Dius que hi ha autors que ens persegueixen. Dius que arriben a les nostres vides com una brisa que es cola per una finestra oberta. A vegades un huracà. Els seus llibres acaben en la teua prestatgeria sense que sàpies molt bé com han arribat fins ací.
Creus que va ser V qui et va parlar primer d’ell. De les seues cançons, clar. Ni tan sols sabies que era escriptor. No escriptor com es considera a Bob Dylan, dotant a la seua obra de caràcter literari en tant que la música és hereua de la poesia, sinó com a autor d’una extensa obra que inclou lírica i narrativa. Una obra escrita amb consciència literària. De fet, ell no tenia intenció de dedicar-se a compondre i cantar. Ell es concebia com a escriptor fins que un dia va escoltar en la ràdio a Dylan i va pensar que si aquell tipus podia tindre èxit amb aquella veu i aquelles lletres, ell també podia tindre-ho. D’alguna manera les seues dues vides han corregut en paral·lel, com els marges d’un riu que s’acosten i s’allunyen i mai arriben a tocar-se. Dues carreres monumentals en les quals cançons, títols, rostres, es confonen. Alguna cosa així com els De Niro i Pacino de la música.
Dius que hi ha autors i llibres que venen a la nostra trobada. Arribes a la ciutat, aqueixa ciutat que sembla fugir de l’aigua, construïda a esquena de la mar i amb un riu fantasma, ple de temors. La conceps hostil i per això busques illes, burladors per a esquivar la por i el desig d’estar en qualsevol altre lloc. Si és diumenge vas directament a una d’aqueixes illes: els estocolmers i Caravaca 14. Si és dilluns, et baixes de l’autobús en la parada de Plaza San Agustín. Saps que no aniràs a classe. Un altre matí perdut que et farà sentir culpable. Prop d’allí hi ha un d’aqueixos racons que et salven. Una llibreria d’ocasió en la qual rescates tresors assequibles a la butxaca d’un estudiant universitari. És una bona manera de començar la setmana, carregar la teua motxilla amb Anna Karenina o amb Rayuela. O amb aquell llibre que va cridar la teua atenció poderosament. Tal vegada per la seua coberta espantosa i acolorida. O perquè tenia imprés en roig el nom del cantautor canadenc al costat d’un subtítol exempt de connotacions: Cançons i nous poemes. Vas llegir aquell llibre, escrit per Alberto Manzano, autor que signarà quasi una desena de llibres dedicats a l’artista, envejant la seua vida bohèmia en Hydra i fascinat per les fotografies, totes en blanc i negre, en les quals veies una semblança quasi exacta entre el seu rostre i el d’un Dustin Hoffmann juvenil. Vas llegir també els poemes i, encara que no eres capaç d’entendre’ls encara, la sonoritat d’aquelles paraules, en edició bilingüe, van acariciar una cosa invisible dins de tu.
El llibre va acabar al fons d’una prestatgeria, oblidat i ple de pols, durant anys, fins que van tornar a la teua trobada els seus poemes per a salvar-te d’aqueixa sensació de buit que t’envaeix sovint quan no saps què llegir. Com tindre gana i que res assacie la teua voracitat. Fins i tot proves un mos, a penes unes línies o un paràgraf, però no aconsegueixes engolir. Et recordes donant tornades en aquella llibreria que hi havia darrere de la Facultat. Entres famolenc en un bufet lliure en el qual cap plat crida la teua atenció. El capritx de la teua memòria plena d’estudiants la llibreria. Tal vegada per a acréixer la impressió de desassossec i desorientació. Aqueixa és l’escena. Desenes de veus que es confonen amb les veus dels llibres que et criden. Igual que gossos abandonats que reclamen a lladrucs un amo que els traga d’allí. Estàs a punt de marxar-te sense res que puga omplir l’abisme àvid de paraules, quan s’acosta a tu un dels llibreters. Ho coneixes d’altres vesprades com aquesta, però a penes heu parlat. Porta un llibre a la mà. Abans que ho retorne al seu lloc en la secció de poesia, et fixes en el títol, Parásitos del Paraíso. Ell et mira, somriu i et pregunta si ho has llegit. No és una pregunta, dius, és una proposició. En la seua mirada albires l’enveja de qui anhela la virginitat davant una obra no consumada. Ni tan sols respons. Ho portes amb tu sense saber si ha sigut una bona elecció. Ha sigut ell, el llibre, qui ha triat, dius. Et recordes llegint els seus versos enigmàtics com qui busca una llum en els espais foscos d’aquella ciutat, d’aquells carrers, d’aquell apartament.
D’alguna manera sempre tornava. No et reconeixes un fan absolut de la seua música, més enllà d’un parell d’àlbums mítics i un recopilatori. No obstant això, la seua ombra apareix i desapareix una vegada i una altra de la teua vida. A vegades només un espectre. Com en els menjars a casa d’i C, a Kyoto, no la ciutat, sinó l’edifici que vau convertir en part de la vostra mitologia personal, en les quals sonava Liebeslied de Toti Soler y el seu Susanna. O quan vas descobrir Omega, la col·laboració d’Enrique Morente amb Sargantana Nick. Vas escoltar en bucle les musicaciones de Lorca i les versions de First We Take Manhattan o Take This Waltz, mentre miraves, també en bucle, la fotografia del disc en la qual apareixen junts, el granadí i el montrealés, asseguts en un bar de Madrid. Els imagines parlant de la seua passió per la música, la seua passió per Lorca, la seua passió per la vida.
De Lorca també va parlar en 2011, en rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. El seu discurs va ser un exercici de sensibilitat i agraïment. Va confessar que llegir a Lorca li va atorgar la consciència de posseir una veu poètica pròpia. Es concebia com a poeta per damunt de tota la resta, dius. En el seu discurs va afirmar: La poesía viene de un lugar que nadie controla, que nadie conquista. Así que me siento como un charlatán al aceptar un premio por una actividad que yo no controlo.
Les seues novel·les, El juego favorito y Los hermosos vencidos, no han tingut la repercussió que mereixen. Potser no eren aqueixes les novel·les que hauria d’haver escrit, dius. Potser hauria d’haver escrit la història de la seua vida. T’hauria agradat llegir, amb la seua veu, com va viure els dies en Hydra amb Marianne Ihlen, o els anys que va passar tancat en un monestir zen de Los Angeles, o la conversa amb Morente asseguts davant aquella taula plena de copes buides.
Sempre torna, insisteixes. L’última vegada va ser un regal de JG. Un dia va arribar amb el llibre Comparemos mitologías, el seu primer poemari. Et va dir que ho havia vist en una llibreria i que havia pensat en tu. No vas voler portar-li la contrària, però tu sabies que havia sigut el llibre qui va pensar en tu, qui va cridar l’atenció del teu amic, qui el va seduir per a anar amb ell.
Al novembre de 2016 vas despertar un dia amb la notícia de la seua mort. Havia mort mentre dormia. Fins per a això va ser humil, penses. Va morir igual que cantava en els seus últims discos: com un murmuri. Sol citar-se la lletra d’una de les seues cançons més recents com a premonitòria del final de la seua vida. Tu, no obstant això, tornes una altra vegada a les paraules del seu discurs: Si uno quiere expresar la grande e inevitable derrota que nos espera a todos, tiene que hacerlo dentro de los límites estrictos de la dignidad y de la belleza. Aqueix seria un bon resum del que va ser, del que significa, del llegat que deixa la seua poesia: dignitat i bellesa.