que han menjat escorces de taronja rostides o que han viscut en una casa de tova.

Fa uns mesos, el teu pare, que és un lector voraç, et va confessar que s’havia aficionat als audiollibres per a acompanyar els seus llargs passejos. Aqueix mateix dia havia acabat d’escoltar Cien años de soledad. Vau parlar del llibre i de l’autor i del molt que li havia agradat i de com era possible que no l’haguera llegit encara, però no li vas parlar del pensament que aquella confessió havia provocat en tu. No un pensament, dius, un desig que va prendre forma quan vas penjar el telèfon: que la veu que va narrar per al teu pare la millor novel·la escrita en llengua castellana, fóra la veu, dolç i feta fallida, de la teua iaia.

Tanques els ulls i escoltes.