Primer vas saber qui era ell per casualitat. Després, quan ho vas conéixer, vas descobrir que les casualitats no existeixen.

Estaves encara convalescent. Tenies vint-i-set anys i no pensaves que alguna cosa poguera ser per sempre. Els dies i les nits es repetien alentint l’arribada d’un futur incert per a tu. T’avorries tràgicament, cada nit en el sofà, fins que vas trobar aquell programa, presentat per un escriptor que detestes, en el qual apareixia ell amb el seu somriure infinit i una baralla de Tarot a la mà.

L’endemà, vas anar a comprar el seu llibre i vas començar a llegir-lo ignorant que aquelles paraules canviarien la teua vida. Ara saps, quasi vint anys després, que van ser les teues entranyes les que van atraure al llibre, les que clamaven el seu poder per a sanar-te, per a obrir portes i finestres i camins dels quals desconeixies l’existència. La danza de la realidad va ser per a tu com un viatge iniciàtic. No sols en el sentit esotèric de la paraula, el descobriment d’un món dins del nostre món, sinó també en el sentit literari. És un exercici pur de literatura en tant que es tracta d’una descripció de la realitat, de la vida del narrador, passada a través del prisma poètic. Una autobiografia imaginària. És una obra catàrtica que literaturiza el món i que transforma a lector i autor, mitjançant el poder de les paraules, unint-los en un acte guaridor de la pròpia experiència. És una cosa que potser tots hauríem de fer: inventar la nostra història com si escriguérem una novel·la sent fidels a cada fet viscut.

És un dels escriptors de qui més exemplars tens a la teua biblioteca, prop de vint llibres. No obstant això, no és un escriptor. Almenys no sols un escriptor: director de cinema, guionista de còmics, actor, manyaga, tarólogo, xaman. T’agrada pensar que si ell haguera de triar una paraula per a definir-se es quedaria amb la de poeta. No perquè la seua poesia siga la creació més sublim de tota la seua obra, sinó perquè la poesia és la seua actitud davant la vida. La poesia com a possibilitat de convertir el món en una metàfora d’una cosa més poderosa. Aqueixa poesia que ell defineix com el excremento luminoso de un sapo que se tragó a una luciérnaga.

Va nàixer a Xile, encara que la seua família venia de Rússia. Va viure a Mèxic, d’on va fugir perquè la seua vida corria perill arran de la filmació d’una de les seues pel·lícules més icòniques, La Montaña Sagrada, produïda per John Lennon. A París, després d’haver freqüentat a André Breton, va fundar el Grupo Pánico, un moviment que feia un pas més enllà del surrealisme, juntament amb Fernando Arrabal i Roland Topor. Va inventar els efímeros pánicos gènesis dels happenings i les performances posteriors. Ha escrit prop d’un centenar d’obres: novel·les, assajos, poesia, teatre, còmics, relats. Ha dirigit una desena de pel·lícules. Va oficiar la cerimònia matrimonial de Marilyn Manson. Acaba de complir noranta-dos anys i té dos milions de seguidors en Twitter.

Quan ho vas conéixer, quan li vas encaixar la mà i ell va tocar suaument la teua esquena i et va somriure, havies llegit quasi la meitat dels seus llibres. Alguns els portaves amb tu aqueix cap de setmana que vas passar amb ell en aquell hotel del carrer López de Clots de Madrid. En una altra ocasió li’ls hauries plantats davant per a mendigar-li una dedicatòria. Ara saps que el que et vas emportar d’allí, del taller al qual vas assistir amb altres cinquanta persones, va anar molt més valuós que un insubstancial gargot sobre les pàgines inicials d’un llibre.

Durant molts anys vas tindre el volum que recull la seua poesia completa sobre la mesita de nit. T’agradava veure-ho allí, acompanyant els teus somnis. És difícil separar la seua obra de la seua vida, com ocorre amb els artistes purs. Els llibres més literaris tenen un component vital que funciona com una biografia, la seua pròpia o la del seu arbre genealògic, obres com Donde mejor canta un pájaro o El niño del jueves negro. La seua obra teatral, també recollida en un únic exemplar, Teatro sin fin, és una mostra fonamental dels seus plantejaments artístics inicials i, d’alguna manera, iniciàtics, com ho són El loro de las siete lenguas i Las ansías carnívoras de la nada, dues novel·les lisèrgiques menys clares i lluminoses que altres obres com a Albina y los hombres-perro o El maestro y las magas. Aquesta última va provocar en tu un efecte semblant al de La danza de la realidad: alguna cosa va canviar en el teu interior. Un efecte fins i tot major que els seus llibres més terapèutics, els que van ser escrits amb voluntat didàctica, Psicomagia, Cabaret Místico, La vía del Tarot, o aquell que vas comprar a una editorial mexicana perquè ací tardaria alguns anys més a arribar: Los Evangelios para sanar.

Ho vas tornar a veure en un segon taller, un parell d’anys després. Per a llavors ja coneixies quasi tota la seua obra i havies vist les seues pel·lícules. Necessitaries altres mil paraules només per a explicar la teua commoció en veure El Tapo. I et vas trobar amb ell una tercera vegada, en un espectacle terapèutic en el Teatre Principal al qual vas portar fins i tot a la teua mare.

Vas arribar a ell per la literatura, però no és només un escriptor. Algú ho va definir una vegada com un calamar, transparent i gegant, que conté en el seu interior una amalgama de mons dispars, poblats per personatges infinits. Ell mateix obri un dels seus llibres, Ojo de oro, amb una reveladora cita de Whitman: Sí, me contradigo. ¿Y qué? Yo soy inmenso y en mí contengo multitudes.

No deixa a ningú indiferent. Per a uns és un guru, per a uns altres un xerraire. Per a tu, la teua elecció si et donaren a triar amb qui passar una vetlada. O potser només continua sent aqueix boig que caminava en línia recta pels carrers de Santiago de Xile, al costat del seu amic i poeta Enrique Lihn, salvant qualsevol obstacle per a imposar la poesia sobre el món. O, més remot encara, un xiquet amb sabates roges ballant en Tocopilla la fabulosa dansa de la realitat.