Intentes recordar la primera vegada que ho vas llegir i no encertes a identificar el moment. Recordes el llibre i la sensació de les primeres línies, fins i tot el sotsobre a meitat del relat perquè creies no comprendre res. El volum pertanyia, una altra vegada, a una d’aqueixes col·leccions que compraves en les fires del llibre d’ocasió. Les seues horribles tapes de color roig i gris, tancaven també uns relats de Tolstoi. Ja llavors et va semblar una combinació estranya, com si els dos autors compartiren l’únic llit disponible en arribar a un hotel, a mitjanit, a la meitat d’una tempesta. Els imagines arraulits en un catre tirant d’un i un altre costat de la manta. Era un llibre de pobres, dius amb un cert orgull, com si això ho dotara d’un valor afegit.

Pot ser que siga l’autor més influent de la literatura del segle XX. Influent no, corregeixes, tal vegada inspirador. A vegades penses que només és un escriptor de samarreta, una icona cultural, un Che Guevara de la literatura, un nom que se cita perquè atorga cert prestigi, encara que la majoria no hagen llegit més que les primeres línies d’aqueixa història en la qual un home desperta convertit en un insecte. Pocs passarien un examen sobre la seua obra, dius.

Durant anys, aquell volum compartit, va ser el teu únic contacte amb ell. Encara tardaria molt a arribar la col·lecció dels seus contes complets, que llegies amb l’obsessió d’esbrinar quins d’aquells relats van ser publicats per ell i quins van ser fruit de la traïció del seu amic Max Brod. No era només un amic, penses, era un devot, un adepte, un fanàtic de la seua obra. Per això va ignorar les instruccions que van trobar entre els seus arxius després de la seua mort: Tot el que deixe arrere en forma de quaderns, manuscrits, cartes, esborranys, etcètera, haurà d’incinerar-se sense llegir-se i fins a l’última pàgina.

Max Brod no sols va desoir la darrera voluntat del seu amic, sinó que va dedicar la vida que li quedava a fer apologia de la seua obra. A imposar-la, com explica Kundera en Els testaments traïts. Tal vegada a ell, al traïdor, li devem la imatge que hui tenim de l’escriptor, de la mateixa manera que li devem a Alberto Korda la fotografia del Che que hui ocupa milions de samarretes.

Aqueixa traïció, dius, també forma part del mite.

Un mite alimentat amb anècdotes com la de García Márquez, que ens explica com va destruir tot el que havia escrit després de llegir La metamorfosi, i com es va posar a escriure el seu primer conte en un estat de fascinació mental, provocat per la lectura del relat, que li va obrir les sendes d’una manera de narrar que no creia possible. Aqueix és el seu llegat.

Malgrat tot, malgrat l’atracció que senties per ell, la seua lectura et resultava dura, com el vessant d’una muntanya que has de coronar amb esforç si anheles la satisfacció del cim. Estaves convençut que era un problema de traducció, per això vas iniciar una nova cerca: la seua obra en un llenguatge més pròxim. A vegades tens la sensació que la teua vida és això: una cerca contínua d’idees i somnis. I vas trobar una edició de El proceso que s’acostava bastant a la teua quimera. Ara només havies de salvar un altre obstacle: llegir la novel·la sabent que mai la va acabar, que es tracta d’una obra incompleta. Però no inacabada, dius. I penses en Rodrigo Fresán i en la seua obsessió de reescriure els seus llibres cada vegada que es reediten dotant-los d’una àuria d’immortalitat, convertint-los en textos infinits. La versió cinematogràfica d’Orson Welles et va ajudar a comprendre que no hi ha obres d’art incompletes perquè no hi ha límits ni fronteres en l’espectador. Hi ha centenars, milers, milions de maneres de llegir.

Vas viatjar a Praga a la recerca de la seua ombra. Vas sentir la presència amenaçadora del castell sobre la ciutat. Et vas asseure en els cafés que ell freqüentava i vas obrir un llibre per a convocar el seu esperit, com si en llegir aquelles paraules estigueres lliscant el teu dit trèmul sobre un tauler de güija. En el callejón del oro vas buscar la seua casa, un enigmàtic número vint-i-dos, i vas travessar la porta amb una emoció de pelegrí. Vas emular la fotografia en la qual apareix davant el Palau Kinsky. Al parc Chotek vas començar a escriure un relat en el qual una panerola desperta convertida en un monstruós humà. L’última novel·la de Ian McEwan arranca amb el mateix plantejament. Tot el que sent la punxada de la seua obra ha escrit aqueix conte, dius.

Jeremy Irons li va prestar el seu rostre. En la pel·lícula apareix com un ser turmentat. Ho imagines demanant perdó a tota hora, martiritzat per un sentiment constant de culpa. La culpa és un invent molt poc necessari, vas escoltar en una cançó. En El proceso el protagonista és acusat d’alguna cosa que ni ell mateix arriba a esbrinar. Penses que aqueix era el seu sentiment vital. La seua obra està plena d’acusadors i condemnats. La seua obra està plena d’ombres que s’allarguen i s’encongeixen. Ante la ley, un dels seus contes més famosos, resumeix aqueixa actitud d’enfrontar-se a la vida assumint, ja de partida, el complex del fracàs. La seua obra és un remordiment continu. Només en els seus Diarios hi ha una mica de llum. No és una llum, dius, potser un rayo verde que li salva a través de les paraules. Alguna cosa que no té nom, però que tu coneixes molt bé.