Moltes vegades creus que si la teua vida fóra miserable escriuries millor. Ell no ho va tindre fàcil, dius. Sents alguna cosa semblança a la culpa perquè pots escriure amb els peus calents i ell es moria de fred en una golfa sense calefacció. Va fer de llavaplats, cambrer, vendimiador, botons, encarregat del fem, descarregador de vaixells. En les seues estones lliures escrivia. No sols això, dius, escrivia a vida o mort. Tu mai sabràs el que és robar llibres per a poder llegir.

De tots els seus oficis, el que més et fascina és el de vigilant nocturn en un cámping. Et recorda a les teues vacances i als teus pares i a aqueixa mescla de sal i clor que t’impregnava la pell cada estiu. I encara que el teu cámping estava a Miramar i el seu a Castelldefels, t’agrada imaginar que vau coincidir. Inventes que estàs en la caravana, amb els teus pares i el teu germà, i que no pots dormir. Ixes per a sentir el fresc de la nit i et trobes amb ell. Eres incapaç de reconéixer-ho en aquell vigilant nocturn de rínxols negres i ulleres de pasta, que fuma sense parar i et parla amb un accent llunyà. No saps que comparteix pàtria amb Neruda, a qui sí has llegit. Tens setze anys i una innocència literària quasi virginal.

Vau nàixer el mateix dia i el mateix mes. Sempre que pots ho dius, com si fóra mèrit teu i no una coincidència insubstancial. No és només això, penses. També està aqueixa febre per escriure. I la necessitat de publicar. Et recordes de les paraules de Houellebecq: “no tant per a rebre l’aplaudiment del públic com per a sentir que la teua obra és real”. Enviava les seues novel·les i contes a concursos literaris de tot el país. Comparteixes amb ell aqueixa esperança. I el consol que el que escrius no és inútil, malgrat les cartes de rebuig acumulades. Li va ocórrer el mateix que a Jack London, dius, com un desig pronunciat a mitja veu o com un conjur: quan va aconseguir el seu somni, van publicar tot el que havia escrit, fins i tot les seues novel·les primerizas plenes d’ingenuïtat.

Et vas estrenar amb ell en gran. Res de mitjanes negres. Los  detectives salvages et va fascinar des de les primeres línies. Una vegada vas conéixer a un tipus en un taller literari, un ésser estrany que tremolava tot el temps, i et va dir que eres massa jove per a haver-ho llegit. Mai vas saber si es tractava d’un elogi o d’un retret. Després vas llegir unes altres de les seues novel·les. Obres mestres que et van semblar menors després d’haver acompanyat a Arturo Belano i a Ulisses Lima més enllà del desert. Et van commoure Estrella distante, Nocturno de Chile, Amuleto, Una novellita lumpen.

Després de Los detectives salvages va gaudir d’un èxit humil. La seua vida continuava sent austera. La seua dona, els seus fills, els seus amics, la seua afició als jocs d’estratègia, a les pel·lícules. I els llibres. Escriure a vida o mort. Però alguna cosa havia canviat, dius. Estàs quasi segur. Aparentment era el mateix tipus entranyable d’abric llarg que conversava amb els veïns del bar, de la llibreria, de la botiga de jocs. La seua manera de caminar era diferent, penses. Un home es coneix per la manera de caminar. Ací es tanca la seua actitud cap a la vida. El seu pas, dius, es veuria afectat, irremeiablement, per una malaltia que li trepitjava els talons i que acabaria per donar-li abast. I per convertir-ho en un mite. La mort té aqueix poder.

Malgrat l’agonia va continuar escrivint fins als últims dies de la seua vida. No a pesar, dius, sinó precisament per això. Va morir tan jove que ni tan sols va tindre temps de veure publicada la seua obra mestra. Potser el llibre més impactant escrit en castellà des de Cien años de soledad. Una obra amb tanta força que Patti Smith assegura que li va canviar la vida, que la va traure d’una profunda depressió. Et costa creure-ho. Sobretot per les pàgines plenes d’horror. És el llibre més extens que has llegit. La primera vegada que ho vas tindre a les mans et va fascinar el seu títol, 2666, encara que no saberes amb exactitud quina significava. Pensaves que mai podries amb els seus més de mil pàgines, tu, que eres de peces xicotetes, de llibres curts, de dosis controlades per a satisfer les ganes de llegir tantes coses. Ho vas devorar en un estat continu de sorpresa. Ell ho havia concebut com cinc llibres que es publicarien per separat. Per sort, va passar a formar part d’aqueix grup d’escriptors de testaments traïts. El llibre ha de llegir-se així, com un univers únic que t’engul i et sacsa i et mou de l’una a l’altra dimensió.

A vegades penses si aqueixa no va ser la seua moneda de canvi: convertir-se en un mite pòstum. Després vindrien altres obres per a sortejar la frontera de la mort, algunes incompletes, com Los  sinsabores del verdadero policía, o primerizas com El espíritu de la ciencia-ficción. Et preguntes, aleshores, si ell sacrificaria tot això per estar viu, si triaria continuar sent un escriptor sense èxit, escrivint a vida o mort, sobrevivint sense tot just diners per a un café, per viure vint o trenta anys més del que va viure. Et preguntes, aleshores, si ho sacrificaries tu. Intentes no dubtar i t’agarres, no et queda una altra, a les paraules de Menéndez Salmón: “escriu com si no anares a publicar mai”. Potser aqueix és el secret.