Imagina un turista anglés fent balconing en Magaluf.
Imagina un adolescent ple de grans i un serrell desordenat i unes ulleres amb muntura de pasta.
Imagina-ho destrossant l’habitació d’un hotel.
Imagina’t que està borratxo quasi tot el temps, consumeix ketamina i va de festa en festa buscant sexe fortuït.
Imagina que empalma un cigar darrere l’altre i que li dona el mateix viure a Londres, Barcelona, Tiana o Berlín, perquè en el fons mostra un desinterés absolut per la vida.
Imagina a aqueix adolescent irritant que no voldries per res del món de veí, ni d’amic dels teus fills, ni molt menys de nuvi de la teua filla, escrivint una història, potser per pur avorriment, que es convertirà immediatament en una bomba literària.
Imagina un èxit sobtat que l’encimbella com la nova estrela de la narrativa anglosaxona.
Imagina més: una novel·la que representa les contrarietats de l’adolescència i la joventut actual, el sexe, les drogues i l’alcohol.
No pares d’imaginar: un llibre icona de la generació millennial.
Ho has fet? Has imaginat tot això? Ara imagina que Charles Bukowski i Breat Easton Ellis tenen un fill apadrinat per Chuck Palahniuk.
Ara imagina que no compta amb més de 19 anys.
Ara sí. Ara ja ho tens. Ara et fas una idea.
Truman Capot va publicar Otras voces, otros ámbitos amb 23 anys d’edat. Neruda va publicar Vint poemes d’amor i una cançó desesperada, amb només 20 anys. Mary Shelly tenia 21 quan es va imprimir Frankenstein. La novel·la de Susan E.Hinton, Rebeldes, va veure la llum quan l’autora no tenia més de 18 anys.  Mishima va publicar Confesiones de una máscara amb 23. Bret Easton Ellis Menos que cero amb 21. José Ángel Mañas Històries del Kronen amb 23. Els mateixos que Martin Amis quan va publicar El libro de Rachel. Rimbaud va sostindre entre les seues mans el primer exemplar d’Una temporada en l’infern amb no més de 19 anys. La mateixa edat que tenia aqueix adolescent anglés quan es va gastar quasi tots els diners que havia guanyat, gràcies a l’èxit de la seua primera novel·la, en drogues i prostitutes.
En una entrevista amb motiu de la publicació de la seua segona novel·la, Lolito, va confessar que no li agraden els seus propis llibres. Són realment dolents, va dir.
Enveges aqueixa irreverència. Enveges aqueix èxit prematur. Enveges alguna cosa que ja no pot ser teu, perquè estàs prop d’aqueixa edat en la qual s’arriba tard a tot. No és exactament una sensació de fracàs, però s’assembla massa. Jodorowsky diu que el fracàs no existeix, només és un canvi de camí. En això estem, dius. En una altra entrevista recent, en aquesta ocasió a Ray Loriga, vas llegir: ja estàs anant cap als anys on quasi tot el gros ha quedat arrere. És l’instant en el qual assimiles una sèrie de decepcions amb tu mateix. Un mai és l’individu que somiava ser en la joventut. En això estem, insisteixes. En això seguim.
La seua primera novel·la, Crezco, la que va publicar amb 19 anys, encara que assegura que la va escriure amb 17, pertany a una literatura vivencial escrita amb els budells i els pulmons més que amb l’intel·lecte. S’ha traduït a dotze idiomes i s’ha dit d’ella que és una sort del guardià entre el ségol del segle XXI. Això és a dir massa, penses. La seua redacció conté la força incontrolada de l’adolescent que fa tot com si fora la primera vegada i l’última, sense mesurar les conseqüències, sense artificis, sense enganys. Realisme brut remasteritzat en el qual aparentment no ocorre res, més enllà de l’inventari d’excessos del protagonista, obsessionat amb què el nuvi de la seua mare és un assassí, amb tindre sexe amb la xica més excitant de la seua classe o amb poder passar les hores ficat en la banyera mentre llig a Salinger o a Murakami.
No obstant això, si rasquem la superfície, trobem un retrat descarnat d’aqueixa generació a la qual li ho hem donat tot. Tot menys les eines necessàries per a enfrontar-se a la vida, dius. Xiquets davant problemes d’adults. Sobreprotegidos i exposats alhora. Abandonats a la crueltat de les xarxes. Evitar-los el sofriment és un altre tipus de perversitat, dius. Sense sofriment, sense frustració, els convertim en éssers vulnerables o en éssers monstruosos.
Els protagonistes de les seues novel·les són precisament això: un híbrid de fragilitat i aberració. Jasper de Crezco. Etgar de Lolito. O el narrador del seu següent llibre, Hurra, que continua mantenint aqueixa veu descarnada i crua per a parlar-nos precisament del que succeeix quan el mutant, aqueixa abominació entre la tendresa i l’horror, pren forma, creix, es manifesta i salta per una finestra per a estavellar-se contra el sòl.
Imagina un adolescent escrivint sobre el que els passa als adolescents en una època en la qual mai ho han tingut tan fàcil i mai ho han tingut tan difícil.
Imagina-ho escrivint sense embuts amb la temeritat característica de la seua edat, perquè no té res a perdre.
Imagina que el resultat és una veu original i una manera de narrar addictiva que ens emociona i ens escandalitza alhora: no pots deixar de llegir, però vols mirar cap a un altre costat.
Imagina que aqueix adolescent ha passat ja la trentena i continua escrivint en un apartament de Berlín, alié al fet que els seus llibres són el relleu de la literatura més controvertida i provocadora del segle XX.
I ara imagina, això és el més difícil d’imaginar, que el seu últim llibre es titula La historia imposible de Sebastian Cole. Imagina que és una tendra història infantil d’amistat. Imagina que no hi ha drogues, ni sexe, ni alcohol. Només fets impossibles.
Al final no hi ha tanta diferència, penses. Continua sent un xiquet que s’enfronta al món dels adults ple de pors i mancances i que ha substituït els narcòtics per amics imaginaris. No és un mal tracte. En això estem, dius. En això seguim.